La Fundació Catalunya Cultura (FCC) fa temps que brega per assolir un marc legislatiu més favorable al mecenatge a casa nostra; entenent-lo en un sentit ampli i no només circumscrit a l’àmbit cultural. És a dir, un model de mecenatge que abasti els camps de la recerca i la investigació, l’àmbit esportiu i social i, fins i tot, el mediambiental, a més a més, és clar, de la cultura. Constituïda el 2014 per un grup d’empresaris i empresàries amb l’objectiu de bastir ponts entre el món empresarial i el cultural, la FCC va impulsar, ara fa un parell d’anys, una Plataforma pel Mecenatge, amb més d’un centenar d’entitats adherides, amb la clara voluntat de lluitar per l’actualització de la llei estatal de Mecenatge, en vigor des de finals del 2002.  

La legislatura passada, a instàncies del PDeCAT, es va estar a punt d’aprovar una reforma d’aquesta llei amb una proposta que recollia la majoria de les aportacions fetes des de la Fundació, tot emmirallant-se en la normativa francesa aprovada el 2003 pel ministre de Cultura i Comunicació Jean Jacques Aillagon. Malauradament, la convocatòria de les eleccions generals anticipades del passat 23 de juliol va desbaratar tot el procés just quan la reforma enfilava els seus darrers compassos.

La dissolució prematura de les Corts Espanyoles va paralitzar-ne la tramitació 48 hores abans de ser ratificada al Senat; l’últim pas a fer, després d’obtenir una àmplia majoria al Congrés dels Diputats, on el març del 2021, la reforma de la Llei de Mecenatge va rebre el vot favorable de 245 diputats. Només el Partit Popular s’hi va oposar, mentre que els partits bascos (PNB i EH Bildu) i la CUP es van abstenir; la resta, va votar-hi a favor.

Ara, si es vol modificar aquesta normativa estatal, caldrà començar de zero tot el procés, però afortunadament, durant la campanya electoral, la majoria dels partits –fins i tot el PP– es van comprometre, amb major o menor grau, a reprendre la iniciativa tan aviat com la legislatura i el nou Govern estiguin en marxa. Paral·lelament a aquesta proposta d’àmbit estatal, la FCC també aposta per implementar una Llei de Mecenatge catalana.

En aquest sentit, ja es va intentar, sense èxit, que el Parlament de Catalunya igualés l’àmbit social i el de la cultura amb els de la recerca, la promoció de la llengua catalana i el medi ambient que, des del 2008, gaudeixen d’un tractament fiscal afavorit en el tram autonòmic de l’IRPF pel que fa a les deduccions per a donatius de particulars.

• 

  Vet-ho aquí

  L’hora del mecenatge

  Jaume Forés Juliana

Convé recordar, a més, que el Consell de la Cultura i de les Arts (CoNCA) fa ben bé una dècada que reclama un major foment i agilització del mecenatge i el patrocini cultural a Catalunya. De fet, els darrers anys ha publicat diversos estudis i informes sobre els beneficis que suposaria per al sector cultural català l’adopció d’una nova Llei de Mecenatge: Estat de la qüestió, propostes i recomanacions per al foment del mecenatge i el patrocini cultural a Catalunya (2015) i Impacte fiscal i econòmic dels incentius fiscals al mecenatge cultural (2021).

Per a reflexionar sobre els avantatges i els inconvenients d’aquesta futura llei d’àmbit català, el passat 20 de setembre, la FCC va celebrar una jornada al Teatre Nacional de Catalunya on es van posar en comú les diverses opinions sobre aquesta matèria amb la participació de diferents representats polítics vinguts d’arreu d’Espanya. Sota el títol «Per a quan, la llei catalana de mecenatge? Normatives autonòmiques a debat», la jornada va reunir prop d’un centenar d’assistents entre representants polítics, culturals i empresarials.

L’obertura va anar a càrrec d’Enric Crous, president d’Honor de la Fundació, qui va tenir un sentit record per a Xavier Gramona, vicepresident de la Fundació i president del Grup de Treball de la Llei de Mecenatge que, malauradament, va morir prematurament el passat mes d’agost. Tot seguit, es va celebrar una taula rodona amb representats de diverses autonomies que, actualment, tenen una llei de mecenatge pròpia dins del seu corpus legislatiu.

• 

  Per què és necessària una llei de mecenatge cultural?

  Griselda Oliver i Alabau

En un primer punt, el debat, moderat per Enric Rius, soci director de Rius Consultors, assessor tributari i membre del Grup de Treball de la Llei de Mecenatge de la Fundació, va emfasitzar que la majoria de les lleis autonòmiques existents solen parlar, només, de «mecenatge cultural». Tot i que, de mica en mica, algunes han anat evolucionant i incorporant nous punts per a convertir-se en unes lleis de mecenatge més generalistes que abracen altres àmbits més enllà de la cultura. És el cas de Navarra o de Guipúscoa, per exemple.

María José Tellería, directora general de Cultura de la Diputació Foral de Guipúscoa, que va participar en la trobada impulsada per la FCC –malgrat arribar tard a causa d’una incidència en el seu vol cap a Barcelona–, va assegurar que «nosaltres vam copiar l’experiència de Navarra, que en aquell moment van ser molt generosos; ens va servir tot el que ens van explicar». I és que Navarra, amb una Llei de Mecenatge que data del maig de 2014, va ser la pionera a l’estat. Després la van seguir el País Valencià, amb una normativa mai desenvolupada, aprovada el desembre del 2014, i reemplaçada per una nova llei el juliol del 2018, i les Illes Balears, amb una llei aprovada el març del 2015.

Cal destacar que l’any 2021 hi havia onze comunitats autònomes amb algun tipus de deducció fiscal aprovada per fomentar l’activitat cultural; entre aquestes, cinc tenien una Llei de Mecenatge pròpia. A més a més de Navarra, el País Valencià i les Balears, Castella-la Manxa aprovaria la seva norma just abans de la pandèmia, a finals del 2019 i, finalment, La Rioja faria el mateix l’abril del 2021. El cas del País Basc és peculiar, perquè té una llei de mecenatge per a cadascuna de les seves Diputacions Forals: la més recent és la d’Àlaba, que va entrar en vigor l’1 de gener del 2022, mentre que les normatives d’incentius fiscals al mecenatge de Biscaia i Guipúscoa van ser aprovades, ambdues, a principis del 2019.

Gabriel González, director gerent de la Fundación Impulsa Castilla-La Mancha, una de les principals promotores de la llei manxega, va assenyalar que en el seu cas, la intencionalitat exclusivament cultural de la llei de mecenatge era buscada «perquè volíem evitar que les empreses destinessin més recursos a sectors com ara l’esportiu o el dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), que podien ser percebuts com de més interès o actualitat; l’objectiu de la llei era que s’invertís en projectes culturals».

Si abans l’Arxiu Reial i General de Navarra rebia una o dues donacions l’any, ara en rebem una vintena.

A més a més de Tellería i de González, també va participar en aquest primer debat el director de l’Arxiu Reial i General de Navarra, Félix Segura, que, a la vegada, és el secretari de la Comissió de Mecenatge Cultural de la Direcció General de Cultura del Govern de Navarra. Segura va afirmar que la seva llei de Mecenatge «ha permès aflorar i donar visibilitat a un teixit cultural que no coneixíem, que a beneficiat, sobretot, al territori i al patrimoni cultural local, perquè uneix a la comunitat i es retroalimenta». Igualment, Segura va destacar que des que tenen una llei de mecenatge pròpia les donacions als museus, arxius i col·leccions navarreses s’han incrementat exponencialment: «si abans l’Arxiu Reial i General de Navarra rebia una o dues donacions l’any, ara en rebem una vintena».

Convé destacar que en les comunitats autònomes de règim comú els incentius fiscals al mecenatge només poden aplicar-se en els tributs en els quals tenen reconegudes competències normatives. És a dir, que excepte a Navarra i al País Basc, que disposen de competències fiscals pròpies d’acord amb els seus furs històrics, la majoria de les lleis autonòmiques de mecenatge bàsicament juguen amb les deduccions a la quota de l’IRPF per aplicació de renda, amb reduccions en l’Impost de successions i donacions o amb bonificacions en la quota de l’Impost sobre el patrimoni. En canvi, les comunitats de règim foral poden establir incentius fiscals en impostos que, en la resta de comunitats són gestionats directament per a l’estat, com per exemple, l’Impost de Societats.

A la llum de tot això, cal assenyalar que les aportacions fetes pel representant manxec van ser més fèrtils que els de la de resta de participants, perquè la realitat fiscal catalana, ara com ara, és més similar a la de Castella-la Manxa que a la de Navarra o Guipúscoa. El representant manxec va reconèixer haver patit moltes dificultats per arribar a aplicar la seva nova normativa, que ara està paralitzada als tribunals, recorreguda per l’administració central, i va encoratjar als presents a «ser valents amb la llei catalana per ajudar a canviar la realitat del mecenatge a tot el país».

Cal un canvi de mentalitat en la societat civil perquè cada cop s’involucri més en el mecenatge i el patrocini cultural.

Part del conflicte entre Castella-la Manxa i l’administració estatal es deu a l’anomenat «crèdit fiscal», un mecanisme de la llei manxega de mecenatge segons el qual la persona jurídica que tributa per societats se li reconeix la seva aportació com a mecenes i se li calcula un crèdit fiscal que pot aplicar a qualsevol altre impost autonòmic. Aquesta deducció en diferit va provocar un conflicte amb el Ministeri d’Hisenda, que ha bloquejat la llei als tribunals perquè considera que interfereix en els seus interessos. Segons Hisenda, aquesta deducció no es pot aplicar a cap taxa que sigui compartida entre l’Estat i la comunitat autònoma, perquè el percentatge corresponent a l’estat no es pot alterar, si més no, no per decisió d’un govern o d’una llei autonòmica. És a dir, que encara que el Govern manxec vulgui aplicar les deduccions, igualment haurà de liquidar el 100% de l’impost a l’administració central.

Tothom va admetre que el principal escull que s’han trobat a l’hora d’aplicar les respectives lleis de Mecenatge és la conflictivitat constant amb el Ministeri d’Hisenda, qui constantment sospita d’invasió de competències. En aquest sentit, va ser molt significativa la reflexió de Gabriel González: «si no hi ha complicitat amb l’estat i es va a una, és gairebé impossible tirar endavant cap llei de mecenatge». No obstant això, hi va haver consens en assenyalar que el més important d’aquestes lleis és assolir «un canvi de mentalitat en la societat civil perquè cada cop s’involucri més en el mecenatge i el patrocini cultural».

També es va apuntar que una bona llei de mecenatge no s’ha de guiar tant per la tipologia  dels beneficiaris de les deduccions fiscals –si són persones físiques o jurídiques i, en aquest darrer cas, quina fórmula específica tenen– sinó pel tipus de projectes que s’hi poden acollir. Per tant, és necessari establir uns bons mecanismes de control i adjudicació que determinin, amb el màxim rigor i transparència possible, quins projectes es poden considerar d’interès social i, en conseqüència, són susceptibles de rebre donacions.

En el cas de Navarra, per exemple, és el Consell Navarrès de la Cultura i les Arts –similar al CoNCA català– qui dictamina si un projecte és d’interès social. Guiant-se per aquesta decisió, és la Direcció General de Cultural del Govern de Navarra qui aprova les donacions. A més a més, en el cas navarrès, qualsevol projecte endegat o recolzat per una administració pública –com ara commemoracions o efemèrides especials, entitats i organismes públics o projectes subvencionats per l’administració pública– sempre són considerades, per llei, d’interès general i, per tant, poden rebre aportacions de mecenes i patrocinadors. El mateix passa amb els projectes impulsats des de les universitats públiques de Navarra.

Finalment, tots els ponents van coincidir a assenyalar que perquè una campanya de mecenatge sigui un èxit, cal, per una banda, fer una bona difusió de com funciona la nova llei i, per l’altra, reconèixer públicament els esforços dels mecenes i patrocinadors. A Navarra, per exemple, el Govern celebra anualment un gran acte d’agraïment als mecenes i donants amb un sopar i una recepció pública en un edifici patrimonial de la comunitat.         

Catalunya es mereix una llei pròpia de mecenatge.

L’acte es va cloure amb una conversa amb diversos diputats del Parlament de Catalunya moderada per David Camps, responsable d’Innovació social de DKV Seguros i també membre del Grup de Treball de la Llei de Mecenatge de la FCC. Hi van ser presents: Irene Aragonès Garcia, diputada d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); Rocío Garcia Pérez, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC); el diputat de Junts per Catalunya (JxC), Jordi Munell, i el del Partit Popular, Daniel Serrano.

Segons la representant d’ERC: «la cultura actua com a motor econòmic i el seu marc ha canviat; cal establir mecanismes àgils i moderns per finançar noves formes d’activitat cultural a més a més de les socials». Per al representant de JxC: «cal entendre que el patrocini, el mecenatge i la filantropia són una manera de retorn social de l’economia a les persones». La diputada socialista va recordar que el PSC reclama l’aprovació d’una llei catalana de Mecenatge des del 2016, mentre que el popular, va demanar «una llei senzilla, que escolti les necessitats del sector cultural i que potenciï la creativitat i el talent». Sigui com sigui, hi va haver consens en assenyalar que Catalunya es mereix una llei pròpia de mecenatge; una altra cosa és com hi arribarem.

El punt final a l’acte el va posar la directora de la Fundació Catalunya Cultura, Maite Esteve, qui va recordar que la Fundació ha elaborat «una proposta de llei que posarem a disposició de tots els partits o institucions interessats, facilitant-los tot el treball que hem dut a terme durant gairebé 10 anys, a fi de veure aprovada aquesta llei catalana tan necessària». Esteve també va expressar el desig que aquesta llei «sigui una realitat i no ens hàgim de preguntar més quan arribarà una llei catalana de mecenatge».