Això que ens ha passat amb el pàdel

Fa un any la civilització es desfeia i vaig començar a jugar a pàdel. No vaig ser l’únic: com una marea de zombis amb pantaló curt, els urbanites agombolats per l’estat del benestar vam amuntegar-nos, amb el nostre caminar inorgànic, el cos i la ment sempre mal comunicats, a les portes dels clubs de pàdel que esquitxen els no-llocs més grisos de la perifèria de Barcelona. No és que ens poséssim d’acord, però de vegades l’esperit del cretinisme emet vibracions en l’espai-temps que sintonitzen amb els nivells primaris de consciència. Abans de la pandèmia, el pàdel havia estat protegit per una barreja de manca de tradició, clixés vergonyants i una estranya gàbia de vidre. Ara tots els meus amics i jo tenim una app que cobra una lleugera comissió per organitzar-nos els partits i que cadascú pugui pagar còmodament la seva part de la tarifa, a la catalana manera. Ens veig mentalment i ja noto les ganes d’escanyar-nos.

En els seus orígens, el pàdel mereixia cada engruna d’odi de classe del qual, erròniament, encara avui genera. Segons el primer article que m’ensenya Google, i no penso anar més enllà, es veu que l’esport va néixer al xalet d’un plutòcrata argentí que, per mantenir a ratlla l’excés de vegetació que intentava devorar la seva pista de tenis privada, la va envoltar amb un mur. Als rics tot el que siguin murs els agrada, i el boca-orella va fer la resta. Sembla que el primer esclat en terres espanyoles es va produir a Marbella, i tots recordem José María Aznar fent unes volees amb desgana. Ja és un mal senyal que sigui el primer cop que veig escrit el plural de “volea” amb la doble “e” característica de la nostra llengua. Aquest és un esport d’espanyols rics i d’argentins, els dos col·lectius que més s’esforcen cada dia per destruir el català, entre altres coses. A part de totes les traïcions morals i estètiques, un patriota aprenent la tècnica d’un cop anomenat bandeja també està fallant a Mercè Rodoreda.

Però fins i tot a la caspa elitista del pàdel li ha arribat la llum artificial de la democràcia. Igual que amb les pràctiques del viatge i la gastronomia, antigament verticals i avui rebaixades a turisme i cultura foodie, el pàdel també s’ha convertit en un instrument horitzontal de construcció de subjectivitat de classe mitjana. Tot en el pàdel desprèn una insultant facilitat petitburgesa: la tècnica és senzilla, el risc de lesió és baixíssim, la diferència competitiva entre els sexes molt menor que en cap altre esport de pilota que conegui. I a més hi ha dispendi. Algun dia algú farà un estudi sobre quantes pales de pàdel s’han comprat amb els diners dels ERTE i tindrà accés a una veritat inesperada de la condició humana. La combinació de pràctica física assequible, sociabilitat regulable i consum a l’abast del mil-i-escaig-eurista, situa el pàdel a l’Olimp de les narratives d’autosofisticació aptes per a tots als públics. Des de les pistes absolutament inaccessibles del Real Club de Polo, els pijos de Marc Giró riuen de nosaltres.

Però parlem del que passa a la pista. El pàdel és l’esport de les segones oportunitats. A la vida hi ha gent que fa les coses a la primera i fins al final, i a ells els diria que es comprin una raqueta de tennis. Però al pàdel hi ha parets. El tereny de joc de 10×22 metres està enclaustrat dins d’un mur, que pot ser de ciment o de vidre, i una reixa al lateral, on hi ha la porta. Això vol dir que quan la pilota et supera, una xarxa de seguretat amoroseix l’impacte i posterga la derrota. La bellesa del pàdel rau en el contraatac i el subterfugi, la conjura cristiana dels febles contra els forts i la lògica de la redistribució. El pàdel penalitza la voluntat de poder del cos i recompensa l’astúcia de la raó. Cada punt és una metàfora de la socialdemocràcia.

Des del primer dia que el pàdel, l’esport i el context, em fa pensar en Whatever Works, una de les últimes pel·lícules bones de Woody Allen. La lliçó romanticoneuròtica de la cinta és que la majoria de vegades, la vida ideal que havies somiat acaba amb un estimball, i només un cop de sort, una giragonsa absurda del destí que no s’assembla de cap de les maneres a tot el que havies pensat que et donaria sentit i satisfacció, et brinda una alegria tan semblant a la felicitat que, com deia el mateix Allen del sentiment que produeixen els diners, és gairebé impossible distingir-les. Les partides de pàdel són plenes de Whatever Works energy. La sublimitat dels cops a caixa o faixa deixa pas a la ironia tendra del rebot de les parets. És un joc en què hem entrat tard, malament, carregats d’escepticisme. La majoria de punts no els guanya la pilota més neta i pura, sinó la que s’acomoda en una cantonada, rebregada després d’un cop d’efecte diabòlic. És un esport de consolació, que arribats a cert punt de la vida, és exactament el que necessitàvem per estar una mica contents.