Pere Llobera, perdre l’energia i tornar al regne animal

“Perdre l’energia de viure retorna la persona al regne animal – i sobreviure esdevé un fet episòdic”. Aquesta sentència inaugura l’exposició Supuració etílica de la pedra amb què Pere Llobera okupa l’Espai EducArt del Museu Nacional d’Art de Catalunya. El text està escrit sobre un vidre que cobreix un retall de premsa que al·ludeix al Raval i els canvis simptomàtics que l’han anant transformant al llarg dels temps, a més d’un altre retall: la fotografia d’una dona al llit, desvestida de blanc i carn. A partir d’aquí entrem en conflicte. A l’altra banda de la sala, una pintura, un oli sobre fusta: les muntanyes i el Monestir de Montserrat, el sacrosant Montserrat de TOTS, ocupat durant molt de temps per la línia més dura de la Democràcia Cristiana Catalana, representada en el quadre per una mena de cavall de Troia, un Jordi Pujol fet de fusta i argamassa, una construcció en procés d’acabar-se, una babel d’acolliment amb els braços oberts com un martirologi que s’apropia dels símbols i dels arguments del poder i que sota aquesta construcció aixopluga els fets culturals tan minsos que ara, tants anys sota el seu control, collim.

“El poder i la creació artística gairebé no saben conviure, i Pujol va manar molt, ¿o no és veritat això? Va manar molt en el transcurs del temps i en la intensitat amb la que va manar durant tooooooooooooooooooot aquest temps. Va ser insuportable, de fet.” La tesi de Llobera sobre la culpa del pujolisme de la desaparició de la contracultura reapareix aquí. Perquè ja havia aparegut, temps ençà, mitjançant els seus pensaments i paraules escrites al fanzine Ultradreta del pensament. La contracultura dels anys 80, la rauxa, diu, que li agrada a Llobera, com la que va sorgir als anys 1960-1970, és la que entra en el conflicte episòdic vital del sobreviure com podem en aquesta exposició. I la necessitat de sobreviure a un mateix. D’això es tracta. No d’un revival sentimental del que havia estat, sinó de la presència constant del fracàs. La contracultura de finals del segle XIX plasma això, com en un altre retall de premsa col·locat dins d’una vitrina, on es reprodueix un esbós del grup escultòric Els degenerats, de l’escultor Carles Mani de 1907. Un escultor que sempre va viure la pobresa, la malaltia i el sofriment quasi com un acte de fe. Els degenerats no era més que la representació de quan l’home, en perdre l’energia, retorna al regne animal. Dins la vitrina, la reproducció del dibuix que Santiago Rusiñol va fer del pintor Pere Ferran i de Carles Mani el 1895 a Paris (MNAC). I una escultura de Pere Llobera, un relleu en guix que interpreta aquest dibuix i a sobre, un oli que representa un amic de Llobera dormint al sofà de casa. El diàleg d’aquesta vitrina és una de les millors parts de l’exposició.

El dia de la inauguració de l’exposició, em va dir l’artista que li havien explicat que Carles Mani s’havia suïcidat. Això ho va saber després. Però és el cas que no, que no es va suïcidar i això que tenia totes les sogues, els canons de revòlvers, els cims de les muntanyes i els penya-segats esperant-lo, oberts per a rebre’l. Mani era un suïcida en potència, un animal ferit per ser un home i no un animal lliure. La fam i el fracàs. Vaig dir-li a Llobera que un dels millors amics d’en Mani sí que s’havia suïcidat, el pintor i poeta reusenc i fluorescent Hortensi Güell. I que Mani, en assabentar-se’n, corregué i corregué i corregué durant hores fins que arribà a casa dels pares de l’Hortensi sota la calor de l’agost de 1899. A sobre de la peixera/vitrina, un altre oli de Llobera, un episodi biogràfic, potser, un grup d’amics els quals reunits al voltant d’una immensa llar de foc pagesa, xerren, fan guitarra i es mostren inútils de no fer cap més cosa que res. A l’esquerra un dels quadres més emblemàtics dels últims temps de Llobera, els pastorets, en grisalla i a sota, la desolació d’un cos ajagut sobre un llit, un cos sense ànima, al costat d’una estufa encesa. Són moments del jovent, aquells en què la idea del suïcidi apareix, tard o d’hora, sempre. Una cerimònia obligada de l’existència. Hi ha una reflexió, no recordo ara si era de Herman Hesse a El llop estepari o de Thomas Bernhard, que deia que qualsevol persona amb inquietuds intel·lectuals o tota persona intel·ligent en algun moment de la seva vida ha pensat en el suïcidi. I, normalment, aquest pensament suïcida, es troba al fons de l’habitació, de la soledat. Es clar, d’aquell que ha tingut la sort de tenir-ne, una habitació pròpia, penso.

Aquesta existència de l’exposició gira al voltant del poeta Pope, Jordi Barba o Jordi Pope, que és el mateix que, tot i néixer en una família de classe baixa al Raval, tenia habitació pròpia. El pintor Pere Ferran dibuixat per Rusiñol dormint la mona o la fam o la desesperació, és el mateix poeta Pope dibuixat per Pere Llobera tirat a sobre del llit, boca a baix. Pope hi parla:

AHIR
CANSAT DE RETORNAR A CASA
SEMPRE TANCANT LA PORTA
DEIXANT LA LLUM ENCESA
PER NO TENIR POR.
AMENAÇO AMB L’ESPARDENYA EL BORINOT
I EL GOT DE LA LLET AGRA
PER SOBRE LA TAULA.

La Viquipèdia explica qui és JORDI Pope, hipervinclat

“Es va criar dins el si d’una família de classe baixa al barri del Raval, a Barcelona. Durant els anys 70 va entrar en contacte amb el moviment contracultural underground de la ciutat. Poeta autodidacta, va oferir els seus primers recitals al barri de Gràcia. Fou membre fundador del grup O Així, juntament amb Víctor Esteban, Carmel Sancho i Enric Casasses, amb qui també va crear la revista alternativa Full d’Artesà. Fou un dels impulsors de la poesia catalana alternativa durant els anys 80, juntament amb Enric Casasses o Jaume Sisterna, entre d’altres. La seva poesia és molt personal i s’obre a un univers propi. Ha influenciat molts dels poetes contemporanis. El Festival de Polipoesia del 2007 es va organitzar entorn de la seva figura. Va morir a causa d’una malaltia degenerativa.”

Confesso que des que vaig veure per primer cop algunes obres de Pere Llobera el 1999 –una exposició col·lectiva a la Galeria Principal Sombrerers dirigida per Mireia Trius i Lu Fearon– vaig pensar que el pintor era i seria uns dels grans, amb nom propi i d’una forta personalitat, diferent a la resta. Llobera és un animal polític que fa servir la ironia i el sarcasme en la seva obra per a explicar allò contemporani, allò que li està succeint. També mira enrere i la seva biografia la retrata amb episodis familiars, escolars, de vivència potser emanada de les sensacions que el món li provoca, realistes i hiperrealistes com un tràveling de pinzellades llargues i curtes, participant d’allò que es diu l’existència. Participar de l’existència és un fet que Llobera el porta a sobre com un vidre fumat, seguint el poeta Casasses que és un referent, tot plegat, d’aquesta participació.

El poeta, amic que fou de Jordi Pope, hi participà el dia de la inauguració com un element més, una subversió –ara ja acceptada per tothom– i dialogà amb Llobera i amb Pope i amb els fracassats que els hi agafa el “muermo”. Recità alguns poemes, un dels quals EP, dedicat al poeta de la contracultura, amb acròstic inclòs:

Papa pallús, poeta papissot,
olla de claus torçats en cap de trons,
parterot ets de tu, ja trenques fonts,
exacte escurador del cul del pot…

paparra de qui sua més passió,
eco de balcó, làser de debò,
procura que no et manqui mai un do,
avorriment, gana i vergonya, no…

Permets al disgregat circuit que et fot,
amat com t’és, que se te’n vagi al fons
profund del pou de l’àcid, on el fons
ultrasonicàment amb el teu llot

elèctric com el blat tallat de nou,
palpable com la pluja quan no plou…

La contracultura com una arma de subversió. I el diàleg d’algunes obres de Llobera amb d’altres del MNAC, dels soterranis, els nans dels jardins com si fossin art popular, que en realitat, si ho mirem amb calma, ho són. Obres molt anteriors, com la de Sant Francesc parlant als animals (2007), un bosc i no un jardí domesticat o abandonat rusiñolià. Unes foques de pedra, unes fotografies enganxades a les parets…

L’exposició participa melangiosament de l’existir, perquè hi ha una sensació de desesperança a tota la seva obra. El sarcasme és, sí, desesperança. Més cruel que la fugida de les paraules. L’obra pictòrica de Pere Llobera sempre suposa un repte i amb les paraules escrites es pot entendre alguna cosa més. En escriure-les i deixar-les constar en petits fullets o fanzines autobiogràfics, polítics i gamberros, Llobera s’endinsa en una altra existència literària que és tan dura, llarga i curta com les seves pintures. Ara les dues es comprometen i si bé la pintura esdevé conflicte permanent les paraules són arquetips d’un món que és el seu i d’altri. Hi ha més paraules a l’exposició, i música: un aparador, com una tauleta de nit on hi cap tot allò que acompanya al jove suïcida qualsevol dia de la seva vida; caràtules de discos, Pete Segger; còmics, Star; revistes antigues que parlen de la Festa de la Pàtria, “el Certamen Patriòtic que tingué lloc en la catalaníssima muntanya de Montserrat i fou organitzada per la ‘Joventut Católica’ de Barcelona. Sagarra, López-Picó, Bofill i Matas…”, i la supuració etílica de la pedra. La revista El País Semanal, quan pensàvem que llegir-la ens alliberava de la dreta catòlica i política. I hi planava Haro Tecglen, que ja no hi és i ara El País s’ha convertit en un dels diaris que banalitzen de manera sistemàtica la llibertat de tot un poble.

L’exposició parla de tot això, hi és present el nostre moment i aquesta mostra és un signe de nosaltres i del temps que hi vivim. I també diu més coses, que cadascú entendrà a la seva manera. Però si en aquesta hi ha diàleg permanent, un diàleg artístic i polític no sempre fàcil, no sempre bonic, sí que dialoga amb l’altra exposició del MNAC, Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971. Benvingudes siguin al Museu Nacional les intervencions d’artistes d’avui.