Del retaule gòtic a les vinyetes

El museu és, sense dubte, un dels títols revelació d’aquest 2023. Editada conjuntament per Norma Editorial i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), aquesta notable creació gràfica és una inclassificable obra d’art on el crític literari Jordi Carrión ens brinda un magnífic assaig il·lustrat sobre què és un museu. Acompanyat del ric i acolorit traç de Sagar Forniés, el volum ofereix un breu resum i compendi de la història de l’art i fa un excel·lent homenatge a un dels equipaments culturals més prominents del país: el MNAC. És, per tant, un còmic que farà les delícies dels amants de l’art i de la il·lustració, però també de la història i de qualsevol responsable museogràfic que tingui el gust de llegir-lo.

Vinyeta de «El museu», assaig il·lustrat de Jordi Carrión i Sagar | Imatge cedida per Norma Editorial

No és el primer cop que el tàndem format per l’escriptor i crític tarragoní (Jordi Carrión) i l’il·lustrador i escenògraf saragossà (Sagar Forniés) presenta una obra gràfica d’excel·lent factura. El duo va debutar a Norma el 2015, amb la celebrada publicació de Barcelona. Los vagabundos de la chatarra, un dels primers còmics periodístics fets a l’estat on, a més d’oferir un colpidor testimoni sobre el negoci de la ferralla, recollien la crònica de les darreres fuetades de la crisi econòmica del 2008 a la ciutat comtal, amb les seves convulsions polítiques i transformacions urbanístiques. Poc després, Sagar i Carrión publicarien Gòtic (Norma, 2018), un primer assaig il·lustrat basat en la col·lecció d’art gòtic del MNAC, coeditor, també, del llibre, i que esdevindria la llavor i un primer tast d’El museu.

De fet, bona part del capítol dedicat al gòtic del nou àlbum és rescatada d’aquesta anterior publicació. A El museu, Sagar i Carrión amplien la reflexió sobre el còmic, l’art i els museus que ja van esbossar a Gòtic. Convençuts que l’auge contemporani del còmic no hagués estat possible sense el triomf de l’art sacre fa més de deu segles, el tàndem explota al màxim les possibilitats del llenguatge gràfic per bastir, a través d’una narració popular –compartida entre les imatges de l’art sacre medieval i les il·lustracions dels superherois de la cultura pop–, un autèntic homenatge a la història, la tradició i la transmissió de l’art.

Pàgina de «El museu», assaig il·lustrat de Jordi Carrión i Sagar | Imatge cedida per Norma Editorial

«Amb el retaule gòtic comencen la nostra mirada i el nostre pensament en vinyetes», assegura Carrión, i aquesta afirmació vertebra bona part del discurs d’El museu. L’aspecte gràfic del llibre excel·leix per la seva varietat i perícia. Una obra eclèctica on es barregen pàgines de text amb esbossos, il·lustracions al natural, entrevistes a diversos personatges relacionats amb el MNAC i reproduccions i còpies d’algunes de les peces més conegudes dels seus fons.

Sagar fa gala del seu domini pictòric fent ús de diverses tècniques il·lustratives al llarg de tot l’assaig: des d’aquarel·les al collage, passant per l’edició digital i el dibuix a llapis. Retrats i còpies dels diferents estils pictòrics de la història de l’art, des dels rostres hieràtics del romànic als grafismes de la cartelleria de la Guerra Civil Espanyola, tot, sense excepció, desfila per davant dels ulls embadalits dels lectors. I Sagar demostra amb escreix la seva habilitat com a dibuixant. Segurament, un dels més polifacètics de l’estat a jutjar per les seves creacions a El museu.

«Els museus i els assajos són exercicis d’especulació cultural que miren d’establir un recorregut intel·lectual entre dos punts», asseguren els autors a les primeres pàgines d’El museu i, a cadascun dels quatre capítols en què han dividit la seva obra (coincidents amb les sales de les col·leccions del MNAC: romànic, gòtic, renaixement i barroc i art modern), ens ofereixen una píndola de coneixement per a comprendre millor el nostre llegat historicoartístic, tot convidant-nos a reflexionar sobre la vigència de l’art en el nostre dia a dia.

«El primer que s’ha de construir per a que existeixi un museu nacional, molt abans que l’edifici, molt abans que la col·lecció, molt abans que el coneixement o el discurs científic, és una nació», asseguren Sagar i Carrión. Així, doncs, a la seva obra ens expliquen els orígens del MNAC alhora que delimiten la nació que és objecte d’estudi d’aquest museu d’art que, per damunt de tot, és «un museu d’antropologia cultural».

A través del romànic, de la figura de mossèn Cinto Verdaguer, dels prohoms del modernisme i dels barons d’Erill, ambdós autors afirmen sense por que «la catalanitat moderna es construeix en vertical», frase que faria somriure al mateix Joan Burdeus, i constaten una realitat feridora: fins als anys setanta del segle passat, encara es van arrancar pintures murals dels Pirineus per traslladar-les a Barcelona.

La importància cabdal dels ulls i de les mans, dels gestos i de les mirades de les pintures, és una altra de les reflexions punyents i transversals d’El museu, que transita del recolliment del romànic a la brutalitat i l’ostentació del gòtic, on la figura de Déu perd poder i s’humanitza, a mesura que la humanitat viatja del simbolisme al racionalisme i el realisme.

En aquest sentit, és especialment commovedor l’episodi de «Les mans de Goya», dins del capítol dedicat al Renaixement i el Barroc, on es pren una trobada real del 1798 entre el pintor aragonès i el ministre de Gràcia i Justícia Gaspar Melchor de Jovellanos, per explicar l’origen fictici del gravat Las cifras de la mano (1812), atribuït a Goya, i que seria una prova directa que el cèlebre pintor era coneixedor del llenguatge signat.

Trobada de Goya i Jovellanos a «El museu», assaig il·lustrat de Jordi Carrión i Sagar | Imatge cedida per Norma Editorial

Per connectar el gòtic amb el romanticisme i la cultura pop contemporània, Sagar i Carrión empren el concepte d’«immatèria» formulat per Alan Moore, pare de còmics tant rellevants com V de Vendetta (1982-1989) o Watchmen (1986-1987). Segons Moore, la «immatèria» és el material del qual estan fets els infinits productes de la imaginació humana; és a dir, és aquell espai on qualsevol creació és possible.

Sagar ho il·lustra amb un excel·lent fresc que abasta més de cinc segles d’imatgeria humana, des del Davallament de Crist als llimbs, de Bartolomé Bermejo, als protagonistes dels films de terror i ciència-ficció de finals del segle XX o els personatges de còmics, videojocs i animes que van marcar el canvi de mil·lenni. Una constatació gràfica que «les mitologies són fèrtils i encomanadisses» i que «la creativitat és remescladora de mena», en paraules del mateix Carrión.

L’amor i la violència presideixen l’art des de temps immemorials i és en el gòtic, amb els seus màrtirs i l’auge de la figura de la Verge Maria, que aquesta dicotomia se’ns fa més present. Però també en la violència perpetrada en i contra les obres d’art al llarg dels segles: des de l’antisemitisme present a les obres medievals, fins als atemptats comesos contra diversos nus femenins durant el Congrés Eucarístic de 1952. Entendre els museus com espais de violència i marginalització –de les minories de la història, des de les dones a les persones amb diversitat funcional– no és contradictori a entendre’ls, també, com a espais acadèmics i de transmissió de coneixements.

Canviar la mirada de la humanitat és, en part, una de les grans tasques contemporànies dels museus i una de les virtuts indestriables de l’art des dels seus orígens. La revolució cultural de la il·lustració i del renaixement va demostrar que aquest canvi de mirada és possible i, les avantguardes del segle XX ho van manifestar de nou. El control de la mirada, allò que es pot mostrar i allò que s’oculta, també forma part indestriable de la història dels museus. Així ho entenen Sagar i Carrión quan rescaten de l’oblit autores com Lluïsa Vidal o Ángeles Santos Torroella.

Des del pròleg, on s’aprofundeix en la figura dels museus, fins a l’epíleg, que és tot un homenatge a la història del còmic, nacional i internacional, Sagar i Carrión –amb l’ajut en el color de Fabio Castro– deixen clara la seva postura: «un museu públic és una màquina pedagògica de democràcia». Una reflexió que faria feliç a l’historiador de l’art Albert Velasco, que enguany ha publicat A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic), un compendi de fascinants aventures patrimonials que es complementa de meravella amb la lectura d’El museu, perquè ambdues obres parteixen del mateix respecte envers el patrimoni català i cap a una de les seves institucions més cabdals: el MNAC. Que per molts anys puguem gaudir-ne!