Marc Giró: “Mai he tingut vocació de res”

Després de diversos intents, per fi aconseguim quedar amb el Marc Giró (Barcelona, 1974) per fer-li una entrevista. La fotògrafa nuvolaire Laia Serch i servidor de vostès estem nerviosos: ens cita al seu pis de l’Eixample (esquerre, natürlich), aprofitant que aquell matí rep la visita del tècnic de la caldera. La Laia i jo ens hem vestit amb les nostres millors gales, però sense que es noti que hi hem pensat massa. Tan bon punt ens obre la porta (el pis és cuquíssim), en Giró ens informa que no té res a la cuina, que només ens pot oferir aigua o cava. Per un moment estic temptat en demanar cava, però són les deu del matí i m’espera una jornada llarga. De la decoració del pis no en comentaré res, per discreció i decòrum cristià. Només diré que, a casa, també ens agrada molt el Joe Dallesandro.

Comencem pel començament. Tenim la sensació que et coneixem molt, perquè fa anys que ets un personatge habitual a les nostres pantalles, però voldria que em parlessis de la teva família. Ets fill de mestra (Angelina Costa) i dissenyador (Santi Giró).

El meu pare, el Santi Giró Gili, és dissenyador industrial, i va ser molts anys professor a la Massana i a Elisava. Amb la meva mare es van conèixer estudiant Belles Arts: ells van formar part de la primera promoció, quan es feia al carrer Avinyó, a la plaça de la Verònica. Era una cosa extraordinària: la meva mare és de Berga i, quan va dir als seus pares que volia estudiar Belles Arts, li van dir que sí, contra tot pronòstic. El meu avi era el director del Banco Popular de Berga, un senyor classiquissíssim, però quan les seves filles van voler estudiar els va dir que endavant les atxes. Ara, una cosa és fer una carrera i l’altra és fer Belles Arts! Abans de matricular-la, la van posar a fer d’aprenent al taller d’un pintor, perquè conegués l’ofici. El meu pare va començar a treballar de dissenyador industrial, però al mateix temps estava acabant la carrera de Dret: recordo que quan jo era petit ell estudiava a casa. Fumant-nos a tots a la cara, perquè abans es fumava a tot arreu. (Vosaltres sou molt joves i això no ho sabeu).

La teva mare era mestra a l’Escola Garbí, on tu vas fer l’EGB, el BUP i el COU. Què et va suposar el fet d’anar a una escola com aquesta?

La Garbí té a veure amb el Pere Vergés i té un bagatge republicà, hereva de l’esperit de l’Institut-Escola i tot allò. Ara ens sembla molt normal, aquest tipus d’ensenyament, però als anys setanta no ho era tant. El meu pare havia anat a l’Escola del Mar, i era familiar del Francesc Pereña i la Fina Blasi, que van fundar l’Escola Laietània. A l’Escola del Mar posaven els alumnes en barquetes i anaven a estudiar llatí tot navegant. La Garbí és a Esplugues, davant de la Nestlé, la casa dels Milà. En aquell moment era d’aquelles que consideraven que l’educació havia d’anar més enllà del cànon clàssic: la llengua, la història i les matemàtiques. Llavors fèiem molta música, dansa, teatre, i tot allò del pas del temps, els rituals, el Sant Nicolau…

Tot allò que actualment intenten fer la majoria d’escoles: integrar les arts al currículum i treballar per projectes.

També potenciaven molt la relació entre cursos, entre edats: quan eres gran havies de fer de mainadera dels més petits, tots havíem de tenir cura de tots, aquesta cosa que ara és tan moderna. I també era una escola on començaves al parvulari i acabaves a COU: jo ho vaig estudiar tot allà.

I el nen Marc Giró, quan li feien aquella pregunta (odiosa) de “Tu què vols ser, de gran?”, què responia?

Mai he tingut vocació de res. I encara no en tinc ara. Admiro molt la gent que té vocació: el que vol ser metge, el que vol ser torero, la que vol ser monja, el que vol ser actor… Tu, per exemple [mirant a la Laia, que l’està retratant] t’ha agafat amb això de la càmera i et vols dedicar a la fotografia… Estupendu! Jo dec ser un mamífer que s’adapta molt al mitjà perquè, si canviessin les tornes, crec que m’adaptaria a allò que vingués.

És per aquest motiu que vas estudiar Història de l’Art? (i que consti que jo també vaig fer aquesta carrera)

Hi vaig anar a parar per pura i total frivolitat. Jo, com ja he dit moltes vegades, soc algú a qui no li agrada esforçar-se en excés. A casa meva no es plantejaven que ni jo ni les meves germanes no passéssim per la universitat. A l’institut vaig tenir molts bons professors d’història i d’història de l’art, en aquella època que els profes anaven amb vestit i corbata a l’hivern i a l’estiu. Recordo el senyor Borràs, la senyoreta Andreu, el senyor Meli… Ara no et sé dir els seus noms, perquè en aquella època els anomenàvem pel cognom. El cas és que a mi allò m’agradava i m’era fàcil. Contra tot pronòstic, perquè jo sempre he fet moltes faltes d’ortografia (tinc dislèxia). Però sabia escriure perquè sabia parlar.

Història de l’Art era la teva primera opció, o en tenies d’altres? És la típica carrera on van a parar tots aquells que no han entrat a Periodisme o a altres estudis.

Era la meva primera i única opció. Periodisme? Ni boig! [riu]. I això que el meu avi patern havia treballat a Radio Nacional de España. Jo volia estudiar Història de l’Art i la jugada em va sortir perfecta, perquè m’ho vaig passar bomba. Vaig començar al torn de matins, però al segon semestre ja em vaig canviar a les tardes, perquè hi havia gent molt més interessant, de perfils i edats diferents.

Sempre hi ha alguna monja i algun senyor jubilat…

Exacte! Història de l’Art és ideal, perquè és una carrera on et passen moltíssimes imatges per davant, i que també t’obliga a escriure. I això és fonamental. [Li sona el mòbil, es disculpa i respon: “Santi, ara et truco. M’estan fent una entrevista, i ja saps que m’encanta parlar de mi”].  

Vas tenir el Ricard Salvat de professor, entre d’altres, i això se’t nota. Crec que mai s’havia anomenat tan sovint el director polonès Tadeusz Kantor a Rac1 fins que tu hi has arribat.

[riu] És que lo del Salvat va ser increïble, aquest home era fortíssim! A la meva època, a la Universitat de Barcelona hi havia un tipus de professors que venien molt preparats, amb cultura general i profunda. Jo he tingut el Miquel Porter i Moix, la María José Ragué, la Lourdes Cirlot, la Victòria Combalía… Gent amb un gran bagatge i trajectòria. L’Isidre Vallès, el Manuel Delgado o l’Enrique Lynch, un filòsof d’origen argentí que ens va aprovar per pena, perquè vam fer una optativa de quart de Filosofia on era impossible que rasquéssim res. El Salvat tenia tot el bagatge del franquisme, la resistència, la transició… Era la generació que havia pensat el país amb unes bases molt sofisticades, reflexionant sobre què havia de ser el futur teatre nacional o el MACBA. Pensar una ciutat i un país a través de la cultura. Eren professors extraordinàriament savis, excèntrics i originals. El Salvat tenia allò de l’AIET (Associació d’Investigació i Experimentació Teatral) i jo hi vaig participar com a actor en un espectacle on, bàsicament, aguantava la llança. M’hi vaig apuntar per lligar, és clar.

I vas lligar?

Gens! [riu]. Però vam fer un espectacle i ens ho vam passar bomba. Jo faria obligatori el teatre en qualsevol estudi, perquè és fonamental. Va ser extraordinari, perquè el Salvat ens va posar en contacte amb un món que estava desapareixent. Un dia ens va dir d’anar a Gràcia, perquè estàvem treballant aquella llosa de La pell de brau, del Salvador Espriu. Ens va portar a casa de la Carme Serrallonga, la traductora: una senyora grossa, mítica, que s’estava en un salonet i que parlava un català que no he tornat a sentir mai més. I ella, molt conscient que tenia un públic al davant, ens va ensenyar a recitar Espriu. Era molt respectuosa i molt divertida, i anava amb unes ulleres amb la patilla enganxada amb esparadrap. Ningú li deia res, però jo no me’n vaig poder estar i li vaig preguntar què li havia passat. Ella em va dir: “És que no he tingut temps d’anar a l’oculista, perquè ara estic aprenent rus”. Una senyora de quasi noranta anys! Va ser extraordinari. Amb el Salvat passaven aquest tipus de coses.

Quan vas acabar la carrera ja vas anar a parar a Les 1000 i una, el (mític) programa del Jordi González a TV3?

Jo era molt amic de la Margarida Gual, la filla de l’Adrià Gual Dalmau (net de l’Adrià Gual Queralt) i de l’actriu Maribel Altés. Elles són molt amigues amb la Guillermina Motta, i ella ho és molt del Jordi González. I un dia vaig conèixer la Guillermina, i em va dir que el González estava preparant un programa a TV3. El cas és que jo vaig enviar un currículum i em van agafar. Estava creant uns personatges, però jo li vaig dir que d’actor res, que jo podia fer de redactor. Hi havia l’Elena Fortuny, el Jumon Erra, la Gavina Sastre… En aquell programa ens ho vam passar bomba. El Jordi ens feia sortir en pantalla, als redactors, perquè llegíssim els correus electrònics que enviava el públic. Ara això sona molt normal, però fa vint anys era el primer moment en què els espectadors es podien comunicar amb un programa en directe! Era el 1997, i de redactors també hi havia la Mar Calpena, el Darío Porras o l’Elisenda Guiu. Era tot dificilíssim: els correus només es podien consultar en un ordinador que hi havia al mig d’un passadís, després els havies d’imprimir, després córrer cap al plató… Jo vaig treballar-hi un estiu, i després van allargar el programa durant tota la temporada.

Després de Les 1000 i una on vas anar a parar?

Sortint d’aquí, vaig anar a Rac1, que es va inaugurar l’any 2000, i vaig fer de col·laborador al programa ADN, que presentava el Santi Villas, on jo també feia de redactor. Allò es va acabar, curiosament, perquè van posar el Jordi González a la nostra franja, que va estrenar el programa Diagonal. O sigui que ens vam quedar sense feina i, com que ens havíem de buscar la vida, vam marxar a Madrid. Primer el Santi va trobar feina al programa de l’Ana Rosa Quintana, i mentrestant jo anava deixant currículums, fins i tot a botigues de barri. Com que no tinc vocació de res, tot m’anava bé. Llavors em va trucar la Joana Bonet, que en aquell moment estava dirigint la revista Marie Claire, i ens coneixíem perquè de tant en tant venia a Barcelona a fer seccions de moda. Ella em va donar tres pàgines a la revista, i amb el temps em va acabar contractant. I allà em vaig quedar vint anys. La meva cunyada, la Thais, va començar a treballar amb l’Ana Rosa, li van trucar del programa El intemedio i ja farà quasi vint anys que hi és.

Has treballat durant vint anys a la Marie Claire, on vas acabar fent d’editor.

A Marie Claire m’ho vaig passar bomba. Haver estudiat Història de l’Art em va anar superbé, perquè és una carrera que et serveix fins i tot per a vendre pa. Jo no sé com tothom no estudia Història de l’Art, la veritat! [riu sorollosament].

I després de vint anys vivint i treballant a Madrid, col·laborant a programes com el del Buenafuente, a Divendres o a l’Està passant, com t’arriba l’oferta de dirigir i presentar el Vostè primer a Rac1?

Això va anar de la següent manera. A mi em van fer fora de Marie Claire (bé, a mi i a tots), perquè vam pactar i molt ben pactat. Les redaccions d’aquest tipus de revistes s’estan aprimant totes, i a ells els convenia arribar a un acord abans que fer-nos fora, perquè feia vint anys que treballàvem allà i no hi havia prou calés per indemnitzar-nos a tots. Un amic em va dir “Piensa que el dinero está fuera, no dentro”. Al món de la moda, quan es fan diners i tot va bé, és estupendu, perquè t’envien a veure desfilades a París i tot és xauxa. Però quan les coses van malament, van mooolt malament. I ens va tocar de ple la crisi del 2008, que va ser una sotragada per tothom, la qüestió de les xarxes i el digital, que tot just ara es comença a clarificar. Nosaltres vam passar deu anys en què s’invertia en xarxes i es feia malament, s’enfrontaven les redaccions del paper i del digital, ningú tenia una visió clara de la situació… Entre això i la crisi dels mitjans vam patir de valent, tot i que nosaltres érem una redacció alegra i ens ho passàvem bomba. Quan deixo Marie Claire vaig tenir una conversa amb la Mariola Cubells, que em va dir: “Fenomenal! Has estat assalariat massa temps, i ara et llences a la vida pirata”. Mentre jo estava treballant a Marie Claire havia estat fent les col·laboracions a la televisió, amb el Buenafuente, al Divendres, la ràdio amb el Clapés… Ja tenia moltes coses. Vaig anar a trucar portes, entre elles al diari Ara, que és d’on surten els articles que es poden llegir al llibre Pijos. Jo sempre que he necessitat feina he anat a trucar portes. Un dia em van trucar del Terrat, més concretament l’Íngrid Ripollès, amb qui ens coneixíem del Divendres, on vam treballar mil anys. La Meritxell Abril (la germana de la Sílvia) porta la premsa del Terrat, i resulta que havia vist un vídeo on jo anava a casa dels Prieto Flores. Allà vaig estar realment molt graciós, i es veu que al Terrat els va agradar. Aquella mateixa tarda, va arribar el productor Agustí Esteve a les oficines del Terrat, i els va dir que els de Rac1 estaven buscant un programa per la franja d’una a dues del migdia, perquè passaven La segona hora a Rac 105. I aquestes que li van dir “Truca al Giró”, ell va anar a Rac1 i al final va ser que sí. Vam començar el Vostè primer el setembre del 2019, i el març del 2020 va venir la pandèmia mundial! [riu].

El Vostè primer és un oasi cultural, feminista i LGTBI a Rac1, una ràdio que es basa en la informació, l’entreteniment i l’esport. És a dir, el Barça. Com has aconseguit marcar-los aquest gol?

Quan em van proposar de fer el programa, els vaig dir “Jo això no ho sabré fer”, i ells em van respondre: “I tant que ho sabràs fer. I a més… Ho faràs!”. Tinc 46 anys i suposo què dec tenir una mica de bagatge… A més, el programa només dura una hora. Tu què hauries fet? Jo parlo bàsicament dels temes que a mi m’interessen, i parteixo de la base que la gent que escolta la ràdio pot aguantar segons què. A més, estic en una franja situada entre les sis hores del Basté i les quatre del Clapés, per tant no cal que truqui al Javier Cercas perquè em parli del seu últim llibre. Tot el que s’ha de fer, ja es fa. Guapo, ai que ets guapo!!! [Per un moment em ruboritzo, transcrivint aquesta entrevista. De seguida m’adono que ho deia a un dels seus dos gossos, un Schnauzer molt elegant].

La línia editorial, el feminisme, tot això que dius… Jo aquests temes ja fa temps que els toco, amb el Buenafuente i amb tanta altra gent. Jo diria que l’agenda és aquesta, no de forma reivindicativa, sinó des del punt de vista periodístic. Els temes són aquests i s’han de reflectir. Quan és 8 de març, tots els diaris canvien de forma i de temes per parlar del Dia de la Dona Treballadora. Llavors el paisatge canvia completament, sobretot pels temes. Al planeta Terra, els temes són els que són, i jo tinc facilitats per aquests temes.

Però és que tu fas un magazín on un dia feu un monogràfic sobre el Derek Jarman, l’altre el dediqueu a parlar una hora de la Tilda Swinton, o un altre dediqueu una hora a Aliment, l’últim llibre del Martí Sales. Cosa que a Núvol ens encanta, evidentment.  

Jo crec que ens complementem perfectament amb la resta de programes de Rac1. L’agenda és la que és. Tu surts al carrer i les coses són les que són. Només cal mirar de quins temes tracten les pel·lícules, els espectacles teatrals o les exposicions que s’estan fent ara. Jo noto que nosaltres podem fer una sèrie de temes, perquè hi ha un interès per aquests temes. I a Núvol també ho feu. Ara, per exemple, s’ha aconseguit que a Rac1 parlin del futbol femení. I això és positiu per a tothom: com més temes tinguis entre mans, més feina tindràs!

M’agrada molt que tinguis col·laboradors com el Miquel Missé o la Brigitte Vasallo, i que a l’hora que la gent fa el dinar es parli de temes com l’amor romàntic o la masculinitat.

Els meus col·laboradors poden parlar d’allò que vulguin: jo entenc les seves seccions com a columnes d’opinió. Tampoc volia tenir una secció fixa de plantes i una altra d’animals de companyia, per exemple. Molt sovint, a les ràdios i les televisions diuen “Ja tenim un programa sobre tema LGBTI”. I xim pum, ja han complert! Crec que cal introduir noves mirades a les línies editorials, siguin de gènere, d’antiracisme o del que sigui.

I tu t’has sentit mai part de la “quota marica”, com tu dius, fent de col·laborador als programes de televisió?

Jo diria que no. N’hi ha d’altres que sí. Quan vaig anar al Buenafuente, al principi estava molt incòmode, perquè tant ell com el Berto Romero són tan llestos, que pensava que no els acabava d’interessar. Llavors em vaig inventar una secció que ara no faria, “Maneres de comportar-se amb el mòbil” i tot això, que actualment no té cap mena de sentit però fa deu anys en tenia. Un bon dia em vaig dir: “Se m’han inflat els ous! Els col·locaré un tema on ells no puguin dir res”. I vaig fer la secció “Cómo tratar a un marica” i, és clar, ells ja no sabien què dir. I allà vaig trobar un filón! [riu].

T’hi veus molt temps, presentant el Vostè primer a la ràdio?

Jo tinc una necessitat, i és que m’he de guanyar la vida cada dia. No puc estar un any sense tenir ingressos. No tinc patrimoni, per tant he de treballar, què hi farem. Crec que la fórmula no està esgotada, i n’hi ha per llarg. I a més, a nosaltres, que quasi no sabem fer ràdio, ens va enxampar de ple la pandèmia. Jo he estat a moltes redaccions, i a Rac1 són molt simpàtics, suposo que com a Núvol. Per tant estic encantat de la vida, i espero que la cosa duri molts anys. Televisió, ràdio, cine o equitació? Doncs equitació i ràdio! [riu] Fixa’t que, durant la pandèmia, la ràdio ha sigut el mitjà que ha aguantat millor. Si demà comencés la Tercera Guerra Mundial, el que resistiria seria la ràdio.

El dia que els de La competència es retirin, el Vostè primer hauria de durar dues hores, de dotze a dues, perquè amb una hora no teniu temps per a res.

Jo crec que La competència és una fórmula que no s’esgotarà mai, i que és probablement el millor programa de ràdio que hi ha ara mateix. Això de retirar-te es podia fer abans, si eres dels que es podia permetre plegar i anar a fer televisió: un Jordi González, una Júlia Otero (des d’aquí una abraçada)… Ara, si dius que estàs cansat i vols dedicar-te a fer curtmetratges, no és que sigui una molt bona idea. Actualment no hi ha diners o, més ben dit, els diners no corren com abans. On aniràs? Què més hi ha? Si aquest país és petitíssim!

Fem una mica de promoció del teu llibre, va. Tal com expliques al pròleg de Pijos. Guia pràctica. Qui són, què fan i on trobar-los (Univers), va ser l’editora Ester Pujol qui t’anava al darrere perquè publiquessis alguna cosa, oi?

La Pujol volia que jo fes un llibre, perquè els editors s’aprofiten del muñeco. Un llibre es ven pel personatge, per qui surt a la portada, o per si ets Sant Joan de la Creu (Lumen acaba de publicar el Càntic espiritual, per cert). Com que estic a Rac1, aquesta deuria pensar “Mira, aprofitem-ho”. El 2017 vaig publicar Manual de les bones maneres, a l’editorial Albí, i aquell llibre reciclava les seccions que feia al Divendres, a TV3. A la Pujol li anava dient que no, fins que un dia vaig pensar d’aprofitar els articles que havia publicat a l’Ara. T’he de confessar que a mi m’agraden, i que els puc defensar molt bé. Perquè clar, això de fer un article és molt fàcil, i a més el paper dura un dia i després fas servir el diari perquè et goteja el radiador i no vols que es bufi el parquet… Jo segueixo tenint el prejudici del llibre, que crec que és una cosa que queda per sempre. Tu li tires un llibre al cap a algú i potser el mates, no sé si m’entens. Trobo que està bé, jo me’l llegeixo i em faig gràcia. Ara l’Ester Pujol vol traduir Pijos al castellà, tot i que jo crec que no funciona massa, perquè parlo molt de Barcelona i de Catalunya. Bé, ara tinc diversos amics de Madrid que se l’estan llegint, com ara el Jacobo de Arce, a veure què em diuen. Els articles que vaig fer a la columna La bona esposa podrien convertir-se en un altre volum. El meu pare em va dir l’altre dia que el Manual de les bones maneres encara s’aguanta… És clar, perquè encara seguim sent pèssimament educats! [riu].

Al Vostè primer parleu molt de llibres, i a més es nota que te’ls has llegit, quan entrevistes els seus autors o traductors.

Sí, això és fonamental. El que passa és que jo estic esgotat. Home, després hi ha trucs, com tu ja saps. Un llibre del Club Editor, si tens la Maria Bohigas que els explica de meravella, o el Marc Montull que els fa la comunicació, doncs ja ho tens tot fet. Mira, el truc per la ràdio i per tot en aquesta vida és tenir a algú que sàpiga d’allò que parla. La gent que parla de coses que coneix i que estima comunica bé, i això sempre funciona. Jo havia treballat molt amb la Gemma Nierga, a la SER, que és la que millor entrevista els polítics en aquest país. Ella es llegeix les coses, tota la vida ho ha fet: va a veure l’obra de teatre, es llegeix el llibre, veu l’exposició… I això sempre s’ha de fer: en primer lloc, per cortesia, i després per fer una entrevista amb cara i ulls. De vegades jo els he dit: “Nois, he arribat només fins a la pàgina 120”. No havia llegit mai tant en tota la meva vida.

I com vius això de la promoció, i anar cada dia a una llibreria diferent a vendre el teu llibre?

Ho visc estupendament. Com ja que ja tinc una edat, em truquen amics: la Gemma, la Rosa Badia, el Ricard Ustrell… Aquest llibre dona molt de joc, i pel mateix preu els fas una mini-secció sobre els pijos. Jo em rellegeixo algun article cada dia, perquè això també és molt important: hi ha autors que no se saben el seu llibre, o bé que no el saben explicar. A tu no t’ha passat mai, això? El teu propi llibre te l’has d’estudiar, i has de fer números diferents a cada lloc. Després m’agrada molt anar de bolos: l’altre dia vaig anar a Sabadell, a la Llar del Llibre, que són cinc germans (un dia els vull entrevistar) i vaig acabar fent un monòleg.

Sempre va bé, ser una vedet.

A mi no sé si em va bé o no, però la veritat és que no em costa gens. Podria no fer-ho: seria molt pitjor anar pel món fent truites de patates, cosa que no em surt gens bé. També és veritat que nosaltres llegim els llibres, però el llibre te’l vens tu. Això, seguríssim.

Tu ets una persona de paper, o almenys al Vostè primer sempre defenses les revistes ben editades, siguin de moda, disseny, arquitectura…

No, no, no. Jo no soc en absolut un defensor acèrrim del paper. A mi el mitjà m’és igual. Vosaltres mateixos, a Núvol: un dia podeu agafar unes caixes de fusta, us poseu al mig de plaça Catalunya i comenceu a recitar els articles. Això també funcionaria. No crec que una cosa sigui millor si està feta en paper o en digital. Està ben feta? Llavors funcionarà. Núvol funciona perquè és una cosa que abans no existia i, si existia, estava repartida a molts llocs diferents. La vostra revista funcionaria en paper? Sí, i en digital també. I tant. Pels continguts i per la línia editorial. També podríeu llogar un teatre i fer un programa de Núvol, tots allà posadets. Ho graveu, i ja teniu un podcast, com les de Deforme Semanal. Si tens una redacció has de ser capaç d’informar en paper, en digital o tirant pilotes de Nivea des d’una avioneta! [la Laia i jo riem].

Al cap i a la fi, què funciona? Una línia editorial que sigui original, que sigui pròpia, que sigui respectuosa, que respiri, que no sigui feixista. Hem de donar espai perquè l’altre pensi, i ja està. Jo amb Núvol m’hi sento molt identificat, com a lector i com a línia editorial. També trobo que s’ha perdut una cosa, en general a la vida: la seriositat. Encara que et sembli increïble que ho digui jo, cal ser seriós. Però no falsament seriós. No s’ha de ser amanerat ni cursi, en aquest sentit. Pots ser divertit, pots ser alegre, però treballant sempre des de la seriositat i el rigor. Després ja ens divertirem! Jo no estic a favor del paper, estic a favor de la qualitat, que no siguis tendenciós, que no refacis la realitat…

El dia 8 de març, t’ho torno a dir, vaig veure que el panorama pot canviar molt. Sobretot, si poses el focus a uns altres llocs, i no als mateixos de sempre. I això ja està començant a passar, alerta. El públic no està separat de nosaltres, només s’ha de posar l’orella i la mirada en allò que està passant. El paper desapareixerà? Sí, perquè el que acabarà desapareixent és l’Amazones! [riu] El debat sobre “paper sí o paper no” crec que tenia sentit fa cinc o deu anys. Ara, francament, no m’interessa gens. Crec que tenim problemes molt més urgents.

Moltes gràcies pel teu temps, Marc. T’has quedat amb ganes d’afegir alguna cosa?

Res més. Fenomenal i endavant les atxes! [riu sorollosament]