Pepe Espaliú en tres temps

«Només l’art em va oferir la possibilitat de crear una mentida silenciosa que es va convertir en la meva única veritat, últim reducte del real». Amb aquesta sentència del text Retrato del artista deshauciado, inserida en el poemari pòstum En estos cinco años (1993), un dels artistes més destacats de la generació espanyola dels vuitanta, Pepe Espaliú, defineix el que va ser la seva trajectòria creativa. Pintor, escultor, dibuixant i escriptor, va desenvolupar una obra coherent i significativa relacionada amb la reflexió sobre la mateixa identitat.

Coincidint amb el 25è any de la mort de Pepe Espaliú (Còrdova, 1955 – Madrid, 1993), el Centre D’art Tecla Sala de L’Hospitalet ens ofereix una exposició que ha comissariat el crític d’art Jesús Alcaide. La mostra planteja un recorregut pel context artístic de Barcelona en tres temps: 1975-1988-1993. Tres moments en l’obra d’un artista i dels referents que l’acompanyaren: l’auge de l’art conceptual, la movida i desencant i, finalment, la crisi de la sida.

A l’Hospitalet, Espaliú va presentar la seva primera exposició individual el 1976, en ple apogeu de l’art conceptual a Catalunya. Podem trobar obra seva a diversos museus europeus, entre els quals es troben el Centre Andalús d’Art Contemporani de Sevilla, el Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía, la Fundació “la Caixa”, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona o la Tate Modern de Londres, entre d’altres. En vida, Espaliú va exposar en ciutats com Amsterdam, Venècia, Nova York i París.

Artista multidisciplinari, el seu projecte creatiu va influir en la construcció del boom de l’art espanyol de finals del segle XX. Després del seu pas per la revista cultural Figura, connecta amb el grup d’artistes que es van vincular a la galeria La Máquina Española (Sevilla/Madrid). Les seves obsessions se substanciaven en la construcció de la imatge, del cos, de la identitat. Feia servir materials simbòlics, màscares, guants, maletes o crosses com a elements d’ocultació i desig que es materialitzaven en les seves pintures, fotografies, escultures i, fins i tot, en les performances. La seva creativitat s’articulava amb diversos elements tant d’artistes plàstics com Francis Picabia, Beuys o Joan Ponç com de la literatura, com Vladimir Nabokov i Jean Genet. L’admiració que professava a Joan Brossa va ser determinant en la seva obra i una bona mostra la veiem en la rèplica del poema objecte Tandem de maletes bessones o de la poètica del bastó que transmuta en crosses.

En paraules de Juan Vicente Aliaga, professor titular de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, l’obra d’Espaliú es resumeix com un camí que va «des de les realitats més complexes a les més concises, cada cop més sintètic». Espaliú va treballar el tema de les màscares com a símbol de què està ocult, un element molt important donada la seva homosexualitat. L’artista va viure 10 anys a París i es va deixar influir per les teories psicoanalítiques de Lacan. Això el conduí directament al tema del desig, que en Espaliú és «circular i no s’esgota, produint insatisfaccions», afirma Aliaga.

La presència del component autobiogràfic és constant. Les tribulacions sobre la identitat, analitzades amb el bisturí psicoanalític, la puixança i les misèries del cos, són elements recurrents en la seva creació. «L’art ha estat la meva gran coartada…». La sexualitat com una deu que flueix i constitueix el subjecte, l’angoixa que raja del buit i, entre altres, el desig de fondre’s en l’espai social per transformar-lo en alguna mesura.

Al seu treball se li deu una de les més profundes conceptualitzacions de la vivència de la sida, malaltia contreta el 1991, motiu de la seva defunció, i amb la qual va dialogar amb valentia en el plànol artístic i produí algunes de les obres més importants. «Amb la malaltia també es neix…també és un destí». Aquest fet atziac va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera. A partir d’aquell moment començà a fer obres on sovint apareixien crosses i cadires portadores, realitzava performances com la colpidora Carrying, amb la que va convertir la seva obra final en una metàfora del suïcidi i que va tenir una considerable repercussió. Aquestes representacions a l’aire lliure consistien en que moltes persones portaven l’artista a coll sense que mai arribés a trepitjar terra. En finalitzar aquestes experiències Espaliú va dir que «mai s’havia sentit tan a prop de Déu».

La producció artística de Pepe Espaliú serà sempre reconeguda en tres temps: per la simbiosi de l’activisme social, la transformació de l’ocult i la relació amb la malaltia. «L’artista inventa la visió dels altres obtenint a canvi la garantia de l’obscuritat».