Tenir fe en el romànic

La gràcia del romànic del MNAC és que te’l trobes com Catalunya: arrencat, però radiant, incomplet, però inacabable, antic, però modern, caient a trossos, però ple de gent que el vetlla i mira de reanimar-lo. Com que per anar-hi el més natural és pujar a peu la muntanya de Montjuïc, és ben senzill que et sobrevingui un sentiment de peregrinació i fer-te el Jacint Verdaguer amb escales mecàniques i totebag. Un cop dins, encara suat, de seguida pots saludar els pantocràtors i reprendre la conversa infinita.

La col·lecció d’art medieval i romànic del MNAC és el més semblant a una església per a un barceloní amb dificultats per creure. Al seu lloc original, les pintures murals i les escultures serien incapaces de produir l’efecte màgic que tenien quan el seu món estava viu, com si un turista en un resort mexicà pensa que pot entrar en contacte amb Quetzalcóatl durant la dansa-espectacle de la nit temàtica. Només esquerdades, sense repintar, penjades de les parets d’un museu, al costat de textos de sala, i il·luminades amb retroprojeccions, en definitiva, totalment mortes, les formes del romànic poden deslliurar-se d’una època que ja no existeix i pertànyer a la nostra. No es tracta d’enyorar un significat antic, sinó de tenir una comunió moderna.

No cal dir que cada cop que es parla dels museus com els temples moderns i de l’art com de la religió dels agnòstics, se sol dir per escarnir-ho. Pels creients, la religió no és una metàfora, i les històries, els rituals, i els dogmes continuen connectats amb un poder igual de real ara que al segle X. Per als ateus militants, la poesia no és un crim, però fer veure que estem fent “alguna cosa més” que un joc del llenguatge és una trista trampa al solitari. En els primers, la fe suposa creure que l’ànima i la humanitat seran salvades al més enllà. En els segons, no passa res perquè el cos i la consciència es dissolguin en el no-res, perquè tenim mecanismes de sobra per hackejar el nostre cervell i ser feliços mentre duri.

A l’hora de la veritat, aquestes dues disposicions són minoritàries i el que més abunda en els nostres temps són variants del que August Comte va anomenar “Religió de la humanitat” al seu fascinant Sistema de política positiva. Comte argumentava que la religió de la humanitat era l’única que es podia considerar la veritable perquè implicava “la veneració d’una cosa que existeix innegablement”. Però, contra el racionalisme, Comte demostra que totes les formes que l’individu ha de fer servir per connectar-se a la humanitat depenen d’un cert salt de fe sense garanties. Les explicacions sobre el funcionament de la dopamina no contenen un manual amb què fer-ne, i si el científic ens proposa una fórmula per viure conforme certs preceptes, a l’últim hem de confiar-hi i esperar que la cosa anirà bé d’una manera que no dista gaire del que fem amb el sacerdot, el coach o el cantant de pop. La cultura moderna és un camp de batalla entre diferents idees per enfortir la fe en la humanitat sense haver de recórrer a la immortalitat de l’ànima i els poders de Déu.

Per això fa una gràcia especial mirar les imatges del Crist medieval arrencades del seu temple i enganxades en el nostre i pensar que encara intenten salvar-nos. A l’església, la salvació depèn que la promesa sigui certa i la humanitat continuï vivint per sempre al regne del cel, redimida. Al museu, la promesa és més precària, i necessita que, com si tots fóssim aquells treballadors del MNAC que trobareu passejant en bata blanca per les sales, ens esforcem en recuperar-nos, restaurar-nos, catalogar-nos, conservar-nos, i després ens dediquem a fer propaganda de les bondats d’aquesta tasca de cura col·lectiva infinita, exhibint la nostra bellesa, legitimant-la en noves formes i nous criteris amb textos ben escrits, organitzant jornades de debats, inventant-nos perfomances que ens activin, i tota la pesca. La humanitat com a museu és una forma de salvació en què puc creure i, quan falla la fe, pujo a Montjuïc a resar-li a les verges de fusta o a l’anyell apocalíptic.