L’Educació i les properes eleccions

Marina Garcés ens explica al seu últim llibre, El temps de la promesa (Anagrama), de quina manera estem substituint les formes públiques i privades de compromís per “projectes” volàtils que ens permeten simular que ens ocupem de les coses públiques. Ens ensenya de quina manera les promeses falses d’alguns polítics generen frustració i un malestar creixent; ens ensenya de quina manera prometre o adquirir un compromís ferm són maneres avui gairebé oblidades d’intentar obrir el nostre futur i obtenir, al cap d’un temps més o menys llarg, potser dècades, un objectiu desitjat i no una finalitat imposada des de fora. I “l’afora”, en aquest cas, és el camp de la raó economicista invasiva que ha triomfat en la seva campanya de configuració neoliberal del món.

Ens ensenya, al capdavall, a no confondre una política progressista amb una política tecnofeudal com la que estem desplegant entre nosaltres últimament. Ho dic, entre altres coses, perquè em fa l’efecte que hem oblidat des de fa massa temps objectius reals i desitjables que podríem assolir com a país si ens desempalleguéssim precisament d’algunes polítiques que han demostrat, durant els últims vint anys, des que el nostre continent va decidir apostar amb força per les pedagogies competencials, que no produeixen els efectes anunciats sinó exactament els contraris.

Caldria abandonar el monopoli de les propostes pedagogistes, o si més no limitar-lo, per a oferir didàctiques específiques, tot potenciant el reciclatge científic dels especialistes.

Les mesures de rectificació són senzilles d’enunciar, però és cert que no resultarien tan fàcils d’aplicar tenint en compte quin és el món d’ortodòxies i creences fossilitzades que ens envolta. Però si realment ens comprometéssim amb l’aprenentatge dels alumnats catalans, hauríem, en primer lloc, d’abandonar immediatament el pedagogisme competencial, entenent com a “pedagogisme” una visió dogmàtica i integrista de la pedagogia, considerada com l’únic origen possible del bé educatiu; en segon lloc, necessitaríem uns currículums que defugissin el confusionisme dels actuals, fruits d’un procés cultural de deconstrucció i desregulació pública; els nostres currículums haurien de ser clars, basats en continguts i seqüenciats en un sentit progressiu: sistemàtics, senzills, successius i comprensibles.

Un altre canvi de filosofia passaria per la formació docent: caldria abandonar el monopoli de les propostes pedagogistes, o si més no limitar-lo, per a oferir didàctiques específiques, tot potenciant el reciclatge científic dels especialistes. La Pedagogia no pot ser una cosmovisió tancada i dogmàtica que ofegui la creativitat i les adaptacions a les aules reals. La Pedagogia s’ha de rescatar del Pedagogisme abusiu per convertir-se en el millor auxiliar a l’hora de transmetre coneixement significatiu, és a dir, saber consolidat que es relaciona amb sabers consolidats anteriors. Com tampoc no podem continuar immersos en el Perpetuum Mobile d’un seguit de falses revolucions utilitaristes i anti intel·lectualistes que desdibuixen els objectius de l’escola i la secundària, creant ambients on ningú, ni alumnes ni docents, saben què han de fer, per què no han d’ensenyar, i per què no han d’aprendre. El que cal fer no neix d’un consens intern sinó d’imposicions de llenguatges empresarials que no fan precisament escola, sinó que la corquen des de dins.

No necessitem utopies ni tribalismes, necessitem pressupostos i propostes clares contra les mentalitats clientelars.

També resulta ja molt urgent abolir la famós decret de plantilles i retornar a un sentit transparent i exemplar de la contractació dins de la funció pública. Continuar com fins ara resultaria d’una irresponsabilitat certament alarmant. Una idea que havia de servir per a consolidar plantilles i estabilitzar projectes ha servit per a tot el contrari: fragmentar, retorçar, multiplicar els malentesos i les pràctiques abusives, conduint-nos a un autèntic polvorí laboral.

No podem perdre més temps. L’estratègia seguida fins ara pel nostre govern no ha pogut ser més decebedora: és la mateixa estratègia que ha mantingut el govern central durant els últims trenta anys: tota la pedagogia crítica dissident ha estat considerada exagerada, apocalíptica i reaccionària; calia mantenir a tot preu la ficció de l’eficàcia o la utilitat del pedagogisme postmodern. Els fons públics que podrien haver-se destinat a reforçar la plantilla pública pròpia en forma d’especialistes i tècnics d’integració, i a acabar amb els barracots tot fundant nous centres amb dissenys novedosos, se’ls han endut corporacions privades, fundacions i empreses proveïdores de consells errats i tecnologia inútil o obsolescent.

Però ja ha arribat l’hora d’afrontar la realitat: no la batalla postmoderna pels relats, sinó la realitat contrastada de les dades amb què comptem: fa dècades que gaudim de l’escolarització plena, l’alumnat català no aprèn el que hauria d’aprendre, i s’ha generalitzat una mena de guerra civil (un autèntic Verdun espiritual) entre el partidaris del relat oficial i les víctimes d’unes teories que des que es va aprovar la LEC fa quinze anys ens han portat a un marasme difícil de superar. No necessitem utopies ni tribalismes, necessitem pressupostos i propostes clares contra les mentalitats clientelars.

Un bon sistema educatiu públic és car, és molt car, i l’estem intentant substituir per un simulacre digitalitzat posthumà.

Molt Honorable Consellera o Conseller futur de la Generalitat de Catalunya, expressió del mandat de les urnes del proper 12 de maig: tant hi fa si vostè es considera de dreta o esquerra, de la “Catalunya endins” o de la “Catalunya enfora”; el que li demano és que es comprometi amb la Raó Il·lustrada i la Raó dialògica, les úniques maneres que tenim de trencar amb l’absolutisme economicista, les úniques formes de raó progressista i reformista que coneix Europa, per a inaugurar l’època de la reconstrucció de l’escola pública catalana. Podrem comptar amb vostè o seguirem enfangats en farols, falses promeses, especulacions, malestar, demogògies, motins pedagògics, ortodòxies desesperants, nihilisme públic, prejudicis, classificació humana, mediocritat i desigualtat creixent? Un bon sistema educatiu públic és car, és molt car, i l’estem intentant substituir per un simulacre digitalitzat posthumà. Diria que Catalunya necessita una escola pública de luxe, realment cara, expressament cara, entesa com a inversió imprescindible i prioritària del país. Moltes gràcies per la seva atenció.