Monika Zgustova: “Les dones afrontaven millor que els homes l’experiència del gulag”

2.10.2017

Monika Zgustova va néixer a Praga, però té un català gairebé perfecte. És traductora, escriptora, periodista i experta en història i literatura russes. En el seu últim llibre relata les històries de nou dones que van passar per la duríssima experiència dels treballs forçats als gulags soviètics, que en moltes ocasions esdevenien camps d’extermini. Se centra en les preses polítiques, que a més de ser castigades per les autoritats del gulag, també eren cruelment tractades pels presos comuns. Monika Zgustova ha passat hores i hores xerrant amb aquestes dones valentes que no volen que les seves històries restin en l’oblit. Sembla impossible, però l’autora és capaç de parlar d’aquest tema amb tendresa i optimisme. De fet, Vestides per a un ball a la neu és, segons ella, un llibre ple de vitalitat, tot un cant a la vida.

Dones presoneres en un barracó

A l’hora de parlar dels presos dels gulags, per què vas decidir centrar-te en les dones?

Perquè som les grans oblidades de la història. No es té massa informació sobre què va passar amb les dones als camps de concentració nazis o als gulags. Malgrat que algunes van escriure memòries, només s’han fet famosos llibres com el de Varlam Shalamov. Jo tenia curiositat per saber en quines condicions vivien i si el gulag era més lleu per a elles que per als homes. Vaig descobrir que no, que era igual de dur.

Hi havia diferències entre homes i dones a l’hora d’afrontar aquest tràngol?

Després d’entrevistar ex presos d’ambdós sexes, he arribat a la conclusió que ells ho van viure d’una manera negra i patètica, amb una desesperança total. Elles, en canvi, ho afrontaven millor. Sempre veien la llum al final del túnel perquè les dones tenim la capacitat de fer-nos amigues íntimes ràpidament. Les preses s’explicaven la seva vida, parlaven de llibres, compartien reflexions, expressaven els seus sentiments… Són coses que els homes tenen més tendència a no fer. Les dones, en compartir-ho, s’ho treien de sobre per omplir-se d’esperança les unes a les altres. Eren tan vitalistes que quan van sortir del gulag van arribar a fer coses que altres persones necessitarien mil vides per fer.

Malgrat poder afrontar-ho millor, el fet de ser dona implicava una sèrie de maltractaments que no patien ells?

Sí, com les violacions. A vegades les feien sortir de la barraca a la nit i allò sovint volia dir que les violarien. N’he parlat poc perquè elles no ho volen explicar. Són vivències absolutament traumàtiques i és dur reviure-les; no volia forçar-les. De fet, vaig tenir una mala experiència quan una de les dones a qui vaig entrevistar em va explicar la seva història. Havia estat ingressada a l’hospital psiquiàtric de Moscou després de les protestes contra l’ocupació soviètica de Txecoslovàquia i allà li van donar drogues que produïen angoixa i destruïen el cervell. Ho va reviure amb tanta intensitat que fins i tot em va acabar fent fora de casa seva. També va ser traumàtic per a mi…

Com t’ha afectat escoltar totes aquestes històries?

Parlar amb aquestes dones ha suposat un abans i un després. Ja era positiva, però ara ho sóc molt més. Durant el procés de fer les entrevistes, però, vaig arribar a estar molt cansada del pes de l’horror. Anava cada dia a veure una dona diferent i totes elles m’explicaven coses terribles. Vaig quedar tan impactada que moltes nits no podia dormir perquè se’m repetien les històries. El dia que havia d’anar a l’última trobada estava en un estat d’esgotament total. Valentina Íevleva, la dona amb qui havia de parlar, vivia molt lluny i només es podia arribar al seu domicili a través d’un tren que no tenia horaris fixos. Feia tant de fred i estava tan esgotada mentalment que la vaig trucar per dir-li que volia anul·lar l’entrevista. Ella em va dir que amb aquesta filosofia no faria res de bo a la vida, i finalment hi vaig anar.

La de la Valentina és una de les històries més dures…

Es va intentar suïcidar al gulag, però la història té un contrapunt magnífic perquè a l’infermeria va conèixer una persona (gairebé es podria dir que era un àngel) que l’alimentava, parlava amb ella i l’aconsellava. Totes aquestes dones tenien vivències molt dures i alhora algun àngel que les ajudava: a Zaiara Vessiòlaia l’ajudava un violinista que li tocava el Concert per a violí de Mendelssohn, Susanna Petxuro sobrevivia gràcies al record del seu xicot, Elena Korybut-Daszkiewicz va rebre l’ajuda d’un guarda quan treballava a les mines i l’àngel d’Olga Ivínskaia era Borís Pasternak, que sempre li enviava cartes.

Sembla que, malgrat la desgràcia, totes cercaven una mica de bellesa. És l’única manera de sobreviure a un gulag?

Sí, concentrar-se en la bellesa les feia sobreviure. Als gulags hi havia xamans (la religió era prohibida a l’URSS) que aconsellaven fixar-se en la neu, en les postes de sol o els arbres i fins i tot trobar la bellesa en les coses més grises. Generalment, les dones que sobrevivien eren les més cultes, les preses polítiques. Havien llegit i moltes d’elles tenien una bona base de música clàssica. Per tal de no pensar en l’horror, componien poemes mentalment mentre feien els treballs forçats. Al vespre, els compartien amb altres preses i això les feia sentir humanes, ja que al camp eren només esclaves.

Tenir la ment ocupada era important, doncs?

L’actitud mental era bàsica. Les preses polítiques podien ser físicament més febles que la resta, però tenien una actitud mental forta. La consciència de la seva innocència també les ajudava. Sabien que estaven allà injustament i pensaven que aviat les deixarien anar perquè tanta injustícia no podia ser real.

Però la consciència d’innocència no pot fer que l’experiència sigui encara més dura?

Es veu que no. Després de la primera etapa en què et sents impotent perquè no has fet res, desenvolupes una força moral i ètica, la identitat d’una persona justa que no ha fet res dolent. Quan t’obliguen a fer una cosa malament, tu t’hi rebel·les i la fas bé. Això dóna molta força. Ser bona persona dóna moltíssima força…

Quines altres coses les ajudaven a sobreviure?

A banda de l’actitud mental i la cultura, l’amistat. La majoria em van dir que, si tinguessin una altra vida, repetirien l’experiència del gulag. Allà les vivències eren molt més profundes perquè estaven en una situació extrema: si ensopegaven de camí a la feina, podien morir afusellades o devorades pels gossos. Com a contrapunt, però, la simple mirada tendra d’algú que et tractava com una persona ja era una alegria molt gran que fora del gulag no van tornar a trobar. Allà, les amistats eren per sempre. Un amic donaria la seva pròpia vida per ajudar l’altre. Els qui no hem passat per una experiència així no estem preparats per rebre tanta amistat.

Ja en llibertat, com va ser la tornada al món real?

A vegades més dura que la vida al gulag, on, com a mínim, menjaven. Valentina Íevleva va haver de viatjar per tota l’URSS per buscar feina, quelcom molt difícil per a una ex presa política. Estaven marcades per sempre perquè hi havia una espècie d’obligació social de tractar-les malament. Totes les que van poder estudiar i treballar ho van fer per casualitat, perquè es van trobar més àngels que les van ajudar sense por a desobeir les lleis.

I com eren les relacions personals després del gulag?

Realment complicades. Moltes es van casar amb ex presos polítics perquè eren els únics que les entenien. El problema és que molts d’ells estaven traumatitzats i tenien problemes mentals que feien difícil la convivència. D’altra banda, les que tenien fills es trobaven que no les comprenien perquè ells sempre havien viscut una vida normal.

Algunes es van atrevir a tornar a saltar-se les lleis?

Hi havia de tot. Algunes seguien creient en Stalin. No podien concebre que ell, “el pare”, hagués consentit els gulags. D’altres, en canvi, sabien que era un assassí i es van convertir en dissidents. Avui dia moltes es mostren crítiques amb Putin.

Per què?

Perquè consideren que les seves polítiques són la continuació del règim estalinista. Putin prové del KGB i, malgrat que té l’actitud d’un tsar que va de bracet amb l’Església, en el fons és un petit dictador dels temps soviètics. La periodista Anna Politkóvskaya va ser assassinada el dia de l’aniversari de Putin. Crims com aquest són recents i gairebé simbòlics.

Per què Rússia té un altre Stalin gairebé un segle després?

No estan acostumats a la democràcia. La intel·lectualitat de les ciutats sí que voldria més democràcia i acostar-se a Europa, però hi ha unes grans masses molt manipulades per Putin.

Monika Zgustova a Rússia

Tornant al passat, la societat soviètica era conscient dels horrors dels gulags?

No, i a més tothom admirava Stalin, fins i tot la gent que el temia i que sempre tenia el maletí preparat per sortir si venia la policia de matinada. Moltes vegades, quan trucava per telèfon a científics o intel·lectuals, aquests tremolaven en una barreja de por i respecte. El tenien absolutament deïficat.

Diuen que era un animal polític. Va morir de vell mentre que Hitler es va suïcidar…

Ho era. Hitler va perdre la guerra i Stalin va ajudar a guanyar-la. En part, és per això que la població russa l’admirava. Els russos també veien que abans de la revolució el país era desigual i després potser havien millorat algunes coses. El més important, però, és que Rússia era una superpotència i això per a ells era quelcom vital.

Rússia ha iniciat el procés de memòria històrica?

En absolut. Han volgut oblidar el patiment estalinista. De fet, totes aquestes dones pateixen l’oblit que imposa la societat russa i per això em van rebre amb moltes ganes. Jo he escrit el llibre amb la intenció de fer un acte de memòria històrica, però alhora m’ha servit com un exercici personal. Escriure sobre el passat comunista és també escriure sobre el passat de la meva família perquè jo vaig néixer a Txecoslovàquia i aquestes entrevistes m’han fet adonar de moltes coses. Una d’elles em va explicar que les educaven en l’odi cap a l’enemic i jo hi coincideixo. En lloc d’ensenyar-te amor, t’ensenyaven odi.

I la resta de països de l’òrbita soviètica estan fent aquest dol col·lectiu?

Sí, però és criticable el com. A vegades s’acusa persones només per haver escrit alguna cosa a favor d’Stalin, com Milan Kundera. No és vàlid retreure res a posteriori, quan ja es coneixen els horrors del règim. De totes maneres, els països que van viure el comunisme rebutgen aquests temes. Aquest llibre no el puc publicar a la República Txeca perquè la gent no el vol llegir i el meu editor no vol tenir publicacions d’aquest tipus en el seu catàleg. Els fa com una mena de mandra.

Els horrors del gulag són comparables als dels camps de concentració nazis. Per què no se’n parla tant?

Els nazis van provocar una guerra mundial en què molts països estaven implicats i que encara ara es recorda. Molta gent no alemanya va anar als camps i és una herència comuna europea que interessa a tothom. En canvi, els russos van ajudar a vèncer sobre l’enemic i guanyar la guerra. Eren, durant molt de temps, els bons de la pel·lícula. A més, els soviètics feien propaganda positiva del seu règim i molta gent jove d’esquerres tenia ganes de creure que a l’URSS hi havia justícia social.

A més, durant la Guerra Freda, el taló d’acer no deixava aïllada l’URSS?

Sí, no es volia indagar i els russos no ensenyaven què passava. Juan Goytisolo, que era comunista i exiliat de l’Espanya franquista, va decebre’s molt en visitar l’URSS perquè va descobrir que era una gran mentida que esbombaven al món. Al cap dels anys es va publicar Arxipèlag Gulag i Un dia en la vida d’Ivan Denísovich i tothom va obrir els ulls. La invasió de Txecoslovàquia per part de les tropes soviètiques també va contribuir a tenir més consciència de les pretensions del règim. Estem al començament del procés de memòria, però.

Els presos dels gulags treballaven a 30 graus sota zero i patien tortures i humiliacions terribles. L’ésser humà té la capacitat d’adaptar-se a qualsevol situació?

A tot no, però si la ment t’ajuda, pots vèncer moltes coses. Moltes vegades el cos acaba obeint la ment. Si et torturen però saps que un dia pots rebre una carta de la teva mare o del teu enamorat, o fins i tot que al llit veí tens una amiga a qui li explicaràs tot i t’entendrà, prens forces per aguantar-ho.

Això posa en evidència com ens necessitem uns éssers humans als altres?

Sí, i les diverses històries del llibre ho confirmen. Olga Ivínskaia, per exemple, va rebre un poema de Pasternak en un moment d’absoluta desesperació i a l’endemà va marxar a treballar amb lleugeresa, sense que la feina li pesés com de costum. També està Elena Korybut-Daszkiewicz, a qui una simple conversa sobre Wagner amb una companya li va donar unes forces i una il·lusió immenses.

Etiquetes: