Chantale Heimo i l’escultura orgànica

L’art contemporani, en la seva pugna amb els propis límits ha renunciat, sovint, a massa coses. Un dels primers valors que es va voler deixar enrere va ser la Bellesa com a finalitat però també com a atribut de l’obra d’art.  Us presentem una escultora que, com d’altres artistes també han fet, està sabent caminar per el vell camí del mig, assajant una actitud molt lliure, que obre moltes vies expressives, però sense renunciar a actius tan clàssics com la bellesa dels materials, el sentit orgànic del volum i la seva relació viva amb les formes de la natura. Fins al 13 de gener exposa a l’Espai d’Art Les Quintanes a Llorenç del Penedès.

 

Vaig visitar la Chantale a casa seva i al seu taller, a Sant Mori. De seguida vaig entendre que hi havia un gran ordre en tot el seu univers creatiu, una energia que s’havia deixat reposar, molt serena.

Des de que era petita va gaudir d’un contacte molt íntim amb la natura i d’una gran facilitat de connexió amb el seu llenguatge i les seves formes. Ella mateixa admet que de nena podia passar hores mirant una fulla i que encara ara és al bosc on realment es troba a recer i protegida.

La Chantale va néixer a Avenches, un petit poble de 2.500 habitants situat en una zona de llacs, a Suïssa. Ben aviat, però, va sentir una forta necessitat de conèixer món. Després d’un cicle formatiu de perruqueria, als 20 anys i com si es tractés d’un viatge iniciàtic, va marxar a París.

Al matí sortia de casa i es deixava portar per la ciutat. S’havia atrevit a perdre-ho tot i s’obria apassionada a tot aquell món tan nou que l’envoltava. Sovint trobava refugi als parcs, al cementiri Père-Lachaise, amb els seus arbres robustos tan antics. Llavors escrivia poesia, ara –diu– ha baixat a la terra.

Passejant va ser com va trobar una perruqueria molt especial al centre històric, al bell mig de les galeries d’art, amb una clientela composta per gent del món de l’art, del disseny, l’arquitectura… Va estar-hi treballant durant tres anys, en un ambient totalment obert a nivell creatiu. A casa va començar a fer escultura i va veure clara la seva vocació pel treball del volum, que ja experimentava des la seva vessant de tisores i cabells, però que ara trobava en l’escultura la seva expressió més pura.

A París, però, estudiar escultura era molt car i, a més, va començar a sentir-se atrapada entre tan ciment. Així que va agafar el cotxe i va anar baixant sud enllà fins que va arribar a Girona, on va enamorar-se del casc antic i dels seus entorns naturals. Un altre cop, va trobar-se sense feina i sense conèixer res ni ningú. De seguida va trobar, però, una perruqueria gironina que li va permetre pagar-se els cursos d’escultura a la Mercè fins que li van aconsellar que si volia aprofundir l’estudi del seu art, fes el Cicle a l’Escola d’Art d’Olot i així ho va fer.

Ara fa dos anys que el va acabar i intenta dedicar-se plenament a l’escultura. Ha participat en algunes exposicions arreu de la província i forma part de projectes diversos. Podia haver anat a Barcelona a estudiar Belles Arts, però després de deu anys de temptejos va escollir tenir més temps per la seva pròpia obra. “Algun dia t’has de tirar a l’aigua i tancar-te al teu taller” –afirma. Ser autodidacta i treballar pel teu compte no és gens fàcil, vol molta disciplina, però només a través del silenci i moltes hores de solitud ha pogut anar madurant la seva obra, com un procés interior.

Tot i que reconeix que no pot tancar-se en el seu món i que ha de llegir, ha de documentar-se, ha d’anar a veure exposicions, el més important per a ella com a artista és ser íntegre amb ella mateixa, en la seva lluita diària amb la seva obra. “L’univers se t’obre amb el silenci. Has d’estar obert. Si et buides, llavors l’univers pot entrar en tu”.

A la Garrotxa va retrobar un paisatge més semblant a les seves terres i va començar a conrear altres arts de l’espai i el volum com són l’escalada i la dansa contemporània. El seu art també va anar trobant els materials naturals que li eren més consubstancials, com són la fusta i la ceràmica. Assajant una difícil simplicitat cada vegada més accentuada, que no és fruit de la voluntat de ser simple, sinó de l’interès per trobar l’essència de les formes, ha anat conreant un tipus de d’escultures molt orgàniques, que hom podria trobar a la natura.

En un procés de despullament, d’anar descartant, la Chantale ha anat investigant formes noves que sorgien mentre treballava. No són formes preconcebudes, mentals, estretes, sinó formes que la pròpia peça li suggereix durant el procés i que recorden les d’algunes escultures vitalistes. Explica com escolta molt el material, en busca la seva indiosincràcia, la seva energia vital. És curiós com estableix el paral·lel amb l’art de la perruqueria, quan diu que per saber com has de modelar el cabell d’una persona has de mirar bé qui és realment la persona. A l’Escola d’Art de la Bisbal, ha après a aplicar-ho a la porcellana amb pasta de paper i, darrerament, ha aprofundit en la ceràmica artística en una escola Barcelona.

Aquest procés de diàleg amb el material, però, és especialment interessant amb la fusta. És curiós com explica que ella va modelant la fusta en brut intentant escoltar el què li demana la peça que té entre les mans i que, després, al polir-la, s’adona que les vetes naturals d’aquella fusta coincideixen amb el sentit de la forma que ella li ha acabat donant. Tot i treballar amb maquetes, aquesta relació intuïtiva amb la peça sempre es manté.

La dansa contemporània l’ha ajudat aprendre aquest art secret que està rere totes les arts, que és l’art d’estar amb els cinc sentits en el moment present, de ser conscient que estàs obert a l’altre, a l’entorn i al moment i que de la intersecció de tots es produeix alguna cosa nova, viva. Al explicar-m’ho reflexiona sobre com la física actual ve a concloure el mateix, que tot es mou i que tot està interrelacionat, però com les arts i les tradicions mítiques fa molt de temps que ja ho expliquen de manera indirecta.

Quan li pregunto com sap que ha acabat una peça em respon que, de fet, li agradaria anar modelant les escultures en un procés infinit, perquè és tal i com l’entén. Perquè tot i que les formes externes puguin estar definides, des d’aquesta física espiritualista des de la qual concep el món i els objectes, aquell material segueix tenint una vida, participant dels canvis del temps. Em confessa que una vegada va sentir una afirmació de Marina Abramović que li va semblar totalment encertada que diu que per comprovar si una obra és bona o no, si et gires, tens la sensació que algú t’està mirant, com si hi hagués un ésser viu.

Tota aquesta actitud d’obertura, però, alhora, arrelada en l’essència mateixa dels materials, l’ha anat descobrint a través dels anys i del cultiu de la seva sensibilitat. Aclapara sentir-la parlar amb tanta serenitat i amb tanta consciència d’alguns dels secrets més ben guardats de l’Art i, alhora, amb tanta honradesa i humilitat, essent encara tan jove. Ella mateixa reconeix, que en els camins artístics, com en els de la vida, no es pot córrer, no es pot forçar res, que de vegades voldries ser a dalt de tot i tenir-ho tot fet, però que no pot ser, que la paciència és el secret i que has d’anar fent, pas a pas, el teu camí. Deu n’hi do, però, les fites aconseguides per aquesta jove artista en el seu profund procés de maduració que evidencien tan les seves escultures com la seva mirada franca. Per veure’n més: www.chantaleheimo.com