El guitarrista més prolífic

Abans d’Internet, o de l’ús generalitzat de la xarxa, quan la premsa escrita dedicava una secció de la cartellera a la música en viu, el seu nom era un dels que sortia més a les darreres pàgines dels diaris. En aquells temps —finals dels 80 i dècada dels 90— no era estrany entrar al Harlem, o a qualsevol altre club de l’època, i trobar-se a Joan Vinyals a l’escenari, per exemple amb Fuego!, un power-trio de rock que avui podríem qualificar de “banda de culte” —on tocava amb Sinto Bonell i Nota Parés, que tampoc són entre nosaltres. O fent jazz fusió amb Box Office, banda emblemàtica d’aquell estil que avui ja no està de moda, i a on compartia escenari amb Dave Pybus, Steve de Swardt, Julian Vaughn i un joveníssim Albert Bover. O amb Carme Canela. O amb Laura Simó, amb qui va gravar un disc en directe al Jamboree. O amb ambdues cantants, al grup Estamos Reunidas. O, ja més tard, fent duet amb Jean-Paul Dupeyron i amb Cece Gianotti —un altre dels habituals del circuit de sales. O ja als 2000, tocant blues amb Delta Trio, i amb la seva pròpia banda, completada en els darrers temps per Ignasi Zamora, Pere Foved i Chiara Giani. O amb tanta i tanta gent amb la qual va treballar dels anys 80 ençà.

Esgarrifa avui trobar per la xarxa l’anunci d’un concert de la Joan Vinyals Band previst pel pròxim 7 de gener al MEAM, un esdeveniment que ja no se celebrarà, que ja no formarà mai més part de la memòria, personal i col·lectiva, de molts barcelonins que sovintejaven, o simplement l’havien vist tocar algun cop, en bars, clubs i tota mena d’espais que s’avenen a programar música en directe. Vinyals va contribuir com cap altre a allò que alguns en diuen “cultura de base”, que no és altra cosa que la que s’esdevé al marge dels grans esdeveniments, la del dia a dia.

I a banda dels noms esmentats, la llista de personalitats que van gaudir de la seva excel·lència com a guitarrista és immensa, començant pel cantant Santiago Auserón, de qui ha estat la seva mà dreta fins a l’últim moment, i continuant amb noms com ara Névoa, Gerard Quintana, Pau Riba, Víctor Bocanegra, la Companyia Elèctrica Dharma, Los Rebeldes, Gato Pérez, The Driffters o els bluesman Harmonica Zúmel, Louisiana Red i Johnny Mars. Fins i tot, va impulsar propostes com ara Guitarras Mestizas, va fer música per teatre i televisió i es va comprometre amb l’Associació de Músics de Jazz i Moderna, que va presidir entre els anys 2000 i 2004, i en l’arrencada de l’Acadèmia Catalana de la Música, de la qual era membre d’honor. Fa pocs mesos, va participar en la campanya d’un grup d’artistes per preservar l’àrea natural del delta del Llobregat. Joan Vinyals era “el guitarrista que va tocar amb tothom,” com titulava El Periódico de Catalunya poques hores després del seu decés, i no és en cap cas una afirmació gratuïta. Polifacètic, va saber posar el seu virtuosisme, i bon gust, al servei de desenes de creadors, i també dels seus propis projectes, amb un estil a cavall del blues, el rock, el jazz i, inclús, el reggae, i amb un “toc mediterrani”, com li agradava dir.

Nascut a Barcelona el 1958, va iniciar els seus estudis al Conservatori i els va continuar al Taller de Músics, a on va acabar sent professor durant una bona pila d’anys. Va ser deixeble de Sean Levitt, Richard Beirach i John Abercrombie, entre d’altres, i va viatjar als Estats Units, a on va viure durant una temporada. La seva trajectòria professional va arrencar a mitjans dels 80, amb formacions com l’Orquestra Encantada, Take Five —amb Canela i David Xirgu— o les ja citades Box Office i Fuego! Com a autor, va enregistrar un seguit de treballs en solitari, entre els que cal esmentar Vil·la Blauet (Amphora Records, 2004) i Res no és igual (La Huella Sonora, 2017), dos discos a mig camí entre el pop-rock i la cançó d’autor malauradament mai prou valorats, i en els quals compon, arranja i canta un seguit de reflexions, records i sentiments bastits sovint des de la tendresa.

Perquè, més enllà de la seva vàlua com a mestre, instrumentista, compositor, arranjador i cantant, Joan Vinyals era per damunt de tot un ésser tendre, afable i rialler, als antípodes de l’artista circumspecte, misàntrop o rondinaire. Amb naturalitat, tal com raja, transmetia alegria i vitalitat, a dalt i a baix de l’escenari. Es feia estimar pels seus companys i amics de professió, i pels seus seguidors, com és públic i notori des de fa hores a les xarxes. Si te’l trobaves, acostumava a saludar amb un somriure. Bon conversador, hom encara el recorda a la barra del Jazz Man explicant anècdotes sobre el seu pas pels EUA. Una nit memorable. Segurament, a banda del seu saber fer com a músic, molts trobarem a faltar la seva humanitat com a persona. Des del passat dimarts “res no és igual,” que diria ell mateix, a l’univers de les músiques populars a Barcelona.