La Catalunya de la taca d’oli

El seminari “Reptes de la ciutat de baixa densitat”, organitzat per el CCCB arran de l’exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”, va convidar experts de diferents branques de l’urbanisme i la geografia per explorar el futur de les urbanitzacions disperses.

“Durant els 20 anys que van del 1985 al 2005, el ritme mitjà de construcció de cases unifamiliars als 311 municipis de la província de Barcelona va arribar a ser d’una nova casa per hora.” Aquesta dada, que apareix al llarg del recorregut de Subúrbia, ens dona certa magnitud del ritme de depredació del territori suburbà que ha patit recentment la regió metropolitana de Barcelona. El doctor en Geografia Francesc Muñoz, que ha assessorat l’exposició, destaca al darrer número de Barcelona Metròpolis que el model de dispersió urbana és un fenomen ignorat i que quan es vol abordar sovint es fa amb una diagnosi esbiaixada. El primer error rau en el fet de considerar que aquest tipus de creixement urbà dispers, que s’expressa anàlogament com a creixement “en taca d’oli”, correspon a les primeres dècades del segle XX a Catalunya des de la simplificació de la idea noucentista de la caseta i l’hortet o des de la visió utòpica de la ciutat jardí. La realitat actual suburbana del país, no obstant, es gesta al llarg de tres etapes diferenciades que arrenquen durant el desarrollismo franquista, amb l’aparició del Seat 600 que permet anar fins a la segona residència, continua durant la segona meitat de la dictadura amb les requalificacions del sòl, les parcel·lacions il·legals i l’autoconstrucció i culmina els anys previs a la crisi immobiliària del 2008 amb aquesta construcció desenfrenada d’habitatge unifamiliar a l’extraradi de les ciutats que s’empra definitivament com a primer domicili.

Mentre que Barcelona s’ha venut urbanísticament al món com el paradigma de la ciutat compacta, la seva perifèria ha estat sistemàticament ignorada, aliena als ulls dels experts i acadèmics que escrutaven tot el que succeïa entre els rius, el mar i Collserola. Quan parlem de la compacitat d’una ciutat ens referim principalment a la densitat i a la continuïtat de les seves estructures i trames urbanes. En el cas de Barcelona, aquest fet es dona arreu de tot el territori que ocupa que és el resultat de la seva extensió històrica, primer de forma molt continguda al llarg de diversos segles, fins a l’esclat definitiu que va suposar l’enderroc de les muralles i la implantació del Pla Cerdà. Des de llavors, l’evolució de la retícula de l’Eixample, que va relligar la resta de teixits històrics desconnectats del centre, ha garantit la cohesió social i de serveis de la ciutat, la mixtura d’usos de les seves edificacions i la connectivitat d’espais públics per a la sociabilitat i l’activitat de la vida comunitària.

El model suburbà de la casa unifamiliar aïllada també és més costós en diferents sentits. Consumeix més sòl i més recursos com energia o aigua.

D’altra banda, l’enlluernament per les bondats de la ciutat compacta mediterrània, no ens ha permès donar cobertura a les seves esquenes suburbanes i hem errat en l’anàlisi i en la proposta de les solucions posteriors. L’urbanisme modern ha tendit a resoldre els problemes d’intensitat de les ciutats promovent la densitat com a factor corrector de les seves deficiències. Tanmateix, com s’intensifiquen les urbanitzacions disperses que es caracteritzen fonamentalment per la baixa densitat? Aquesta i moltes altres preguntes són les que va abordar el Seminari “Reptes de la ciutat de baixa densitat”, que va comptar amb una taula rodona oberta al públic el dijous 2 de maig amb la participació del doctor en Geografia i exdiputat al Parlament Oriol Nel·lo, la també doctora en Geografia i urbanista Helena Cruz, el periodista Jorge Dioni i el periodista cultural Antoni Ribas Tur com a moderador.

Sota el títol “La Catalunya suburbana”, Nel·lo, Cruz i Dioni van aportar diverses reflexions a partir de la seva recerca i experiència professional en diferents camps relacionats amb l’urbanisme de baixa densitat. En primer lloc, Nel·lo va voler tractar el fenomen de la segregació residencial existent al territori lligada a les desigualtats del poder adquisitiu dels seus habitants.

“En un procés d’urbanització capitalista com en el que ens trobem, la segregació és un tret estructural i consubstancial que va a l’alça i en lloc de corregir-ho, les administracions agreugen aquestes asimetries amb una redistribució deficient dels serveis que fa que les persones que menys tenen vagin a concentrar-se als municipis amb menys capacitat.”, va assenyalar Nel·lo i va remarcar que existeixen eixos de benestar fàcilment identificables, com per exemple el que marca la Diagonal cap amunt, que passa per Sarrià, Sant Gervasi, Pedralbes, Vallvidrera, etc. fins a Sant Cugat i que constitueix en el seu conjunt tota una zona de rendes altes. Per contra, de la carretera de Collblanc cap a baix, es poden determinar tot un seguit de barris de diferents municipis amb un gran nombre de residents que es troben en situació de vulnerabilitat.

“A Catalunya existeixen actualment 1.900 urbanitzacions. La dispersió d’aquestes poblacions ha estat possible gràcies al transport. Sense anar més lluny, les primeres urbanitzacions van aparèixer arran del recorregut dels Ferrocarrils amb emplaçaments com Les Planes, La Floresta o Mira-sol en un intent d’imitació de les ciutats jardí.”, va afegir Nel·lo. Per acabar, va proposar que una de les millores de la qualitat de vida d’aquests municipis suburbans es basa en injectar la famosa “densitat” però en matèria de serveis i no pas de població.

Per la seva part, Helena Cruz va fer una diagnosi exhaustiva dels defectes que arrosseguen els models suburbans. “El monocultiu d’habitatges unifamiliar que els conforma no genera urbanitat precisament per la manca de diversitat d’usos i d’activitats que pot acollir l’espai públic que els comunica. A les urbanitzacions no existeix comerç de proximitat i sovint, les benzineres s’erigeixen con a petits nuclis del poble, convertint-se en supermercats de productes de primera necessitat i en espais per a la trobada casual entre els veïns.”, va apuntar Cruz. A la manca d’aquest comerç, va afegir que cal sumar-li també la dels equipaments. Els edificis públics són un altre vector imprescindible per a la relació comunitària que molts cops es dona exclusivament a les escoles i que no té continuïtat per als joves fora de l’horari lectiu. A l’altre extrem, la població més envellida tampoc troba els serveis necessaris a les urbanitzacions i ha de desplaçar-se als nuclis urbans per trobar millors condicions de mobilitat, atenció i accessibilitat.

Ens trobem amb un país ple d’urbanitzacions, “una munió de taques d’oli” en paraules de Francesc Muñoz, que cal conèixer amb profunditat si volem tenir una visió àmplia i realista de tota la societat que el conforma.

“El model suburbà de la casa unifamiliar aïllada també és més costós en diferents sentits. Consumeix més sòl i més recursos com energia o aigua. Implica més despesa administrativa i presenta problemes de manteniment com per exemple la recollida de residus, les prestacions a domicili o la seguretat.” va esgrimir Cruz, que per últim, va voler assenyalar l’absència d’un sentiment d’arrelament i la poca participació i associacionisme que es dona a les urbanitzacions disperses.

“Aquesta desafecció i sensació d’abandonament ve propiciada per la poca o nul·la presència institucional que s’aprecia en aquests indrets.”, creu Cruz, que va remarcar que, per a l’acadèmia, la Catalunya suburbana no ha estat un tema ignorat però que potser sí que ha tingut poca visibilitat des d’un punt de vista social i mediàtic. Va concloure que comptem amb les eines i elements per corregir el problema, que ve principalment motivat per la manca d’habitatge públic que no s’ha construït durant els últims 50 anys.

Finalment, Jorge Dioni, que recentment ha escrit els llibres “La España de las piscinas” o “El malestar de las ciudades” va aportar un enfoc més sociològic de la realitat suburbana del país. Seguint el fil del que obria Cruz, Dioni va expressar que l’estil de vida de les urbanitzacions de baixa densitat tampoc té gaire cabuda històricament als espais de ficció i va mencionar la sèrie de Crims amb el cas de la Guàrdia Urbana com un dels exemples televisius més recents on vam poder ser conscients que existia la “Catalunya de les piscines” amb personatge que tenien cadascun la seva pròpia “torre” enmig de paisatges indistingibles. Dioni va parlar de la “gran migració de la EGB” per referir-se a la seva generació, que ha vist com ha hagut de marxar de les ciutats cap a àrees urbanes perifèriques o directament suburbanes.

“La nova classe mitjana, més precària que la de la generació anterior, somniava amb un xalet en una zona que creia que milloraria la seva urbanitat i revaloritzaria la seva propietat. Aquesta millora no ha tingut lloc i, en conseqüència, ha aparegut un sentiment de frustració perquè la possibilitat de tornar a la ciutat és inviable. El mercat immobiliari ha venut la ciutat al capital estranger. Barcelona avui en dia és un resort”, va sentenciar Dioni, que creu que la vida a les urbanitzacions genera un model d’individualitat i de competitivitat. Es tracta d’un estil de vida encarat al “jo ja m’ho faig” i reforçat per la incapacitat de les administracions públiques que no poden assumir els costos dels planejaments que elles mateixes han dissenyat i que acaben transmetent el missatge de “tu ja t’ho faràs”. “A les ciutats veus nítidament l’impacte que tenen els teus impostos mentre que a les urbanitzacions passa tot el contrari.”, va concloure Jorge Dioni.         

L’exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”, que es pot visitar al CCCB fins al 8 de setembre, ens descobreix la cara de l’altra moneda dels debats que habitualment ens ocupen. En paral·lel als problemes de la ciutat compacta, com les aglomeracions, la contaminació, la manca d’espais verds o el turisme, conviu la realitat suburbana dispersa amb reptes d’igual o major envergadura com la segregació, la degradació ambiental o els problemes de mobilitat. Ens trobem amb un país ple d’urbanitzacions, “una munió de taques d’oli” en paraules de Francesc Muñoz, que cal conèixer amb profunditat si volem tenir una visió àmplia i realista de tota la societat que el conforma.