L’electe, fer qui som

Després del debut d’aquesta obra a la Sala Muntaner la darrera primavera, el Club Capitol acull L’electe, comèdia dramàtica de Ramon Madaula i dirigida per Jordi Casanovas, protagonitzada per Abel Folk i Roger Coma.

La peça s’articula a partir d’un esdeveniment problemàtic: la lectura del solemne discurs d’investidura, a càrrec del president electe de la Generalitat (Abel Folk), previst per al cap de quatre hores.

Durant els assajos, un tic peculiar que apareix a la cara del president interromp, una vegada i una altra, el discurs, fent-li esbossar expressions grotesques i estroncant-li la parla.

Els assessors de la presidència han convingut en la necessitat de fer acudir, d’urgència, el millor psiquiatre de la ciutat (Ramon Madaula), amb la comesa d’intentar posar remei a l’incident que, si no es refrena, podria convertir el Molt Honorable president en la riota del poble català.

Som al despatx de l’electe. El jove president seu davant del psiquiatre, fitant-lo amb recel, circumspecte. Espera que el doctor parli, però aquell no obre boca. Incòmode, el president exposa el seu problema: diu que li pica el nas cada vegada que ha de pronunciar el discurs, i que l’únic que pretén és que algú li recepti un xarop per a la tos. Aviat, però, patirà un xoc de realitat: el seu problema no té res a veure amb xarops; li ha sobrevingut un trastorn. I, de sobte, el doctor es posa a fer-li preguntes sobre la seva infantesa.

L’electe dibuixa el fil d’una evolució que, al seu torn, redibuixa el perfil d’un individu. El president, de família catalanista conservadora, pragmàtic i realista, no dona crèdit al tipus de teràpia a la qual es veu constret a lliurar-se —empès per les circumstàncies desafortunades— i que no deixa de qüestionar. Recelós, escèptic, es mira el doctor de dalt a baix, es mostra poc receptiu i resta transcendència i seriositat a l’assumpte.

Però el president és com un tros de fang, que aviat es descobreix amb tota la seva blanesa, i que el doctor modelarà a poc a poc amb l’ajut de les paraules.

L’home viu dels altres i pels altres. Li agrada que la gent “se li aixequi” quan arriba a algun lloc, que l’aplaudeixin i que li diguin que és un bon polític.

Però ell mai no s’ha donat forma, a si mateix. I, per això, sempre es transforma per als altres: tothom el fa anar per on vol (la família, l’opinió pública, els directius de les empreses…), i ell s’amotlla a les circumstàncies i a les persones, i fa ballar el criteri tant com li balla el cap.

El president s’ha deixat fer; s’ha deixat construir amb les peces dels altres, i ara ha de fer equilibris amb totes aquestes peces, que no sempre acaben d’encaixar, per tal de mantenir dreta la figura. Però l’home tremola. Tremola com una fulla fustigada per tots els vents del món.

El president vol tenir cura dels altres sense haver pres abans cura de si mateix. Aspira a manar sense prendre partit, a atendre els altres sense haver-se atès abans a si mateix, a representar la voluntat del poble sense haver representat mai la seva. Pretén estimar els altres sense estimar-se.

I el doctor anirà desvelant el president, indagarà en les arrels d’aquest tic estrany, arrels que neixen del cor. A mesura que avança la teràpia, el tracte que el president ofereix al doctor també evoluciona. El segon es va guanyant el respecte i la consideració d’aquells que ens fan veure les coses, que ens fan llum al camí, que ens donen la mà, que tenen cura de nosaltres.

El president haurà de pensar-se, d’escoltar-se, de posar-se en evidència i d’enfrontar-se a si mateix, de posar entre parèntesi alguns dels seus valors i de contemplar-ne d’altres, de prendre’s perspectiva.

Allò que es diu però que no es pensa, allò que es pensa i que no es diu, allò que es sent i que no s’ha pensat prou, i allò que es pensa que no es sent, perquè no es vol sentir. Llenguatge verbal i no verbal són claus en una obra que posa sobre la taula la funció terapèutica de posar paraules als afers del cor.

L’electe ens parla, amb símbols, de la més recòndita flaquesa humana, del valor indispensable de la cura (de si mateix i dels altres), del poder de la voluntat i de l’autodeterminació, de la importància de l’anàlisi i l’examen vital, essencial per a aprendre a valorar allò que som i el que tenim, i a situar-nos en el món. Una lliçó d’humanitat que confereix, a l’amor i a la paraula, una indiscutible força redemptora.

Molt distants en un principi, a mesura que avança la teràpia els personatges es despullen de condicionaments i s’apropen l’un a l’altre, s’humanitzen, equilibren les seves posicions; aflora, com per art de màgia, una atmosfera comuna que els situa en un mateix pla: tots dos son humans, i tots dos tenen cor.

President i doctor es van fent transparents, cada vegada més, fins que hi podem veure ben a través, i per això, sorprenen. L’obra fa un escorcoll de l’inconscient humà, que ens ajuda a prendre consciència de qui som i cap on anem. I és justament això el que ens sol donar les eines per a “ser el que volem ser”, per a autoprojectar-nos, per a bastir-nos i per a prendre perspectiva de la nostra realitat. De vegades hem d’esfondrar-nos per tal de poder assentar fonaments més ferms. O hem de posar-nos —com simbòlicament retrata l’obra— unes bones ulleres per a veure-hi, i veure’ns, d’una altra manera.

El psiquiatre se’n va, després d’haver acomplert la seva tasca. Sense moure’s d’una mateixa sala, el president ha fet un periple per tota la seva vida, i ja no és el mateix. En un despatx sense finestres, ha hagut de mirar endins, ben endins, per a canviar de perspectiva. I ara és a anys llum d’on havia començat. I té llum per anys.

Això és L’electe; una obra propera, amb una escenografia senzilla però acurada i dues actuacions rodones que van in crescendo en intensitat però que, sense canvis abruptes, saben conservar la continuïtat i la credibilitat en els rols. Una trama divertida i greu a la vegada, farcida de símbols i cosida amb lliçons de vida amables per a pair-les a poc a poc, quan cau el teló.