Neus Català, teatre contra l’oblit

El cor en un puny. Un nus a l’estómac. Teatre contra l’oblit. Neus Català, un cel de plom és això i molt més. Josep Maria Miró i Rafel Duran han construït un retrat fidel de la supervivent de Ravensbrück, de la lluitadora antifeixista, de la republicana exiliada, de la Neus Català. I, per tant, un necessari i intel·ligent homenatge a les oblidades dels oblidats. Només fa deu dies que va començar el Festival Grec però ja podem dir, sense cap mena de dubte, que Un cel de plom és la joia del certamen. I segurament una de les millors propostes de la temporada.

L’espectacle narra, a través de salts temporals, la vida de Català, nascuda l’any 1915 en el si d’una família pagesa dels Guiamets. Seguim la trajectòria d’una dona excepcional des del moment en què va travessar la frontera amb una colònia de 180 nens refugiats a Premià de Dalt, passant per la seva col·laboració amb la resistència francesa i l’experiència al camp de Ravensbrück fins a la “vida” després de l’alliberament. La vida després de conèixer l’horror i la mort.

El buit. Escenografia austera, senzilla. Tampoc cal res més. Només unes àrides escultures de ferro acompanyen Mercè Arànega, una Arànega que t’atrapa i no et deixa anar, capaç de narrar l’horror i, acte seguit, alleugerir-te amb un somriure. Una Arànega capaç de transmetre la força i la valentia de Neus Català. D’una dona que lluita per viure i viu per no oblidar. D’una dona que després de ser alliberada i a pesar dels horrors que va viure, va decidir guardar el seu vestit de deportada. Una interpretació que, creieu-me, recordarem d’aquí a uns anys.

“En otros países se está gestando el deseo de un nuevo Auschwitz, simplemente les faltan los recursos” va dir Primo Levi en una entrevista l’any 1982. Precisament per això, per evitar un nou Auschwitz, un nou Ravensbrück, necessitem un teatre que prengui partit. Un teatre compromès i polític en el millor sentit del terme. Un teatre com Neus Català, un cel de plom.