Art i coronavirus (II): l’embaràs i la vida

“Som una espècie”, clama l’artista Luchita Hurtado. La frase és concisa, però la repeteix sovint, conscient que és una idea de la qual ens hem anat deslligant i que ara el coronavirus ens ha fet recordar bruscament. Com els animals, les persones depenem d’agents exteriors que de vegades actuen fora del nostre control. Morim, sí, com la resta d’éssers vius, i emmalaltim, però també naixem, malgrat històricament la medicina no ha parat prou atenció a les embarassades en èpoques de brots i epidèmies. En contextos de desenvolupament accelerat, la gestació ha sigut precisament l’excepció dels nostres ritmes, l’evidència diària més potent de la relació entre els humans i un tempo natural. En contextos de pausa sobtada, l’embaràs és també la persistència del moviment. Una panxa que creix demostra que un altre tipus de compàs de producció és possible, i de fet, primigènia. Amb les dades actuals, les mares que aquest 2020 esperen un nadó no són particularment susceptibles a la COVID-19, però cal seguir demanant estudis que confirmin aquestes dades, i assegurar-nos, per exemple, que les vacunes que es busquen per curar el coronavirus no tenen cap contraindicació sobre els fetus o les gestants, un fet que la investigació no ha tingut en compte en altres èpoques.

Les teories ecofeministes parlen sobre la interdependència que els humans tenim amb el món i amb els altres éssers vius. Qui és ecofeminista i no sé si avui en dia, a punt de complir els 100 anys, haurà sentit mai aquesta paraula, és l’artista Luchita Hurtado. “Quan era una nena tenia un gran sentit de l’olfacte. Podia olorar una papallona trencant el seu capoll. Vaig viure tot aquest procés, i crec que aquesta màgia va ser una forta influència”, va explicar la pintora al crític d’art Hans Ulrich Obrist, quan aquest li va preguntar en quin moment s’havia iniciat en l’art. En Hurtado, la relació entre l’art, la vida i la natura és constant, inseparable, cosa que té sentit si tenim en compte que per a ella, pintar és com mantenir un diari de la seva existència, per això mirant la seva obra veiem qui és i qui era: “Als 99 anys has viscut molt de temps i has sigut diferents persones. Quan tenia 30 anys, era algú. Als 60, era algú diferent. Als 99, sóc completament una altra persona”.

La història d’aquesta artista és significativa per a moltes altres companyes de professió. Durant la major part de la seva vida va ser coneguda com “la dona de”, perquè el seu segon marit va ser l’artista surrealista Wolfgang Paalen, i el tercer, l’abstracte Lee Mullican. Fins i tot el seu fill, Matt Mullican, també artista, ha aconseguit tenir èxit abans que ella. El 2016, però, a l’edat de 96 anys, la galeria Park View de Los Angeles va exposar obra seva, i el 2019, la galeria Serpentine Galleries de Londres va treballar per poder dedicar-li la primera exposició individual en una institució pública, titulada I Live I Die I Will Be Reborn i celebrada a Los Angeles County Museum of Art (Lacma). Des d’aleshores, el seu èxit ha crescut exponencialment, i el 2019 la BBC la va destacar com una de les 100 dones més influents del segle. L’any passat, quan li van preguntar si el seu reconeixement li havia arribat massa tard, ella va dir que no: que havia arribat just al moment correcte.

Luchita Hurtado sempre es va moure en entorns creatius, tenint en compte que dos dels seus tres marits eren artistes, i va ser amiga de la majoria de noms importants de l’art del segle passat, com Man Ray, que la va fotografiar, Marcel Duchamp, Frida Kahlo o Isamu Noguchi, entre molts altres. Malgrat aquestes companyies, Hurtado pintava de nit, quan tota la família dormia, i deixava els quadres de cara a la paret perquè no es veiessin. No havia ensenyat mai les seves obres a ningú de fora de casa fins que va convertir-se en membre de Los Angeles Council of Women Artists, un important grup d’artistes feministes de finals dels 60 on hi havia, entre altres, Judy Chicago. De fet, les Guerrilla Girls van convidar Luchita a formar part del seu grup, però ella va declinar la proposta perquè li va semblar que el nom de l’organització era massa dur a l’oïda. Els que la coneixen diuen que Hurtado destaca per ser una persona molt lliure i molt poc invasiva.

En algunes de les seves obres hi observem panxes embarassades, però això no seria possible si abans no hagués pintat peus, braços i pits. La vida d’aquesta veneçolana que als 12 anys va emigrar als Estats Units és la història del descobriment del fet de ser dona, que com a moltes feministes del segon període del segle XX, va passar per descobrir el seu cos. Així ho veiem, sobretot, a la sèrie “I Am” (“Jo sóc”), on observem l’artista mirant-se a si mateixa i pintant directament el que veia. Els cossos dels quadres de “I Am” tenen una perspectiva vertical, vistos des dels seus propis ulls. En mirar-los, sembla que siguem el cos de la Luchita, cosa que ella entén al revés: pot ser el de qualsevol dona. En el seu art hi veiem una superposició d’objectes inusual que recorda a les creacions de René Magritte, però Hurtado no beu només del surrealisme, sinó sobretot del realisme màgic de Mèxic, on va viure una temporada. Els seus cossos s’acosten a la natura; la pell, els pits, els seus colors, fan pensar en paisatges, de vegades deserts, de vegades plens de vida.

A la sèrie “Birthing”, Hurtado ensenya el procés de donar a llum des del punt de vista d’una mare. Aquest cop, entre les seves cames, i al capdavall d’una panxa rodona i ampla, hi veiem el cap d’un nadó amb dos puntets, dos ulls, mirant a la mare, un fet que per a l’artista representa la reproducció com a procés cíclic. Moltes obres d’aquesta pintora tracten l’embaràs i la maternitat, perquè ella, que encara avui és una activista pel medi ambient, creu que les experiències maternals són les que l’han portat a sentir una major connexió amb el món natural. L’artista sempre ha fet compatible la centralitat familiar amb la recerca de la llibertat i l’amor, fins i tot tenint en compte que va perdre un fill a causa d’una malaltia infecciosa vírica, la pòlio.

“Donar a llum és un procés molt dolorós, impressionant. Hi ha tot un sentiment al voltant d’un nen que està als teus braços, l’olor del seu cap, tot […] És una experiència animal, terrenal”, explica la veneçolana. Davant de les pors que ens desperta el coronavirus, i de l’angoixa que segur que suposa l’estat d’incertesa actual per a totes les persones que estan gestant un nadó dins seu, les obres de Luchita ens relliguen amb la creació i la natura, i ens recorden la importància de ser conscients de les nostres possibilitats i les nostres responsabilitats com a humans. Som una espècie, i recordar-ho ens serà positiu també quan aquest virus deixi de limitar-nos.