Gaspar Hernàndez: «La vida ens convida a ser-ne protagonistes»

5.03.2014

Empatitzar amb precisió i naturalitat. Fugir dels tòpics per apropar-se a la realitat, al crostó de la societat. Això no és fàcil. No obstant això, Gaspar Hernández ho ha aconseguit amb La terapeuta (Columna). Amb una sorprenent agilitat literària per canviar de context. Conduint les passes del lector en un ball lleuger, d’escenari variat i amb un argument que et cenyeix al fil de cada actuació. I si parlo en clau de teatre és perquè La terapeuta (Columna) evidencia fins a quin punt ens hem convertit en actors del nostre dia a dia. Xarxes socials. Dependència d’un doble jo que viu en un món idealitzat. La balança desequilibrada, incoherent, d’un món connectat que cada dia viu més allunyat. Una distància que es mesura davant d’un teclat i d’un univers intern irrecognoscible. El nostre mirall està ple de pors i d’interrogants. Els nostres ulls, entelats amb el bombardeig constant d’estímuls, es neguen a buscar i entendre el nostre propi reflex. Dins d’aquesta fredor, les disfresses i màscares del segle  XXI perden el nord entre rutines accelerades i aparadors tan ambiciosos com frustrants.

Gaspar Hernàndez, amb una sensibilitat enginyosa i propera, ens convida en aquesta novel·la a donar un vot de confiança a la improvisació. A treure’ns les cadenes rígides del conformisme per buscar la llibertat interna. A despertar els nostres sentits. Perquè al cap i a la fi, més o menys, tots sabem el que hem de fer cada dia; però sovint oblidem el més important: com viure.

   Gaspar Hernández | © Eduardo Hojman

Gemma Ventura: Fins a quin punt és la societat, que ens limita, o som nosaltres mateixos que ens limitem?

Gaspar Hernàndez: La resposta que donen els personatges de La terapeuta a través de l’acció és que són ells, els que es posen les barreres, i que, per tant, som nosaltres que ens posem el fre. Que és veritat que, com es diu en un moment de la novel·la, tots tenim un gran potencial, però la societat ens empetiteix en lloc de donar-nos ales. El que els passa, als personatges, és que ells es posen els límits conscient o inconscientment. Moltes vegades ho fan inconscientment. Hi ha límits físics com els del protagonista, l’Héctor Amat, el sistema nerviós del qual diu prou, tal i com passa a molta gent que té ansietat, i després hi ha límits més morals que decidim posar-nos nosaltres. Però sí, una mica, a la novel·la són els mateixos personatges els que es posen els límits.

Una història molt propera a la societat, perquè si ens hi fixem hi ha la tendència de culpar els altres d’allò que no podem fer, quan, en realitat, és un mateix qui posa fre al propi desig. És una frustració molt comuna!

Exacte. Hi ha una mena d’autosabotatge. Moltes vegades practiquem l’autosabotatge i  nosaltres mateixos som els nostres principals enemics. De fet, és el que passa als protagonistes de La terapeuta, que són els principals enemics de si mateixos. Això es veu molt clar en el cas de l’Héctor Amat que és un actor molt reconegut, probablement el millor actor de Catalunya, però que en canvi ell no s’ho creu i té problemes d’autoestima. I això passa amb molts actors de Catalunya, que són molt bons però que no s’ho acaben de creure. I potser per això són tan bons! El cas de l’Héctor Amat he intentat que fos un compendi, que tingués moltes capes de diferents actors de Catalunya que són de la mateixa generació. Actors que, com dic en un moment de La terapeuta, diferencien, no engoleixen la veu ni sobreactuen, sinó que són actors que podrien ser els nostres veïns.

Actors, escriptors, artistes… persones que enterren el seu talent per inseguretat.

Nosaltres mateixos ens tallem les ales, no sempre, però sí moltes vegades. I això es veu en els protagonistes masculins de la novel·la que són personatges empetitits, més vulnerables. A mi m’interessava molt escriure una novel·la sobre homes vulnerables, perquè em considero un bon actor de ficció i estic acostumat a trobar homes que van de forts per la vida i que encarnen el tradicional mascle ibèric.

Que precisament a la novel·la també surt…

Hi surt, però criticat: aquests homes que no reconeixen la seva pròpia vulnerabilitat i que si ho fessin serien més forts.

És la tendència de tenir aquesta carcassa de cara a la galeria.

Aquesta és la paraula, perquè encara hi ha molts homes així. Que només es treuen la carcassa quan van al camp del Barça. Però llavors queda malament expressar que tenen por. I quan ja arribem a una situació inquietant, que a la novel·la també surt, és quan es tracta de  problemes sexuals. Hi ha homes que creuen que resoldran problemes sexuals com qui va al taller mecànic, canviant una peça, i en canvi, la majoria de problemes sexuals tenen una arrel psicològica.

Així doncs, és fruit d’una repressió interna?

Repressió i inseguretat. Aquest voler estar a l’altura d’un jo ideal, que seria el mascle ibèric.

Sembla una contradicció, perquè: qui està a l’altura del seu jo ideal?

És impossible estar a l’altura del teu jo ideal. No hi està ningú. El que a la novel·la s’emfatitza és com estem vivint aquest canvi en les xarxes socials, Smarthphones… ara que se celebra el desè aniversari de Facebook. Jo hi sóc i hi estic molt a favor, però estimulen que vulguem estar a l’altura d’un jo ideal, que hi ha a Facebook. Com es diu en un altre moment de La terapeuta, mai s’havia donat tanta importància al jo, al que pensen de nosaltres, al que diuen de mi. Crec que contra això, com a mínim l’Héctor Amat s’hi rebel·la i fa el dejuni de notícies perquè decideix estar-ne al marge, desconnectant-se’n. Literàriament, semblava que això intentés seguir les passes —salvant les infinites distàncies—, de David Thoreau, que va escriure Walden, o la vida als boscos i se’n va anar dos anys a una cabana, per aïllar-se. La pregunta és: seria possible fer això avui dia a la nostra societat? AïIlar-nos? Això és el que intenta fer, amb un pèssim resultat, l’Héctor Amat.

Tu creus que seria així? Que no seria possible?

Sí que ho és. Jo ho he fet. És possible, però en tot cas reivindico fer un bon ús de les tecnologies i saber posar-hi límits.

Les vegades que se’ns espatlla el mòbil, i estem sense whatsaps, tens la sensació de treure’t un pes del damunt!

És una altra mena de llibertat. Hi ha una llibertat interna que és viure sense por, perquè a aquesta novel·la, els personatges tenen molta por, pors internes i pors més externes. I jo tinc una llibertat interna que seria fer un ús restringit de les noves tecnologies.

Vivim en una societat conservadora que està massa arrelada al seu espai de confort?

Sí. Totalment d’acord. De vegades, no és només la societat sinó també els nostres entorns més propers, que són molt conservadors. I tots hem viscut moments que volem canviar alguna cosa i són els nostres amics els primers a dir-nos: «No! No facis això! On vas?» I la nostra família i els nostres amics, amb l’excusa que volen el millor per a nosaltres, moltes vegades ens frenen. Allò ideal fóra seguir el que ens digui el cor, la intuïció.

En aquest context d’actors, de teatres, és quasi inevitable pensar que tots estem carregats de disfresses. Aleshores et planteges: som actors o protagonistes de les nostres vides?

Les dues coses. D’una banda, crec que avui dia som més actors que fa deu o quinze anys per la mateixa raó que en un moment de La terapeuta, es diu: tots som actors i ser actor és la professió més fàcil del món, sempre que els nervis no et tenallin ni et bloquegin. Per què som tots actors? Perquè no som els mateixos aquí, que sopant amb els amics, que a la feina.

Llavors, és l’espai més que no pas el temps, el que limita.

També, hi ha un moment a la novel·la que el protagonista diu que fem tots els papers de l’auca. Ara, tornant al tema del Facebook, avui dia, tots som més actors que no ho érem fa quinze anys perquè tots ens exhibim més. I aquest exhibir-nos, abans estava més a l’abast dels actors i avui tots ens exhibim una mica més (les nostres fotos, etc). Llavors, tots som una mica actors i tornant a la teva pregunta, l’ideal crec que seria que no només fóssim espectadors de la vida sinó que també en fóssim actors. Perquè aquest és el problema: quan només som espectadors. Penso que la vida ens convida a ser-ne protagonistes.

Has estat cinc anys treballant en aquesta novel·la, i tot i aquest treball minuciós, es fa lleugera de llegir.

Perquè el que m’ha costat és precisament aconseguir aquest efecte. Aquesta aparent senzillesa. Que el text llisqui i que la trama t’enganxi, t’atrapi i sigui sorprenent. El que també m’ha costat es aconseguir aquest efecte perquè he llençat cinc-centes pàgines, és a dir, havia de ser una novel·la molt més gruixuda, i és prima, es llegeix amb dues tardes. Però volia que l’artefacte llisqués per si sol, que fos potent, amb uns personatges sòlids. Fins que no ho vaig aconseguir, no vaig acabar-la. Llavors, la novel·la havia de ser molt més llarga però no tenia sentit. És a dir, ja tenia molt material tancat i escrit i ho vaig llençar. Hi va haver un moment que vaig llençar tota la feina d’un any, va ser com arrencar-me la pell! Perquè era una feina de la qual em sentia satisfet, crec que el text s’aguantava, però bé, la novel·la quedava millor sense aquesta part. Ara, omplir per omplir, podia haver omplert cinc-centes pàgines més explicant el passat dels personatges. Però crec que no cal i que no necessàriament hem d’escriure com fa un segle. Dic no necessàriament perquè hi ha novel·listes que sí que ho fan i que m’agraden molt, però no ho hem de fer necessàriament.

   Fotografia de © Eduardo Hojman

Crec que és un mèrit perquè sovint els escriptors pretenen lluir-se i tu has anat al gra.

Sí. La meva responsabilitat està en la bona literatura. Crec que l’escriptor té la responsabilitat de fer atractiu el text i de seduir el lector. Que l’escriptor ha de ser un seductor, i si el lector deixa una novel·la a mitges, aquí hi ha una responsabilitat compartida. L’escriptor té la seva part de responsabilitat, amb el benentès que no és tota seva ni tampoc tota del lector. Avui dia anem molt de bòlit, tots tenim poc temps per llegir i no vull abusar del temps del lector. Després, la novel·la té dos estils: un estil de l’Héctor Amat, que representa que està escrit en tercera persona, i l’estil de la terapeuta. L’estil de l’Héctor és sec, lacònic, eixut perquè l’actor n’és, tot i que he intentat que no fos un estil excessivament sec. Adolfo Bioy Casares deia que no li agradava l’estil tan sec, que és com el pa ratllat quan el talles que fa tac, tac, tac, i he intentat que no ho fos tant.

Tornant al tema de les noves tecnologies, és impressionant com augmenta dia a dia l’ús que se’n fa. Hi ha una sobredosi?

«Les nostres ments estan sobreestimulades, de tants estímuls» és una frase de Saul Bellow, premi Nobel nord-americà; ell ja deia als anys setanta que les ments de la població estaven sobreestimulades!  I jo penso: ostres, si ara ressuscités i veiés les nostres ments! Ara sí que estan sobreestimulades! Estan sobrecarregades. I precisament el que li falta al protagonista de la novel·la és aquesta lleugeresa que ell busca i que tenen els personatges d’Scott Fitzgerald, i per això Tendra és la nit és un dels referents de la novel·la. Els personatges d’Scott Fitzgerald tenen aquesta lleugeresa i aquesta alegria de viure, gràcies a l’alcohol, però almenys la tenen!

Creus que en aquesta sobreestimulació hi ha el perill d’afeblir el pensament propi?

El tema és que nosaltres no hem decidit això. O sigui, com a societat no hem decidit que volíem  tota aquesta hiperestimulació, sinó que han estat uns senyors que per fer diners van inventar-ho, ho van comercialitzar i ho estan potenciant. Nosaltres no ho hem decidit i ens hem trobat immersos de cop i volta en aquesta hemorràgia. Tornant al tema de la llibertat, val la pena desconnectar sovint i de fet, dubto que un escriptor pugui fer res de bo si està molt i molt i molt connectat a Internet. Crec que necessitem llargues estones de desconnexió.

I fins i tot en aquestes estones, a vegades d’aparent desconnexió, es busca l’aprovació. Per exemple quan vas a prendre alguna cosa amb algú i abans de dir-te bon dia, ja està fent la foto per penjar-la! Per què necessitem tant l’aplaudiment extern?

Sí, exacte. Aquest efectivament és un dels temes de la novel·la, l’aprovació dels altres, que ens crea molta ansietat. Com dèiem abans, avui tots som una mica actors i aquesta aprovació des de fa més de deu anys, quan no hi havia el Facebook, no la buscàvem tant, i avui la busquem més i, per tant, exalcem més l’ego. Un dels materials literaris de la novel·la és l’ego, perquè el protagonista el que vol es desdibuixar-lo. No li agraden els actors amb molt d’ego i tots hem conegut i coneixem actors que en tenen molt. Però avui dia, no només són els actors, també trobem un ego molt inflat en molta gent. Crec que aquest estar tant pendent de l’aprovació dels altres no ens ajuda gaire.

Dónes l’oportunitat de percebre els senyals, d’escoltar-te tu mateix.

Marcel Proust deia que si estem molt oberts cap als altres, en certa manera estem tancats cap a nosaltres. Ja ho deia fa molt de temps, i és així. Per tant, ara el que està passant és que estem molt oberts cap als altres, però estem molt tancats cap a nosaltres mateixos. Què vol dir? Que hi ha intuïcions que no percebem, i no estimulem més la intuïció perquè estem molt pendents de fora. Jo estic a favor de trobar un equilibri entre les dues coses. Som éssers socials, llavors és evident que hem d’estar oberts als altres, però hem de trobar un equilibri també amb nosaltres mateixos. Un dels meus mestres, Oriol Pujol Borotau, vivia a l’Índia. Deia que el primer que li va sobtar de l’Índia va ser que va arribar allà i la gent el diumenge a la tarda senzillament estava. És a dir, no calia que fessin res. Aquí és inconcebible. Sempre hem d’estar fent coses.

Seguint una mica la veu del títol, t’has sentit com a terapeuta dels teus lectors?

No, en cap cas. Ho he evitat sempre. Jo no sóc terapeuta, sóc escriptor i periodista i a qui sí que dono veu és a terapeutes. Sempre que algú m’ha demanat consell el que faig és suggerir-li o posar-lo en contacte amb bons terapeutes o psicòlegs. Però a través del programa de ràdio mai he donat cap consell. N’he fet literatura, però no en sóc ni en vull ser.

Indirectament, tot i que no sigui cap pretensió, en certa manera ho has aconseguit una miqueta. Perquè mentre m’estava llegint el llibre, jo mateixa m’anava plantejant coses i compartint els interrogants dels personatges.

Sobre això, crec que la bona literatura —i no dic que la meva ho sigui—, pot ser terapèutica, també. Llegir els clàssics pot ser terapèutic, el bon art és terapèutic i jo he volgut fer una novel·la que fos entretinguda i també que fes pensar. Que és el que m’agrada com a lector. Com a lector, l’acció no m’interessa molt, l’acció m’interessa en les pel·lícules i en la televisió i una miqueta en la vida, però tampoc massa. Com a lector m’interessa que em facin pensar. I com que és això el que m’agrada com a lector, doncs és el que he intentat fer. I com? Tractant temes que no trobo gaire en la literatura d’avui dia. En llegeixo de molt interessants, però aquests en concret no, i per això els he plantejat.

I es nota que t’agrada llegir perquè sovint vas nodrint la novel·la amb altres autors o hi fas referència. Una que m’agrada és la que fas de Woody Allen dient que «desafinava, però dins la imperfecció també trobaven el seu encant.»

Sí, aquesta és una escena que em va passar a mi. No és inventat. Tot el que fa referència al Woody Allen és tret de les seves biografies o de coses que ell ha dit. Woody Allen és un personatge que a la novel·la té un paper força important perquè és l’únic mite del protagonista. Un dels motius és perquè Allen ha desdibuixat l’ego.

Resumeix també aquesta obsessió pel control, per la rigidesa.

És que l’Héctor Amat és una mica l’encarnació del seny català. És un home amb molt de seny, ponderat, amb sentit comú i jo aquests dies estic dient mig en broma que l’abús del seny català ens porta directament cap a l’ansietat. Perquè és aquest afany de tenir-ho tot controlat i que tot passi pel filtre del sentit comú que ens porta cap a l’ansietat. Sort que els catalans tenim la rauxa! Però és veritat que a la novel·la el protagonista no té rauxa, però té molt de seny, i precisament hi ha altres personatges com la Ruth que són més arrauxats, més vitals.

Convides doncs a practicar una mica la irresponsabilitat.

Sí, hi ha un moment en el que al protagonista li agradaria ser com era la dona d’Scott Fitzgerald: una noia irresponsable.

Ja per acabar, al llibre veiem la connexió entre les persones. A vegades t’amagues, vols reprimir una por, però en el fons tots ens necessitem els uns als altres.

Sí. Ens necessitem molts els uns als altres. Josep Pla deia que per als altres sempre som capses tancades i un terapeuta crec que és més una gran capsa tancada perquè ho sap tot del pacient, però el pacient no sap res del terapeuta. Es veuen com a capses tancades i homes i dones perfectes. Cosa que ha de ser així i que està molt bé que sigui així, però bé, és una metàfora de com veiem els altres.

I a vegades nosaltres vistos per nosaltres mateixos, també som capses tancades.

També. Bé, això no havia pensat. I crec que la novel·la és el gran gènere, ja que estem en un context cultural, que ens permet entrar en el que aparentment són capses tancades. I de fet un dels temes principals de la novel·la seria l’opacitat de la vida dels altres. O sigui, moltes vegades les persones ens resulten opaques i quan gratem veiem que no són tan normals com semblen. Crec que la novel·la la reivindico moltíssim, crec que és un gènere que és excel·lent entre moltes altres coses per anar més enllà i obrir la capsa tancada. Perquè és l’únic gènere que ens permet entrar en les ments de les persones. El cinema ens mostra grans imatges, com es mouen els personatges, com es vesteixen, però no sabem què pensa aquell personatge, ho sabem a través de les accions però no entrem en la ment. En canvi la novel·la ens permet assistir, reproduir aquests processos mentals. Crec que en el fons la novel·la sempre m’ha atret per això.

   Gemma Ventura conversa amb Gaspar Hernàndez

Aquesta connexió que busca la terapeuta també la trobes a la novel·la.

També, exacte, perquè referent a això, Martin Amis, escriptor britànic, diu que la novel·la és magnífica perquè et permet estar endollat directament a la ment d’algú amb talent. Clar, quan trobes un escriptor amb talent, no només ha de tenir talent perquè tingui un bon ofici, sinó perquè vagi més enllà de l’ofici. L’ofici, al capdavall s’aprèn amb temps, però quan hi ha un vertader talent, i per sort en tenim molts, t’endolles directament a la seva ment. És clar, jo estic endollat a la ment d’autors que ja són morts i això és magnífic! Això només ho dóna la novel·la!

I al mateix temps estàs endollat a un anonimat que no coneixes de res i que ara està llegint el teu llibre.

Exacte. Al mateix temps hi ha gent endollada a la meva ment. Espero que no els passi res!