Jaume Cabré, Premi Ciutat de Barcelona a la projecció internacional

Jaume Cabré ha rebut el premi a la projecció internacional de la ciutat de Barcelona, per l’impacte de la seva novel·la Jo confesso, que ha obtingut un gran èxit de vendes i el reconeixement de la crítica, que n’ha elogiat de manera unànime l’ambició i la dimensió europea.  Jaume Cabré conversa amb D. Sam Abrams a la revista Barcelona Metròpolis, mentre Pere Virgili en capta instantànies. Parlen de literatura i de Barcelona -on Cabré va passar els seus primers 27 anys de vida, concretament a l’Eixample.

El procediment previ abans d’enfrontar-se a l’escriptura d’una nova novel·la és diferent, en cada cas i “depèn de la novel·la que tingui entre mans”, esbossa Jaume Cabré. “Segurament recordes que Fra Junoy o  l’agonia dels sons literalment me la vaig treure de la màniga. Vaig veure en la imaginació una imatge ben precisa d’una màniga i un gest. I vaig estirar el fil. Com era la màniga? A qui pertanyia aquesta màniga? En canvi, a Les veus del Pamano la cosa va ser completament diferent. Tot va començar quan sobre el terreny vaig veure un edifici escolar. Després vaig traslladar-lo a un altre poble perquè m’anava més bé. A Jo confesso tot va començar a partir d’un lloc simbòlic, la Inquisició. Se’m va aparèixer l’inquisidor Eimeric, que durant la redacció se m’anava transformant en Rudolf Höss. De fet, la novel·la va començar com una sèrie de contes…”, recorda. “El que saps és que tot tu ets un gran i constant tempteig”.

Una relació literària i sentimental amb la ciutat de Barcelona

“Crec que hi ha grans novel·les sobre Barcelona. Abans em parlaves de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, que és una gran novel·la sobre Barcelona. Potser és impossible fer la gran novel·la perquè és una ciutat molt atomitzada. Sagarra parla de la seva Barcelona, la que ell coneixia i dominava”. ¿Quina és la Barcelona de Cabré? Essencialment, la del record. “Recordo els tramvies de la ciutat. Jo em movia en tramvia fins que vaig comprar una moto de tercera o quarta mà. Recordo les llambordes i com van donar pas a l’asfalt. Recordo una ciutat molt autosuficient, construïda a partir de barris autosuficients. Després, per qüestions sentimentals i laborals, vaig començar a sortir del meu barri i a descobrir altres realitats. Vaig començar a festejar amb una dona del Poble-sec i vaig descobrir una manera diferent de viure a Barcelona. Vaig freqüentar el Verdum, Roquetes, el món del Besòs. Mentrestant Barcelona s’anava transformant en la gran ciutat que és ara. I jo me n’he anat allunyant cada vegada més”.

“Totes les ciutats poden ser literàries. Vaig ser una hora i mitja a Trieste. Anava de passada, amb presses, camí de Ljubljana, però m’hi havia d’aturar encara que només fos per fer un cafè. Trieste tenia un no sé què. Hi veia Rilke, i Magris, i Svevo. A partir de les meves lectures me n’havia fet una idea, que era el fruit de la fantasia lectora”, diu Jaume Cabré.

“Em documento sobre els llocs, però no vull que el lector tingui la sensació que ara li estic col·locant la fitxa número 159 de la meva recerca. Potser seria millor parlar de passions documentals. És veritat que hi ha una certa voluntat topogràfica a la meva obra. Sé que uns lectors de Bordeus es van apassionar tant amb Les veus del Pamano que van sentir la necessitat de visitar la vall d’Àssua. Són molts quilòmetres! I em consta que molts lectors alemanys ho han fet”.

Podeu llegir l’entrevista a Barcelona Metròpolis.