Avishai Cohen: «És bo que els joves artistes no hagin de dependre d’un segell discogràfic»

Avishai Cohen, músic israelià que ja és un dels més reconeguts en el panorama jazzístic contemporani, va posar dempeus L’Auditori el 17 de març passat, aconseguint una espontània i unànime ovació després d’un concert que quedarà en la memòria de molts del que el vam veure actuar. Cohen va unir la passió amb la perfecció i va interpretar els temes de l’àlbum Shifting Sands, a més d’alguns clàssics, com ‘Remembering’, acompanyat de dos joveníssims -però espectacularment dotats- músics: la bateria Roni Kaspi i el pianista David Moskovich. L’israelià gairebé no va parlar, només va mencionar que Espanya va ser el primer país on va sortir de gira als anys noranta i es va disculpar pel seu castellà abans d’interpretar ‘Alfonsina y el mar’, l’únic tema que va cantar. A Núvol, vam tenir el privilegi d’entrevistar-lo una hora abans que comencés el concert.

Va créixer a Israel en una família amb arrels a Espanya, Grècia i Polònia. Com han influït els seus orígens  multiculturals en la seva música i visió artística?

En maneres que ni tan sols jo sé. Tots estem envoltats de diferents cultures, la clau és com ets d’obert a l’entorn. A mi m’han influït Amèrica, Espanya… Tot en maneres diferents. Jo era un nen que estava molt alerta, molt atent a allò que passava al meu voltant. La mare sempre posava música a casa, música clàssica i de tota mena, també la música que s’escoltava a la ràdio. A casa s’estimava la música, tot i que d’una manera no professional.

A 22 anys va decidir marxar a Nova York. Els inicis allà foren durs, tocava al carrer i treballava a la construcció per guanyar-se la vida. Què va aprendre d’aquella experiència?

Vaig aprendre a ser pacient, a treballar de valent i a no renunciar al meu somni. També a passar-m’ho bé. Quan ets molt jove sembla que ni tan sols tens temps de gaudir. Només vols aconseguir, aconseguir… Tot ha estat important per a mi, tot ha estat una influència a la meva vida.

D’entre tots els grans músics amb qui ha tocat -Chick Corea, Danilo Pérez…- i que li han fet de mentor, qui li ha causat més impacte?

Per descomptat, treballar amb Chick Corea va ser una gran experiència. Vaig conèixer aquesta llegenda quan era jove (Avishai li va fer arribar una gravació de cassete i el músic li va trucar). Em va inspirar no només la seva música, sinó també la seva personalitat, el seu art. Sense cap dubte ell ha estat el músic que més m’ha influït. Amb ell vaig passar moments importants.

Ell tenia una proposta musical única i el meu somni era fer un disc amb ell.

El 2002 decideix fundar un segell discogràfic per enregistrar els seus projectes. Això és força habitual avui, hi ha força joves que graven de manera independent de la indústria i creen la seva pròpia companyia discogràfica. Què n’opina d’aquesta nova manera de fer?

El fet que els joves artistes no hagin de dependre d’un segell discogràfic i puguin fer les seves creacions i publicar-les té quelcom de positiu. Però, l’única pregunta és: aquest producte és prou bo? (riu). Ser independent pot ser genial. Però treure un disc abans que sigui quelcom molt especial és una altra cosa. Allò que compta és la música. Així que, tot i que és positiu que ara es pugui publicar sense dependre d’una discogràfica, també té una part negativa, i és que a vegades la gent pensa que té un producte bo, i normalment no és així. I després, com a artista, te’n penedeixes.

En aquesta gira l’acompanyen dos músics extraordinaris -i molt joves-, Roni Kaspi a la bateria (22 anys) -a qui va conèixer per les xarxes socials- i Guy Moskovich (26 anys) al piano. Per què és important per a vostè tocar amb músics d’altres generacions i fer-los de mentor?

El veritable regal d’aquesta música és que tothom ha de ser recompensat. El músic l’ha d’estimar i també l’ha de sentir com un repte. Ha de sentir la necessitat de tocar i d’estar en un lloc on pugui inspirar-se, créixer i aprendre. I això no té edat. Si ets prou bo per estar en aquest entorn, això és el més important. L’edat i el gènere no condicionen. Així que passem per la vida junts, som en una universitat constant en aquest sentit, mai no deixem d’aprendre o expandir-nos. Portar amb mi aquests intèrprets, que van créixer amb la meva música, és com tancar el cercle. Per a mi el més important és posar-los reptes i també reptar-me a mi mateix. Quan tot és fàcil, no és necessàriament bo. M’agrada portar música nova.

I vostè, com es desafia a sí mateix?

De moltes maneres. Una d’elles és portar amb mi a músics que no tenen gaire experiència i arriscar-me amb ells.

El seu vintè disc, Iroko (2023), basat en ritmes llatins, és un projecte força diferent del que havia fet fins al moment. Què el va motivar a emprendre aquest projecte?

He estat escoltant música afro caribenya durant molts anys. Quan vivia a Nova York, coneixia molts músics d’aquest ambient. Un d’ells era Abraham Rodríguez, vocalista i mestre conguero. Va créixer a Manhattan com a neoyorkrican -d’una família portoriquenya. La seva música és una mescla de jazz, doo-wop, R&B, salsa… Ja havíem tocat junts en l’època que jo vivia a Nova York. Ell tenia una proposta musical única i el meu somni era fer un disc amb ell. I així va sorgir Iroko.

Què és el següent en la teva carrera?

Tinc alguns projectes. Sempre tinc el Trio, amb el qual actuaré aquesta nit. Tinc un projecte d’orquestra i toco tota una nit de la meva música, que faig de tant en tant. Tinc l’Iroko… Almenys quatre coses diferents en les quals estic involucrat.

Amb tota l’experiència que té i l’èxit assolit, encara sent papallones a l’estómac abans d’un concert?

Per descomptat. Cada espectacle és diferent, em sento il·lusionat abans de cada concert.