Cyrille Aimée enlluerna

Després del concert viscut fa uns dies al Conservatori del Liceu, es pot assegurar amb poc risc d’equivocar-nos que Cyrille Aimée és definitivament una de les veus escollides del jazz modern. Entén que la música està feta per gaudir-la, per ballar-la, per plorar, per jugar-hi. La música està feta per persones, i és per a les persones. No és necessari deixar-ho tot en mans de l’electrònica i els programaris. El jazz, la música llatina apel·len a una cosa més elemental que el sentiment. Apunta a la pell. La intèrpret no va estar quieta gairebé mai. En sap un niu, aquesta dona, intel·ligent, jove, amb carisma i talent a borbollons. Quan agafa el micròfon, mira al davant i de reüll els seus músics, no hi ha qui la pari. El 21 de novembre de 2022 és una data per la història del festival.   

Ja no es pot dir allò que la cantant franco-dominicana enamora, que també, perquè aquesta sensació ja la vam tenir fa uns dies a l’Auditori, amb Petra Hansen, la vocalista d’Harmony, una de les associacions musicals més interessants del guitarrista nord-americà Bill Frisell. Aquest cop, va ser a la caixa màgica del Conservatori del Liceu, per la seva distribució minimalista que afavoreix una qualitat acústica molt d’agrair, ideal per escoltar jazz. La solista, que unes hores abans havia impartit una classe magistral, va protagonitzar un recital majúscul, de primer ordre. Va estar acompanyada d’un trio de nivell, Laurent Coulondre, piano; Matteo Bortone, contrabaix i baix elèctric, i Yonatan Rosen, a la bateria. 

Cabells arrissats, que feien l’ona, anaven amunt i avall en funció del sentiment vocal de cada cançó. La intèrpret és tot sentiment. Mira a la sala des dels seus ulls blaus que traspuen, enlluernadors, un swing que està a l’ADN del jazz, de les grans vocalistes de jazz. Canta de manera natural i transparent, no li cal adornar-se més de l’estrictament necessari. La sentida interpretació de “Petit fleur”, de 1952, – que no va tenir lletra, fins que el 1959 Fernand Bonifay i Mario Bua la van compondre en francès –; un clàssic del clarinetista i saxofonista Sidney Bechet (1897-1959), músic essencial del gènere durant la primera part del s. XX. La seva veu natural i rodona li dona sentit a aquest petit melodrama romàntic, tan del gust del públic francès.   

Amb aquesta peça, que va obrir la sessió, Aimée va establir els paràmetres del concert: jazz vocal de primer ordre, embolcallat d’un swing imaginatiu, lleuger, però no líquid, alhora que consistent i modern. Servit per un trio energic, però gens voluptuós amb les seves sonoritats, que va disposar d’espai propi per lluir les seves habilitats. La cantant i compositora va deixar clar que és poliglota, les quatre primeres cançons en tres idiomes diferents: francès, anglès i castellà.

Amb la interpretació de “¿Qué se siente que me gustes tanto?” del duet mexicà, anomenat Daniel, Me Estás Matando, en l’original és un bolero emocionalment legítim i psicodèlicament esbojarrat, més d’un va poder pensar si cantaria la seva fantàstica versió d’un clàssic de clàssics de la música llatina. Ja arribarem. Abans va interpretar “Swing”, en clau scat, que l’acosta més i més a Ella Fitzgerald, amb el sol acompanyament del contrabaix. De treure’s el barret. Es va dosificar amb la bachata “Estrellitas y duendes”, de Juan Luis Guerra. Va explicar de manera pràctica perquè serveix un looper, enmig de les rialles simpàtiques de l’audiència. Va continuar amb “I’ll Be Seeing You” el single homònim del seu darrer treball, per tancar amb “Well You Needn’t” del seu àlbum,”Let’s Get Lost”. Dalt de tot. Entre el cool jazz més engrescador, el blues i el swing més suggerent. Les seves intrepetacions són plenes de llum i de lluentons, es passeja per territoris on els sentiments de pèrdua en la seva veu amaguen un bri d’esperança, on l’alegria d’altres tunes fa ballar el cor. La fi de festa estava a prop.

El quartet va marxar de l’escenari. Però, era evident que els músics sentien els aplaudiments i van decidir tornar. La cantant va explicar que era la seva quarta visita al festival, i que tenia molts amics a la ciutat. Tot seguit va cridar el nom d’Andrea Motis, saludada amb aplaudiments. Després, va ser el torn de Paquito D’Rivera seguit de Diego Urcola, trompeta i trombó, del seu quintet. Més aplaudiments.

I la il·lusió es va tornar verb. El clàssic somiat del mestre Tito Puente estava al caure. El pianista va començar amb les primeres notes d’ “Oye como va”, però no en el format reduït de cantar només la tornada, sinó la que feia Doña Celia Cruz, amb els versos corresponents. Motis va entrar de seguida a la festa tropical, a D’Rivera li va costa més, i Urcola, com uns dies enrere al Palau de la Música, va bufar de valent. “Esto se pone caliente/Esto se baila apretado/Cuatro pasitos pa’l frente/Y un meneíto de lao”. Motis es va posar a cantar, acompanyant la intèrpret, sempre en primer lloc. Va sonar el saxo tenor de D’Rivera en un solo elegant. La sala encantada. Quan el saxofonista va voler participar de nou, a la vocalista se li va sentir. “Ahora, me toca a mi”. Quin scat ens va regalar! Quinze minuts de sabrosura! Aquí una prova. La sala dempeus va acomiadar la cantant francesa, que s’expressa, de manera fefaent, en diferents registres vocals, dominant un vast mapa musical, que s’estén pel songbook nord-americà, la chanson francesa, la música llatina, el blues i el jazz. Cyrille Aimée, torneu sempre que vulgueu.