¿Podría dar la clase en catalán, por favor?

Tinc 22 anys. D’aquí aproximadament dos mesos acabaré els meus estudis universitaris i seré periodista de ple dret. Fa una mica de vertigen, tot plegat, més que res perquè les perspectives de futur que m’esperen són entre poques i nul·les. És el preu a pagar si ets jove al segle XXI.

Però hi ha una cosa que em preocupa tant o més que el meu futur: no poder viure’l en català. Fa quatre anys que estudio a la Universitat Pompeu Fabra. Pompeu Fabra, pare del català modern, el “seny ordenador de la llengua catalana!”, però en tot el quart curs de carrera, el darrer, no he fet cap assignatura en català.

A les universitats existeix un prestigiós document anomenat pla docent. És el que determina les diferents característiques que conformen cada assignatura. Entre elles, hi ha la llengua en què aquestes s’impartiran. El pla docent és un document vinculant, el que hi diu és indiscutible. Si els treballs valen el 40% de la nota i l’examen el 60%, no hi ha discussió possible. Si s’han de fer 10 temes en 10 setmanes, tampoc. Ara bé, quan el pla docent diu que una assignatura és en català, no hi ha garanties que realment sigui així. Deu ser que Pompeu Fabra parlava en castellà en la seva intimitat i tots plegats es deuen estar quedant amb nosaltres.

No estic en contra que les assignatures es puguin fer en diversos idiomes, que l’ensenyament universitari s’obri al poliglotisme. El món global en què vivim ens ha de permetre desenvolupar la capacitat d’estudiar i aprendre en diverses llengües. El problema és que, si l’assignatura és en anglès o en castellà, no hi ha discussió possible sobre la llengua en què el professor impartirà les classes i, en canvi, quan és en català sí.

En un dels casos en què m’he trobat això aquest darrer curs -no parlo de la resta de la meva experiència universitària perquè no acabaríem-, no va ser a petició de cap alumne. Van ser les mateixes professores que, el primer dia de curs, ens van informar que impartirien les classes teòriques en castellà tot i que el pla docent especifiqués el contrari perquè “se sentien més còmodes fent-ho en castellà”. Davant d’aquest despropòsit, hi hauria dues possibles solucions per part de la universitat: canviar l’idioma al pla docent i acabar així amb aquest simulacre o, si considera necessari impartir aquella assignatura en català, prescindir d’un equip docent que no està disposat a utilitzar aquesta llengua. Però sembla que és més fàcil vulnerar els drets lingüístics de l’alumnat i mantenir un professorat que perpetua any rere any la seva desvinculació amb la llengua. Cal destacar, això sí, aquells professors i professores que sí que respecten aquests drets, que també hi són i poc sovint se’ls ho reconeix.

El cas més típic d’aquest desistiment lingüístic es dona quan l’estudiant Erasmus que ve de fora de Catalunya demana educadament si el professor pot canviar d’idioma perquè “no entén tots els matisos i es perd”. Aleshores el professor obre una consulta a la resta de l’alumnat perquè sembli democràtic. El resultat de la votació acaba sent el canvi de llengua per més que el pla docent especifiqui clarament que l’assignatura s’imparteix en català. Soc perfectament conscient que un alumne que ve d’Argentina, de Colòmbia, de les Canàries o de qualsevol altre territori castellanoparlant no estigui familiaritzat amb el que pot suposar demanar un canvi d’idioma en una classe on el 99% dels estudiants entenen i poden seguir una classe en la seva llengua.  El que em sembla greu és que des de les mateixes universitats públiques catalanes, que tant es vanten públicament de defensar la llengua i la cultura pròpies, no siguin capaces de veure que l’ús del català també està minoritzat allà on més s’hauria de reivindicar.

Aquest any també faig una assignatura en anglès. El professor és nadiu però fa molt temps que viu a Catalunya. Parla un català i un castellà pràcticament impecables, però, curiosament, a ningú se li ha acudit demanar-li que es passi al català o al castellà amb l’argument que “es perden matisos de les seves explicacions”. El mateix passa amb les assignatures que es programen en castellà. No hi ha discussió. Et pot agradar més o menys, però ningú ho qüestiona. Aleshores em pregunto, ¿per què l’ús del català a les aules és negociable?  

Com a amant dels idiomes, si pogués, els estudiaria tots. Ara bé, quan una llengua es troba en una situació de minorització, és imprescindible defensar-la des d’unes institucions que no haurien de baixar la guàrdia, i més en un context de creixement d’una extrema dreta, que es declara exterminadora militant de la nostra llengua. Utilitzar el català no ha de ser una obligació, sinó un dret que els estudiants hem de poder tenir garantit. D’aquí dos mesos seré periodista i res em faria més feliç que poder-ho ser en la meva llengua. Sense excuses ni excepcions.