Nuria Schönberg Nono: “Schönberg volia una relació personal amb Déu”

Nuria Schönberg Nono va tornar a Barcelona el 1985, en ocasió de l’estrena al Liceu del Moses und Aron del seu pare, 53 anys després d’haver-hi nascut. Tot i que la capital catalana fou només el seu lloc de naixement, manté un record molt entranyable de la seva visita, ja que els catalans ens vam mostrar orgullosos que Arnold Schönberg li posés un nom nostrat.

Enguany se celebren dues efemèrides que es deuen, fonamentalment, a la seva tasca: el quinzè aniversari de l’Arnold Schönberg Center de Viena i el vintè de l’Archivio Luigi Nono de Venècia.

Per qui no conegui Nuria Schönberg Nono és clar que per esmenar la ignorància ens cal, en primera instància, donar dues referències indefugibles: la del seu pare, Arnold Schönberg, i la del seu marit, Luigi Nono. Fins i tot ens haurem d’esforçar en explicar qui és Arnold Schönberg a la nostra societat i, amb encara més esforç, haurem de comentar la figura de Luigi Nono. El creador del dodecafonisme, d’una banda, i el compositor venecià, de l’altra, la condicionen intrínsecament des que li garanteixen una vida plena de música. Amb el seu vitalisme, Nuria ha dedicat la seva vida en la cura del llegat de l’un i de l’altre d’una forma entusiasta i natural. Com hem comentat més amunt, les dues institucions que porten per nom el del pare i el del marit avalen la tasca que ha dut a terme per conservar i transformar en font de coneixement els llegats de l’un i de l’altre.

Però Nuria Schönberg Nono és molt més que una simple dinamitzadora d’herències artístiques. És un personatge d’una sensibilitat extraordinària i d’un sentit comú inalterable, d’una senzillesa i honestedat envejables i que irradia energia, generositat i empatia.

Aina Vega: Quina relació té amb Barcelona?

Nuria Schoenberg Nono: Vaig néixer a Barcelona perquè el meu pare, a Berlín estant, estava malalt d’asma i li van recomanar un clima més càlid. Aleshores Robert Gerhard li va recomanar Barcelona i allí és on em van tenir. Em van posar de nom Nuria Dorothea, que vol dir “donada de Déu”. Hi he estat tres vegades, a Barcelona, des de llavors, una per l’estrena del Moses und Aron del pare, on hi vaig anar amb el meu marit i em vaig endur una sorpresa molt agradable. L’endemà, un diari escrivia el titular al respecte: “…i es diu Nuria”. Ho vaig trobar tan entranyable. Certament Barcelona és la ciutat que em va portar al món però per les circumstàncies no hi he establert una relació gaire estreta. Tot i així, la tinc en gran estima.

AV: Quina és la seva formació?

NS: Sóc biòloga.

AV: Va néixer a Barcelona, ha crescut als Estats Units, porta molts anys vivint a Venècia i els seus pares són austríacs. Quina és la seva llengua materna?

NS: (riu) No tinc cap llengua materna! Perquè des dels dos anys que vaig anar a viure als Estats Units i és clar que amb els meus pares parlava alemany, però m’he desenvolupat en anglès i no tinc una base de gramàtica alemanya sòlida, només vaig estudiar-lo un parell d’anys a la universitat, tinc un alemany casolà, ein Küchendeutsch (literalment, “un alemany de cuina”). Després vaig aprendre molt ràpid l’italià aquí a Venècia perquè, de fet, no tenia cap amic amb qui parlar alemany o anglès. Hi ha gent que em pregunta en quina llengua somio i jo dic, en diferents llengües! Hi ha una història molt divertida que Robert Gerhard em va explicar sobre la primera vegada va anar a Viena o a Alemanya… no ho recordo. El cas és que es va sorprendre perquè en alemany s’aspira la h; ell pronunciava “humano” sense aspirar, però s’adonava que a Viena seria “jumano”. Però el més bo va arribar quan un cop va dir: “Ich hab’ meine Hure [puta] verloren”, enlloc de dir “Uhr” [rellotge]! (reia) Es va veure tan còmic! I hi havia un jugador de tennis anomenat Haas i ell l’anomenava “Aas” (reia)…

AV: Enguany se celebra el vintè aniversari de l’Archivio Luigi Nono que presideix. Quina és la tasca que creu que ha estat més important de realitzar en els darrers anys?

NS: Sens dubte, la d’escannejar els esquetxos de les partitures, plenes de colors, que adopten un significat semàntic. Però també hem comissariat diverses exposicions i hem creat un espai de recerca entorn la figura de Nono.

AV: Quines són les iniciatives més remarcables que duen a terme per finançar el centre?

NS: Darrerament hem engegat el projecte “Adopta un libro”, per restaurar volums de la biblioteca personal de Luigi Nono que estan malmesos. El procés és caríssim i nosaltres sols no el podem assumir, per això hem demanat la participació privada i de moment funciona molt bé.

AV: Pels volums que hi ha a la biblioteca personal, podria afirmar que el seu marit era un humanista.

NS: Certament. En Luigi llegia molt, tenia una base molt sòlida i s’interessava per moltes coses.

AV: I quins projectes té en ment per celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Luigi Nono?

NS: L’edició d’un llibret per a regal. Encara no ho tenim del tot dissenyat, però la idea és aquesta.

AV: L’altra entitat amb la qual està estretament lligada és l’Arnold Schönberg Center de Viena. Com valora la celebració del quinzè aniversari?

NS: Christian Meyer, el director, és un gran gestor. En la commemoració del quinzè aniversari ha prevalgut la visió internacionalista amb l’exposició “Art is= New Art”, amb artistes d’arreu, que està molt bé per la projecció del centre. L’actual, “Arnold Schönberg- Der musikalische Gedanke”, que es quedarà com a permanent, aposta per un comissariat dedicat al treball que s’ha fet als arxius i és una aposta personal i dels meus germans dedicada exclusivament a la figura del pare. La tasca principal l’han realitzat Therese Muxeneder i Eike Feβ, els arxivistes del centre.

AV: Com va esdevenir-se el trasllat del llegat que s’havia establert a l’Arnold Schoenberg Institut de Los Angeles a Viena? Què va ser decisiu en el procés? Fou una qüestió sentimental?

NS: Només en una part molt petita. La figura clau va ser Ursula Pasterk, la regidora de cultura d’aleshores, va ser clau per afiançar el centre a Viena. [Posteriorment em vaig reunir amb la Dra. Ursula Pasterk i va comentar que els germans Ronnie i Larry havien temut un brot antisemita, però que Nuria ho va tenir molt clar des del principi, i van tenir molt bona entesa des de 1993, quan Pasterk va viatjar a Los Angeles en saber que es volia traslladar el centre.] Els altres destins possibles eren Berlín i l’Haia-Nova York.

AV: Em sorprèn la candidatura presentada conjuntament per l’Haia i Nova York.

NS: Es deu al fet que a Holanda s’ha representat molt Schönberg, sempre li ha professat molt d’interès. Però, entre d’altres motius, l’espai dividit entre Nova York i l’Haia, exposició i arxiu i recerca, era poc pràctic.

AV: Com està la cultura a Itàlia, a nivell de finançament?

NS: La crisi afecta molt a institucions petites com l’Archivio. Itàlia ha passat per episodis duríssims de corrupció i ara les iniciatives culturals se’n ressenten amb la crisi actual. Rebo constantment currículums de joves extraordinàriament preparats que volen treballar amb nosaltres, però no ens podem permetre de pagar-los. Només em puc permetre de pagar un sou i mig, i amb prou feines. La situació a Viena és molt diferent. La crisi encara no l’ha afectat pràcticament però, més enllà, hi ha una tradició cultural immensament rica. Per sort, l’Arnold Schönberg Center rep moltes subvencions públiques, tant de l’Estat com de l’Ajuntament i el Dr. Christian Meyer desenvolupa una gran tasca de cerca de patrocinis privats.

AV: Vostè és filla de jueu però s’ha educat catòlicament. Com explica aquesta situació?

NS: Sóc jueva com a persona, però vaig ser educada com a catòlica. No penso massa en la meva persona com a jueva, però tinc clar que els meus orígens són jueus. No sé ben bé com expressar-ho… certament hi ha característiques com l’humor, quan llegeixo, o coses del meu pare, una manera de viure, de comportar-se, una ètica… El meu nebot Randol Schönberg, director de Los Angeles Museum for the Holocaust, tanmateix, és jueu ortodox perquè es va casar amb una jueva ortodoxa, i això ha arrossegat el meu germà Ronald. Però realment jo no hi penso massa.

AV: Va ser batejada a Barcelona.

NS: Sí, catòlicament, dos dies després de néixer, una pràctica natural a Barcelona. Em van batejar a l’hospital mateix, sense donar més transcendència al fet que el bateig era catòlic. És el que era més normal en aquella situació.

AV: Hi ha molta literatura sobre el judaisme en el seu pare. Fins a quin punt creu que la religió és influent per a Schönberg?

NS: Hi ha tot un llibre de referència de Ringer [Es refereix a Das Leben im Werk, d’Alexander l. Ringer ] que parla d’Arnold Schönberg com a jueu i hi ha segurament molts articles i llibres al respecte. Hi ha enciclopèdies de compositors jueus, però aquest llibre és l’únic que recomanaria. La influència de la religió no és per mi allò fonamental en la música del meu pare, cal recordar Bach, Beethoven, Mozart, etc, fins Brahms i Wagner, que són els grans inspiradors. Es va criar amb una mare religiosa, no sé si anà massa a la Sinagoga de jovenet però després es va convertir al Protestantisme el 1898. És interessant perquè molts jueus a Viena volien ser catòlics oficialment perquè és la religió de l’Estat austríac, no hi havia separació entre Estat i Església llavors, però no va ser com en el cas de Mahler, que va haver de fer-ho per ser director de la Hofoper, va ser una mena d’oportunisme, potser. D’altra banda, ser Protestant tampoc era bo per a un jueu! Realment no ho entenia massa fins que m’ho va aclarir el Dr. Hartmut Krones, que m’explicà que hi havia qui no volia estar ni sota el domini d’un Rabí ni del Papa, i els protestants no tenen un intermediari. Però realment era una persona religiosa i obra seva ho avala, com els Modern Psalms o Der Biblische Weg. Ell volia una relació personal amb Déu.

AV: El Protestantisme potser és el punt mitjà entre dues maneres molt estrictes de veure la fe, li dóna més llibertat, potser.

NS: Sí, sí, també ho penso. Ell no va ser l’únic que ho va fer. Més tard, el 1921, esdevé l’episodi antisemita de Mattsee. Va escriure en algun moment: “Sé que sóc jueu i que sempre se’m coneixerà com a jueu”. Vaig comissariar una exposició al Center sobre el Moses und Aron en què es parlava de l’episodi de Mattsee i sobre les experiències antisemites. I pels volts de 1923 es trenca de cop la seva relació amb Kandinsky… La gent és molt simplista. No condemnen el comportament de Kandinsky però es posicionen en contra d’Alma Mahler perquè va estar amb dos grans homes (Mahler i Werfel) i deien que se’n volia aprofitar, però el meu pare va escriure la seva experiència i explica que va ser una amiga molt fidel. Quan llegeixes la correspondència amb Kandinsky, en canvi, ell mai afirma que és antisemita, però el fet és que ho era! Que fos un gran compositor no passa per davant en la relació!

AV: I què me’n diu sobre la numerologia?

NS: No és important, conec aquesta cosa amb el tretze i el “der Glaube” (creença) i ”der Aberglaube” (superstició), però això és molt comú en molta gent. Potser la qüestió del dotze sí que és més important (riu) i certament hi ha moltes coincidències en ell amb el tretze, el dia de naixement i mort, i quan era divendres tretze la meva mare deia que vigiléssim, tal vegada el va influir inconscientment però els fills no en sabem res i no compartim pas aquesta preocupació, si hi era. Amb el Moses und Aron no hi té res a veure el número de lletres. Tan se val si s’escriu amb una “a” o dues… i allò que diuen que Moses és l’alter-ego del meu pare, no ho crec. Moses i Aron són dues cares de la mateixa moneda.

AV: Però molts han trobat aquesta qüestió fonamental.

NS: Sí, però és perquè quan un escriu sobre una cosa així aleshores la resta el segueix. No té res a veure amb l’art del pare i tant se val, per exemple, si Aron s’escriu amb una a o dues. És una lectura superficial. És còmic tot plegat. És com si el volguessin convertir en una figura de Hollywood.

AV: En un concert al Center, el director Christian Meyer va presentar l’ Oda a Napoleó com la preferida d’ell i la de vostè, que hi era present.

NS: Sí, però ho va dir perquè sonava bé! (riu) Realment conec molt l’obra, però no puc escollir quina és la meva preferida. Depèn molt del moment de la vida, n’hi ha en què et sents més proper a una obra, d’altre a una altra… fins i tot hi ha moments que fins i tot no tinc ganes de sentir Bach!

AV: Em consta que està ofesa per un reportatge que va emetre fa poc la BBC, on es parla del seu pare a base de generalitzacions i tòpics poc acurats.

NS: Sí, van parlar molt amb mi i van treure només informació sensacionalista que els interessava. Estic realment disgustada.

AV: I què me’n diu, de Thomas Mann i la polèmica entorn el Doktor Faustus?

NS: És quelcom que va durar molt. A mi em fa mal. El món va creure que el meu pare era Leverkühn i que estava boig, i això és realment terrible. La seva història és meravellosa, però Thomas Mann va ser una mala persona.

AV: Però Leverkühn està aquí.

NS: Sí, però veig que la gent no ha entès massa cosa. Em ve gent de Polònia, Alemanya, Amèrica i em diuen: “Oh, vostè és la filla de Schönberg! Sé com era perquè he llegit el Doktor Faustus de Mann!”. I això és precisament allò que el meu pare temia, perquè pensava que Thomas Mann era tan important i conegut que la gent creuria el que diu. I ha passat, fins i tot en el cas d’intel·lectuals que, és clar, no estan en el món de la música. Això dolia al meu pare. I quan Mann va escriure l’obra el meu pare ja era gran, estava malalt i no tenia els mitjans de difusió que tenia l’escriptor. No era pas una situació inofensiva per ell. Evidentment que allò que importa és la música, però… Fins i tot les reflexions que fa sobre la música de Beethoven no són del tot encertades.

AV: Adorno estava al darrera.

NS: Ell va proporcionar la base musicològica a Thomas Mann, però era jove, no era encara el gran Adorno. La correspondència entre ells és molt interessant. Tota aquesta història és molt complicada… I tornant al tema del judaisme, el meu pare deia que Adorno utilitzava el nom de sa mare i no pas Wiesengrund perquè no volia ser conegut com a jueu. El meu pare sempre recordava que Adorno va ser alumne d’Alban Berg però que només tenia una comprensió superficial d’allò que li havia ensenyat. Ambtot és cert que és literatura, però el rerefons és poc ètic. És aquest el meu pare? És un crim, realment.

AV: Com porta ser la filla de Schönberg i l’esposa de Luigi Nono?

NS: No és en cap cas una càrrega. Fins i tot em podria dir que sóc la mare de Serena Nono, la meva filla és pintora (i m’explica que el quadre que presideix la taula és seu). És una satisfacció, m’ha vingut donat i n’estic molt contenta. Vaig estudiar biologia però mai vaig exercir, vaig casar-me molt jove i des que vaig arribar a Venècia que amb en Luigi sempre teníem compromisos socials, culturals… I després em vaig dedicar plenament a tenir cura del llegat del pare i, després, del meu marit. Em sento orgullosa de la feina que faig i la faig amb moltes ganes. Em considero molt afortunada.