Díxame pescá con tú

L’art de la novel·la curta requereix pols narratiu, talent verbal, intel·ligència i propòsit. Es tracta, sens dubte, d’un gènere exigent i generós, que no sempre troba l’encaix en els escandalls de la producció editorial. Amb tot, afortunadament, i cal celebrar-ho, existeixen iniciatives com la del premi Casero o, en termes veïnals, com la del Premio Ziudá de Balbastro de Nobela Curta, que ha arribat a la desena edició amb una guanyadora intensa i lluminosa, titulada Díxame pescá con tú (2018, Gara d’Edizions), de Juan Carlos Marco Pueo.

Un jove romanista alemany que recorre la Ribagorça aragonesa dels primers seixanta, o un policia jubilat que col·loca il·legalment un gps de rastreig en un cotxe llogat, o un pare de família que recorre les Canàries com si fos un solter desvagat… tots aquests personatges es trenen, i es troben i s’eviten, al llarg de les pàgines de la nouvelle. Alternant dos temps històrics, des de l’actualitat cap a mig segle enrere, Juan Carlos Marco Pueo (1969) dreça un joc subtil de perspectives lleument desplaçades, i administra descobertes i encaixos amb mà destra. (Potser la seva formació de professor de Física, o el seu cor de poeta, l’ha guiat per aquest constructivisme hàbil.)

És, sens dubte, una novel·la d’homes, aquest Díxame pescá con tú, i ho és des de l’honestedat, perquè mostra les dificultats i les malapteses de l’afectivitat masculina. És una història d’amistats imprevistes i de distàncies insalvables, i de com es pot, alhora, acceptar i desafiar allò que és irreparable: una història sobre com perdre la por, o com construir un dol que no quedi bloquejat en els fracassos. Un espòs fracassat, o un pare fracassat, o un fill fracassat, tant se val. Però, al costat –i al davant– d’aquests homes, hi destaca amb una força esborronadora un dels personatges femenins més interessants que he llegit darrerament. La figura d’Angelines reivindica un feminisme construït més sobre la voluntat que sobre el discurs, i planteja un qüestionament molt fi i molt demolidor de les mirades masculines aparentment més còmplices. D’una banda, és cert, ella s’empara d’aquestes mirades, i les gestiona biogràficament, però al mateix temps les delata durament com a inviables. Com a insuficients, i com a limitadores. I sense esquematismes, amb tota la humanitat d’un personatge aspre, carregat d’inconsistències.

Juan Carlos Marco Pueo ha escrit un relat carregat d’inconsistències, de fet. I ha deixat que fins i tot el dubte central –l’enigma central del llibre– quedi respost d’una manera paradoxal, perplexa, insatisfactòria. Parlo de la insatisfacció del protagonista que es fa preguntes, i que s’ha de conformar amb el que troba. I parlo de la insatisfacció de l’altre protagonista: el que hauria de saber respondre. Però també parlo de la insatisfacció del lector, que al final del llibre sembla que serà premiat amb una revelació mecànica i que, en canvi, rep el premi –molt més ric, sens dubte– de la constatació de la insuficiència de les explicacions.

No voldria oblidar-me de destacar, encara, la saviesa i la vivor amb què es desgranen els personatges secundaris: com l’enèrgica mestressa d’una fonda de muntanya, o l’avi estoic que cuida l’hort i sap tot el que cal saber (abans que els altres), o l’home que ha dedicat tota una vida a pagar, discretament, un deute d’amistat en reconeixement d’un gest valent.

Díxame pescá con tú és una novel·la curta d’una modernitat innegable, i gens impostada, i molt ben resolta, capaç de crear moments de temps suspès en una terrassa de cara al mar, o d’acolorir imatges precises d’una colla de joves banyant-se a un riu d’estiu, aprofitant les minúscules escletxes per a la vida pròpia d’un temps saturat de límits i prohibicions. És el color, també, d’una llengua literària que no es fa notar, però que batega, menada amb pols, talent, intel·ligència i propòsit. Per als que encara coneixem poc –més enllà dels versos límpids d’Anchel Conte, per exemple– la literatura aragonesa contemporània, Marco Pueo és una bella descoberta.