El Museu del Disseny de Barcelona ha celebrat la tercera edició de D-Generades unes jornades de debat, creades l’any 2020 en el marc de la segona edició de la Biennal de Pensament i impulsades amb el propòsit de reflexionar sobre el paper dels cossos en relació amb la identitat, el gènere i la moda. Comissariades per la historiadora de l’art Sílvia Rosés i la conservadora, filòsofa i antropòloga Sílvia Ventosa, ambdues reivindiquen la importància que les institucions públiques acullin aquesta mena d’actes i de discursos en un moment tan crucial pel que fa al debat sobre la identitat i el gènere. Ventosa deixa anar una pregunta, «la moda reforça els canons, o pel contrari pot haver-hi una moda dissident?» i la primera ponent apareix a l’escenari.

Filles bastardes: cossos i dissidències contra el mite de la bellesa

La historiadora de l’art Júlia Llull va abordar el mite de la bellesa, tot reivindicant la potència que tenen les imatges per fer trontollar els grans consensos. Les imatges han estat una eina de representació dels valors de la classe dominant que les institucions de poder han volgut controlar. I per demostrar-ho, Llull ens presenta l’exemple de «la família nuclear heteronormativa». Una imatge que per la seva repetició i hiperpresència en la societat ha acabat esdevenint com l’emblema de la família «normal».

Seguint aquest fil, Llull explica que els objectes artístics, els ornaments i la moda també són imatges que configuren la manera com pensem el món: «Les cultures es creen en funció de les imatges que més es promouen», diu. I «l’art és un mecanisme de reconeixement excel·lent». A partir d’aquesta premissa, projecta fotografies per explicar com les institucions han utilitzat la potència de les imatges per configurar «el model de societat desitjat». L’església, les institucions museístiques o les xarxes socials, són alguns dels àmbits en què es consolida el poder de la imatge. Llull és capaç de juxtaposar un capitell de Camarasa al costat d’una fotografia d’Instagram de la Dulceida. «Els cossos expressen una memòria, travessen el temps», diu Llull, i tots els oients assentim mentre observem una petita figura esculpida que es cobreix el tors nu amb les mans de manera similar a com ho fa la influencer al seu post d’Instagram.

Llull denuncia els museus plens de cossos perfectes, esculpits des del cànon de bellesa europeu, i reivindica el poder d’allò que anomena «les filles bastardes», dones que no han estat submises a l’educació que els han imposat i que es poden organitzar per resistir. «L’art s’ha d’entendre com un espai de subversió i té una potència revolucionària per lluitar contra el mite de la bellesa i altres narratives», conclou Llull.

La moda i la construcció de la bellesa

En la seva ponència, Sílvia Rosés, historiadora de l’art especialitzada en moda,  reprèn una de les primeres idees de Llull: «La bellesa és una eina de control». Una afirmació que tot el públic ja ha digerit prou bé durant la primera hora de la jornada. Rosés se situa al centre de l’escenari. Darrere seu, en una projecció a la paret, observem una sèrie d’adjectius que acompanyen la paraula «bellesa»: moralitzadora, sexista, edatista, racista, grassofòbica, capacitista. Rosés dona noms concrets a totes les pressions que genera el discurs de la bellesa hegemònica.

Hem normalitzat les violències cap al nostre cos.

Sílvia Rosés

«Hem normalitzat les violències cap al nostre cos», afirma Rosés. I inicia un discurs profund per desgranar el mite de la bellesa. Des de l’època medieval fins a la Paloma de La ruleta de la suerte, Rosés no deixa cap fil sense lligar i demostra que històricament la condició de la dona ha depès de la seva bellesa. Rosés es passeja elegantment per tots els vessants del seu discurs, cobrint tots els fronts. Tota una història i una societat marcada per l’ideal de bellesa europeu. Ara ens explica com «la bellesa femenina immobilitza», i ens parla de la cotilla amb imatges estremidores que causen l’aparició d’alguns mòbils per sobre dels caps del públic.

Finalment, Rosés ens transporta a l’actualitat, on sembla que l’esfera s’està obrint i els cossos dissidents comencen a ocupar espais a la societat. Però, és això del tot cert? «Estem representant la diversitat dels cossos? O estem construint una diversitat ajustada?», es pregunta. I exposa el cas de les models curvy, noves corporalitats que han aconseguit fer-se lloc dins del concepte de bellesa, però que continuen sent un model de «cossos treballats», no naturals. I assumint el negativisme que desprèn el seu discurs, afirma: «Estem fabricant la diversitat».

Al marge de la imatge: la grassofòbia 

La tècnica d’igualtat, formadora i conferenciant Magdalena Piñeyro és la darrera ponent de la jornada del matí. Piñeyro, que aborda el tema de la grassofòbia des del vessant de la creativitat i l’expressió corporal,  acaba d’amanir el missatge de les anteriors ponents amb un discurs tenyit d’humor amarg. S’apropa al públic de totes les maneres possibles. En aquest cas, deixa les grans teories fora del seu discurs per donar pas a les experiències personals, els casos reals i els acudits. La primera intervenció ja és explosiva: «Què diu la societat de les persones grasses?», pregunta. Passen uns segons fins que diverses veus sorgeixen tímides d’entre el públic per pronunciar paraules com «malalta», «lletja», «grassa». I Piñeyro respon: «Surt de pressa, oi? La veritat és al nostre interior». El públic es fon en riallades.

Però la seva conferència no triomfa per les riallades. Piñeyro posa sobre la taula la realitat en què viuen les persones grasses: «Hi ha tot un sistema construït sobre una base grassofòbica que genera menyspreu i violència». La primera diapositiva presenta el «tripartit grassofòbic», els tres pilars que la societat utilitza per exercir violència contra les persones grasses: la moral, l’estètica, i la salut. «La societat creu que ser gras està malament, per això ens castiguen des de la moralitat», diu. Per constatar-ho, Piñeyro recupera el cas de la presentadora de televisió Adriana Abenia, que va acusar una marca de banyadors de fer apologia a l’obesitat per fer servir una model grassa en les seves campanyes de publicitat. 

Jo no puc estimar-me sola en un món que és violent amb mi.

Magdalena Piñeyro

Això porta la ponent cap al següent agent del tripartit: l’estètica. «Ningú ens té en compte en el món de la moda», afirma. Piñeyro denuncia una indústria que obliga els cossos grassos a vestir-se només amb colors foscos i roba ampla: «Ens prohibeixen el dret a la identitat i a expressar-nos a través de la vestimenta», afirma. 

Piñeyro es pregunta davant de tots nosaltres quina és la solució davant d’aquest escenari. «Els grassos hem estat expulsats del sistema!», afirma. S’ha de redefinir la bellesa? S’ha de buscar la inclusió dels cossos dissidents dins del paradigma del que és bell? O pel contrari, cal desmarcar-se del concepte de bellesa? Piñeyro ens diu que ella encara no ha trobat la resposta, però adopta un posat seriós i amb la mirada clavada en el públic afirma: «Tot aquest escenari es construeix col·lectivament, jo no puc estimar-me sola en un món que és violent amb mi».

Podeu llegir la crònica de les conferència de la tarda aquí.

• 

  Glossa

  Contra la inclusió perversa

  Jaume Forés Juliana