Pianofortíssim al Sunset de Girona

«Els recitals a piano sol són un dels reptes més exigents que poden afrontar els intèrprets, obligats a construir un programa sòlid sense el suport de cap acompanyant». Ho diu el full promocional del Pianofortíssimo, un festival que se celebra per primer cop a Girona, al Sunset Jazz Club, amb sis concerts a piano sol i sis pianistes de primera: José Carra, Kristjan Randalu, Xavi Torres, Abe Rábade, Albert Bover i Chano Domínguez. «El repte de construir un relat sòlid i un discurs narratiu coherent i atractiu, és alhora una gran oportunitat per aprofundir en el descobriment del talent de cada pianista», continua el text signat pel Sunset, l’indret que des del Barri Vell, a escassos metres de l’Onyar, ofereix des de fa vint anys i escaig una programació d’alta volada.

Ara bé, més enllà de la justificació de base, hi ha altres factors, tant o més rellevants, que expliquen la celebració del Pianofortíssimo: l’afició al piano, per una banda, dels seus responsables —«el món del piano sempre ens ha atret», diu Alix Levy, programador del Sunset, en declaracions a Núvol—, i la mateixa acústica de la sala, «fortuïta», segons Levy. «L’acústica dels piano solo funciona molt bé», explica, i posa com a exemple l’enregistrament, en aquest cas a quatre mans, del disc Live at Sunset (2016), d’Albert Bover i Marco Mezquida, també conegut com a Duo Nosferatu.

«Vam pensar que podria ser molt xulo fer un concert especial amb un piano especial», declara Alix Levy, i amb la complicitat de Pianos Frigoler, empresa patrocinadora del Sunset, van concebre la idea d’instal·lar un Steinway & Sons model D, un piano de gran cua, «majestuós i portentós», destaquen, més propi d’un gran auditori que d’un club petit. Allò els va esperonar a no fer de l’experiment flor d’un dia i van aprofitar l’avinentesa per programar una setmana sencera de concerts: de dimarts 12 de desembre a diumenge 17. «Convertir un concert en un festival ha estat una qüestió de logística», confessa qui també fou durant anys el programador de l’enyorat Pipa Club de la plaça Reial.

Un fet «logístic», tal vegada accidental, que, tanmateix, ha propiciat un cartell de lluïment i, sobretot, un fet gens venturer: l’oportunitat de gaudir en un mateix espai, des de la calidesa, des de la distància curta, de sis vetllades amb un mateix registre, és a dir, sense cap mena d’amplificació. «La màgia del cicle és poder escoltar el mateix so cada nit», explica Levy, i ho justifica de la següent manera: «Sense amplificació electrònica, el que se sent és la veritat: cada pianista amb el seu so». En aquest sentit, «serà molt bonic poder apreciar els canvis, sentint com cada un dels pianistes fa cantar de manera diferent el piano». Aquesta singularitat l’ha batejat com a «experiència acústica»; i el festival com a Pianofortíssimo perquè «és una mica com una boutade, una manera de dir que fer un pianàs al club és fortíssim». I, per si no n’hi hagués prou, les entrades són a preus força raonables —entre 15 i 25 euros per concert, pels no socis del club—, amb la intenció de «facilitar l’experiència i que la gent pugui venir diversos dies i seure a la mateixa cadira», segons Levy, i posa com a exemple els cicles i festivals a on la gent s’ha de desplaçar d’un cantó a l’altre —i a preus sovint gens econòmics, afegim.

I amb tot plegat, com han fet la selecció del cartell? «De la manera més pràctica possible», respon el programador, és a dir, quadrant agendes en funció de la disponibilitat dels artistes i sense establir caps de cartell. «Qui toca dissabte no és més importat de qui toca dimarts», adverteix Levy. Ara bé, hi ha quelcom que relliga a tots els compareixents del primer Pianofortíssimo: el caràcter allunyat, a priori, del jazz de repertori, és a dir, amb personalitat i obra pròpia, al marge de les singularitats de cada un dels artistes. «Suposo que ens ha sortit així sense pensar-hi massa i, més que per una qüestió estètica, els hem triat pel format», diu Levy. Això no obstant, «hem buscat pianistes que hagin practicat el piano sol: la majoria tenen discos a piano sol», manifesta, «i ens agradaria que fos la línia per a futures edicions», afegeix, amb voluntat de continuar el festival: «No ens agradaria que això quedés com un testament. Tenim altres pianistes favorits i també ens agradaria que algú repetís amb un altre repertori».

De José Carra a Chano Domínguez

Pel que fa pròpiament a la programació del primer Pianofortíssimo, obrirà la llauna el malagueny José Carra (dimarts 12 de desembre), punta de llança d’una generació brillant de músics andalusos que va animar l’escena barcelonina ara fa una dècada. Músic virtuós, líric, a voltes, i sobretot versàtil, destaca tant en obra pròpia —a trio, per exemple—, com en el paper d’acompanyant; per exemple, de la gran Sheila Jordan la temporada passada. Levy, a qui hem demanat que digui la seva sobre els artistes del festival, destaca el seu llenguatge, «molt propi, que és una cosa que a vegades costa de trobar en els joves», apunta. «Un llenguatge creat a base de llenguatges», aclareix, en el qual «sents coses rockeres, clàssiques, cinematogràfiques… M’agrada molt com ho sintetitza».

Dimecres 13 serà el torn d’un dels plats forts del festival: l’estonià Kristjan Randalu, músic de l’escuderia ECM que s’ha tutejat amb figures de l’altura de Dave Liebman, Ari Hoening, Nils Petter-Molvaer, Christian McBride i Gilad Hekselman, entre d’altres. Amb un peu a la clàssica —va revisar l’obra de Mussorsky en un dels seus discos— i el jazz contemporani, Randalu va oferir un piano sol al Sunset en temps pandèmics. Per Levy «és un dels pianistes amb millor so que ha passat per l’escenari del Sunset». No en va, al web del club parla de la capacitat de «sorprendre amb el seu gran so i precisió a les audiències més exigents».

No menys recomanable és l’actuació de dijous 14, del tarragoní Xavi Torres, Premi Núvol 2019 per un disc precisament a piano sol: l’excel·lent Curiosity (Just Listen), compendi, entre altres mèrits, del seu estil líric, símbol d’una personalitat pròpia, bella i virtuosa alhora. Torres, de fet, substitueix al madrileny Moisés P. Sánchez, baixa d’última hora, i com a vell amic del Sunset que és, fa l’esforç de venir expressament des d’Amsterdam, a on viu, per tocar a Girona.

Albert Bover (dissabte 16) també és un vell gat del Sunset, a on ha tocat gairebé un centenar de vegades, segons Levy, amb tota mena de propostes. El barceloní, en l’actualitat resident a París, recalarà amb un dels formats en què llueix més, a piano sol, amb el qual va enregistrar el disc Old Bottle, New Wine (Satchmo, 1999). El dia abans, divendres 15, serà el torn del gallec Abe Rábade, un dels grans noms de l’escena galaica i peninsular en general. Com la resta de noms del Pianofortíssimo, atresora una trajectòria àmplia, amb col·laboracions de renom i amb una obra pròpia amb cara i ulls. En el seu cas, destaca el seu camí a cavall del jazz, la clàssica i, fins i tot, la música tradicional, amb obres enregistrades amb orquestra —com, de fet, Randalu—, i pels homenatges músico-literaris a Rosalía de Castro i Lorca. A banda d’això, Rábade, com per desgràcia tants altres jazzistes de les Espanyes, ha estat car de veure a les nostres latituds. Afortunadament, la temporada passada va recalar a indrets com el Milano o el Jamboree amb un ‘BCN Trio’ ad hoc. Al Sunset també ha tocat diversos cops —«té personalitat, i això ens interessa», diu Levy—, però, per atzars del ciberespai —un correu que mai va arribar— no ha pogut venir a piano sol fins ara. Aquell missatge es va perdre fa dotze anys, quan el Sunset va aconseguir un piano de cua i va voler convidar a Rábade. Ara, per fi, recala al club gironí en el format de gala.

La cirerereta del pastís la posarà el gadità Chano Domínguez, diumenge 17, pianista pioner en la fusió entre el piano-trio i el flamenc i amb una obra molt coneguda i reconeguda a banda i banda de l’Atlàntic. Domínguez, que havia fet vida a Catalunya fa uns quinze anys, torna a viure al Principat des de finals de la Covid-19, després d’un parèntesi a Nova York. D’aleshores ençà, ha actuat diversos cops al Sunset, en companyia, entre d’altres, del cassanenc Manel Fortià, Premi Núvol 2022. A tall d’anècdota, a més de ser l’únic músic del festival que viu a Catalunya, és un enamorat de l’acústica del Sunset.

Festival històric

Amb un cartell com el que presenta el primer Pianofortíssimo, el club qualifica el festival d’«històric». Per Alix Levy, serà el mateix públic el que el farà històric, «perquè realment hi ha molt poques possibilitats d’escoltar seguits a tants pianistes sense moure’s del mateix lloc». També serà històric «pel format i no per desmerèixer a la resta de músics que actuen durant la resta de l’any». Cert, el Sunset, malgrat no pertànyer al circuit cultural de la Gran Barcelona —o de la regió metropolitana, si ho preferiu—, és a hores d’ara un dels espais amb més solera de la ruta del jazz; un indret a on toquen i han tocat alguns dels grans noms del circuit nacional i internacional; un lloc que atreu un públic fidel de la ciutat de Girona i, molt sovint, de la resta del país, tot i no gaudir de la cobertura mediàtica que mereixeria. Si us afanyeu, encara sou a temps de gaudir de les actuacions del primer Pianofortíssimo de la història del Sunset i, segons com, d’evitar un dels vaticinis que fa Alix Levy sobre el festival: «Serà de les coses en què perdrem més diners i, ja només per això, serà històric», conclou.

Els concerts tindran lloc de dimarts 12 a dissabte 16 a les 10 de la nit, i diumenge 17 a les 8 del vespre. Més informació i venda d’entrades aquí.