La setmana passada el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va presentar, en un acte al MACBA, l’Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts a Catalunya 2022. Posteriorment, com és tradició, el document va ser lliurat a la presidenta del Parlament de Catalunya, Anna Erra, i a la consellera de Cultura, Natàlia Garriga. Com cada any, l’Informe recull una extensa anàlisi de l’ecosistema cultural del país –amb nombroses xifres i dades– i proposa una reflexió en clau de futur per ajudar a encarar i delimitar els reptes que han d’afrontar els diferents sectors culturals catalans.

Balanç de l’any 2022 

Des de l’any 2020, l’Informe del CoNCA s’estructura en cinc capítols. El primer, titulat «Esdeveniments i tendències», ofereix un relat sobre com els sectors culturals han viscut l’any precedent –en aquest cas el 2022– redactat per diverses personalitats expertes en cadascun dels diferents àmbits. Enguany, aquest primer capítol inclou novetats: als tradicionals relats sobre arts escèniques i visuals, cultura popular i associacionisme, audiovisuals i multimèdia, creació literària i edició, museus i patrimoni, llengua i música clàssica i popular, s’hi han afegit tres articles on s’analitza la intervenció transversal de la cultura en àmbits com l’educació, la salut i l’acció comunitària.

Aquests relats retrospectius es complementen amb les dades sectorials i els principals indicadors culturals recollits al quart capítol de l’Informe. Un any més, la presidenta del CoNCA, Vinyet Panyella, va manifestar que és molt complicat treballar amb «un sistema estadístic imprecís, deficitari i obsolet». Fa temps que el CoNCA denuncia que manquen dades actualitzades de diversos sectors i que, en molts casos, es treballa amb dades i xifres parcials i/o anteriors a la pandèmia. Sigui com sigui, Panyella celebra que les dades del 2022 serviran com a nou referent del context postpandèmia deixant de banda, d’una vegada per totes, la comparativa amb les dades del 2019. 

En general, l’Informe constata que l’any passat va ser un període marcat per una lenta recuperació de la situació anterior a la crisi sanitària en la majoria dels sectors culturals. També recull els nombrosos canvis que han experimentat molts d’aquests sectors en els darrers anys; ja siguin provocats per la irrupció de la pandèmia o pels avenços tecnològics més recents, especialment, en el camp de la digitalització, la intel·ligència artificial i la distribució a través de les plataformes de consum en línia.

El CoNCA constata el moment dolç que estan vivint l’àmbit digital –sobretot el sector del videojoc– i la cultura popular, que l’any passat va experimentar una eclosió notable, i certifica les dificultats per les quals està passant l’exhibició cinematogràfica, amb una notable pèrdua d’espectadors respecte al 2019. L’assistència a les sales de cinema s’ha vist reduïda gairebé a la meitat, mentre les plataformes de pagament de contingut digital han augmentat un 70% el nombre d’abonaments entre el 2020 i el 2022. Enfront dels 11,3 milions de persones que van anar al cinema l’any 2022, hi trobem els més de 12 milions de contractes al conjunt de plataformes digitals que ofereixen els seus serveis dins del territori català.

Aquestes són només algunes dades rellevants de l’Informe, que també assenyala la progressiva transformació dels festivals d’arts escèniques i visuals en plataformes de llançament de nous creadors i projectes; la manca d’un circuit consolidat d’exhibició arreu del territori per a aquests sectors escènics i visuals; la forta resiliència del sector editorial o els reptes que suposa l’actual transformació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals cap a un model de consum menys lineal i més digitalitzat.

Una legislació cultural catalana obsoleta

El segon capítol de l’Informe presenta una anàlisi de la política cultural implementada des del Parlament, el Govern i el Departament de Cultura. Convé assenyalar que l’any passat, contràriament al 2021, que va ser any electoral, hi va haver un funcionament ordinari dels òrgans legislatiu i executiu del país. En aquest sentit, el CoNCA valora positivament l’augment progressiu dels recursos destinats al Departament de Cultura, en la línia d’assolir el famós 2% en despesa cultural compromès per la Comissió de Cultura del Parlament de Catalunya el desembre del 2020, però lamenta la inexistent activitat legislativa en matèria cultural dels darrers anys.

Així, doncs, l’Informe constata que, des de l’any 2018, el Parlament de Catalunya només ha aprovat dues lleis vinculades a la política cultural i que, en ambdós casos, es tractava de normes que feien referència a aspectes organitzatius del mateix Departament de Cultura. Tot i que l’actual pla normatiu del Govern contempla que abans de finalitzar l’any s’haurien de presentar tres avantprojectes de llei vinculats al Departament de Cultura –referents a l’ordenació de la Filmoteca de Catalunya, al Patrimoni Cultural Immaterial i als Drets Culturals–, el cert és que cap d’aquestes tres propostes ha arribat al Parlament per a ser tramitada.

En el cas de la Filmoteca de Catalunya ja hi ha un avantprojecte de llei a punt per a ser avaluat i debatut, però pel que fa a la Llei de Drets Culturals i a la Llei del Patrimoni Cultural Immaterial encara no s’ha avançat més enllà dels processos impulsats per recollir les aportacions de la ciutadania en la seva elaboració. El CoNCA valora positivament aquests processos participatius que, segons Vinyet Panyella, «ja no són una innovació, sinó una consolidació» en la definició de les polítiques públiques del país. N’és un bon exemple el procés endegat per elaborar el Pacte Nacional per a la Llengua. No obstant això, el CoNCA també adverteix que cal dissenyar i aplicar molt bé aquests processos per «evitar que acabin en frustració i decepció».

Tot i això, el CoNCA alerta que cal una «renovació urgent» de tota la legislació cultural catalana. Segons Panyella, en alguns casos «duem un retard de gairebé trenta anys», mentre que en d’altres existeix «una absència absoluta de normativa». El Pla de Museus presentat el 2017 ja recollia la necessitat d’actualitzar la legislació catalana en aquest àmbit de cara al 2030, perquè la llei que regeix actualment aquest sector data de 1990. Igualment, caldria actualitzar les lleis de Foment i Protecció de la Cultura Popular, la de Patrimoni Cultural Català i la del Sistema Bibliotecari Català, que daten totes del 1993; i la Llei del Cinema, aprovada el 2010, quan encara no havien irromput en el panorama audiovisual les grans plataformes de contingut en línia ni les emissions en directe a través de les diverses xarxes i plataformes socials.     

Segons el CoNCA, «el dèficit i l’obsolescència de la legislació cultural catalana són greus i aquesta no pot ser substituïda per plans sectorials o estratègics, que acaben caducant al cap del temps o que esdevenen estèrils sense una base jurídica ferma». És el cas, per exemple, de les arts en viu –escèniques i musicals–, mancades d’una legislació pròpia i que, d’un temps ençà, han aprovat i aplicat diversos Plans d’Impuls que han estat un veritable revulsiu per a determinades disciplines (circ, dansa, cultura popular i d’arrel, etc.), però que en molts casos ja han caducat i no s’han renovat.

Canvi de paradigma en el pressupost

Segons Salvador Casals, vocal i membre del plenari del CoNCA, és urgent començar a aplicar un «canvi de paradigma» a l’hora d’avaluar els avenços aconseguits en l’àmbit pressupostari. En lloc de parlar de percentatges sobre el total de pressupost, hauríem d’establir un mínim de despesa pública per habitant.

Actualment, el conjunt de les administracions públiques catalanes (ajuntaments, consells comarcals, diputacions provincials i Generalitat) destinen uns 158 € per habitant a cultura, una xifra que no s’assolia des de l’any 2010. Tanmateix, es constata que, a escala global, el pes de la cultura en els pressupostos totals de les administracions catalanes s’ha reduït des d’aleshores. Una tendència especialment acusada en les diputacions.

Si la Generalitat hagués aplicat el famós 2% als pressupostos del 2022, la quantitat de diners públics destinats a cultura per habitant hauria estat de 180 €, encara molt per sota de la mitjana europea de 220 € per habitant, però lleugerament superior a la xifra que aporten, en general, els estats del sud d’Europa. Segons dades del 2021, la despesa pública en cultura per habitant en el conjunt d’Espanya va ser de 170 €, molt superior a la d’Itàlia (135 €/hab.), Portugal (88 €/hab.) o Grècia (49 €/hab.). Els ajuntaments continuen sent l’administració pública que més recursos inverteix, per habitant, en despesa cultural.

Pel que fa a la despesa pública per programes del Departament de Cultura, l’any 2022 la partida destinada a creadors i empreses culturals es va reduir en cinc punts percentuals; cal tenir en compte, però, que els anys anteriors aquesta despesa era força elevada perquè incloïa tots els ajuts aprovats per pal·liar els estralls de la pandèmia. En canvi, les partides per a patrimoni, associacionisme i promoció de la llengua catalana es van incrementar totes, lleugerament.     

La despesa en biblioteques i arxius és força notable en els pressupostos de les diputacions provincials i els consells comarcals; aquests darrers, també destinen bona part dels seus recursos al patrimoni cultural, mentre que la despesa en museus és més rellevant en els pressupostos dels ajuntaments. Només el Departament de Cultura té una partida significativa per a la normalització lingüística, a la qual destina un 10% del seu pressupost total.

Reptes de futur

Enguany, el tercer capítol de l’Informe està dedicat a detectar i donar resposta als reptes actuals de la cultura. Per elaborar-lo, s’han tingut en compte les aportacions de vint-i-sis persones coneixedores de les polítiques culturals i dels sectors artístics del país que han definit, en diverses entrevistes, quins són aquests reptes i han fet recomanacions per adoptar polítiques culturals que ajudin a afrontar-los.

Les conclusions són clares: cal avançar en el reconeixement dels drets culturals de la ciutadania –i en aquest sentit, l’aprovació de la Llei de Drets Culturals és cabdal–; cal incorporar de ple els llenguatges artístics en la vida escolar i acadèmica; s’han de reduir les desigualtats estructurals, territorials i de representació social; cal continuar aprofundint en la professionalització del sector cultural –acabant de desplegar l’Estatut de l’Artista i millorant les vies de finançament, per exemple, amb una nova Llei de Mecenatge– i cal afrontar amb rigor el desafiament tecnològic –reduint la bretxa i l’analfabetisme digital– i l’agenda de desenvolupament sostenible amb una perspectiva cultural transversal.

Els experts consultats en aquest capítol també assenyalen que és urgent i necessari perseverar en la lluita per aconseguir una paritat efectiva en els llocs de lideratge cultural. En aquest sentit, el capítol de dades culturals de l’Informe, recull, un cop més, l’àmplia desigualtat de gènere existent en els òrgans de govern cultural. Així doncs, un 56% dels llocs de lideratge del sector privat encara estan copats per homes mentre que la xifra s’enfila fins a un 69% en el cas dels òrgans de govern del sector associatiu. En canvi, dins del sector públic, el 75% dels òrgans de govern tenen una estructura paritària; sens dubte, una conseqüència directa de la Llei d’Igualtat Efectiva aprovada el 2015.

I mentrestant, el CoNCA què fa?

Com cada any, l’Informe també desgrana les actuals línies de treball del CoNCA i fa un resum de les seves principals aportacions en l’àmbit cultural durant el darrer any. Al llarg del 2022, el CoNCA ha fet èmfasi, sobretot, en el foment d’una col·laboració més eficaç i eficient entre els diversos departaments del Govern encarregats de gestionar el lligam entre Arts i l’Educació. Igualment, el CoNCA assenyala que és urgent que espais de cooperació interdepartamental i entre administracions com la Mancomunitat Cultural, recentment ampliada, siguin efectius i comencin a executar accions tangibles i concretes.

L’any passat, el CoNCA va presentar la Carta de les Arts a l’Educació com a resultat del 1r Fòrum de les Arts a l’Educació. La carta inclou 63 recomanacions que haurien d’aplicar el Departament d’Educació, el de Cultura i el d’Universitats i Recerca per aconseguir una major presència de les arts en els currículums educatius i atorgar un major reconeixement a la capacitat formativa dels professionals provinents del món artístic. Si tot va bé, el 2024 podrem assistir al 2n Fòrum de les Arts a l’Educació on està previst fer un balanç de l’aplicació d’aquestes mesures.

El CoNCA també ha estat treballant per millorar l’avaluació del retorn social i cultural de les subvencions i residències culturals. En aquest sentit, fa pocs mesos va encetar el projecte «Politarts», un laboratori de polítiques en favor de la creació que, a través de diversos seminaris de treball sectorial pretén reformular el model actual de residències culturals i de convocatòries d’ajuts i subvencions públiques per fer-les més eficaces i adaptades a cada sector.

Igualment, el CoNCA ha seguit el desplegament de la normativa contemplada a l’Estatut de l’Artista –aprovat per unanimitat al Congrés dels Diputats el 2018– del qual en va ser un dels principals defensors i impulsor ja des de l’any 2014, amb la redacció i publicació d’informes i anàlisis que en demanaven la seva adopció. També ha continuat reclamant l’adopció d’una nova Llei de Mecenatge –que va estar a punt d’aprovar-se just abans de les eleccions generals del passat 23 de juliol– i de la qual n’ha estat un ferm defensor des de fa gairebé una dècada.

Finalment, el CoNCA ha iniciat diverses accions en favor dels drets dels creadors en l’Art Digital que, a la llum de les dades exposades en l’Informe anual és, sens dubte, un dels sectors en auge actualment. Sempre atent a la seva funció d’assessorament i anàlisi del sector, els membres del plenari del CoNCA, format per Vinyet Panyella, Margarida Troguet, Jordi Font, Tania Safura Adam, Jaume Ayats, Salvador Casals i Núria Iceta, van decidir que aquest era un sector que calia atendre amb urgència.

• 

  Vet-ho aquí

  L’hora de l’alfabetització artística

  Jaume Forés Juliana

• 

  Glossa

  La disrupció de l’art digital

  Jaume Forés Juliana i Santi Dommel