L’adveniment de la Intel·ligència Artificial (IA) ha evidenciat les mancances de la legislació vigent a l’hora d’emparar els artistes humans. Les lleis, ideades al segle passat i pensades per a creacions més materials, no aconsegueixen adaptar-se a les necessitats d’uns artistes que han dinamitzat els seus processos de creació. Amb la intenció de repassar plegats aquestes problemàtiques i intentar rumiar solucions, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va organitzar el passat 18 de juliol una jornada professional, participativa i lúdica, dedicada als drets dels creadors que treballen amb les noves eines del món digital. L’IDEAL Centre d’Arts Digitals de Barcelona es va convertir en un espai de diàleg on artistes i juristes van debatre al llarg de dues sessions al matí i una taula rodona a la tarda.

El tret de sortida el va donar la presidenta del CoNCA, Vinyet Panyella, tot situant la trobada en el marc de l’Estatut de l’Artista; un conjunt de propostes que, d’un temps ençà, s’estan adoptant per actualitzar la legislació a les especificitats del sector cultural, sobretot, en matèria fiscal i laboral. «L’entorn digital ha generat una problemàtica nova i diferent», va afirmar Panyella qui, breument, va introduir la jornada i va agrair la cessió de l’espai i l’equip de suport a l’IDEAL.

Cap a una definició d’art digital

Antònia Folguera, comissària de totes les activitats del dia, va segmentar les ponències de la primera sessió amb preguntes per fer enraonar els assistents. Aquesta primera part, titulada L’art digital pren la paraula, va servir per ubicar la part jurídica dels drets de l’artista tot donant veu a una quinzena de creadors, programadors, comissaris i altres agents de l’ecosistema de l’art digital. El format de debat «peixera», amb cadires al mig i cercles concèntrics de seients al voltant, va facilitar l’intercanvi d’idees i inquietuds entre els professionals del món digital.

«Quan parlem del món digital passa el mateix que quan creixem i les sabates se’ns fan petites, causen malestar. En l’àmbit digital, qualsevol de les manifestacions de l’art sembla que hagi de portar sabates del segle XIX i XX», apuntava Folguera. Actualment, la definició «d’obra artística» contemplada en el marc jurídic vigent està estretament relacionada amb el suport físic sobre el qual es realitza la peça i acota moltíssim la quantitat de reproduccions permeses. En diversos àmbits, el nombre de reproduccions és el que distingeix una obra artesanal «original», d’una creació industrial serialitzada. Segons Folguera, «es tracta d’una definició molt tradicional que deixa de banda altres manifestacions artístiques».

Partint d’aquest marc normatiu, i al llarg de les diferents ponències, Folguera va fer rumiar al públic en petits grups per encetar cadascun dels debats. El primer grup de ponents el van formar l’artista d’art generatiu, Anna Carreras; l’artista electrònica i programadora creativa, Mònica Rikić; i l’enginyera i artista, Cristina Checa. Les creadores van presentar-se i van denunciar les mancances d’aquesta definició «d’art i d’artista» que consideren caduca i anquilosada. Totes tres van assenyalar que és primordial tenir en compte la intencionalitat artística a l’hora de definir l’art i que el suport no té per què condicionar o definir l’obra.

Així, doncs, per a Rikić l’art digital no ha d’estar necessàriament relacionat amb les pantalles, mentre que l’art de Carreras consisteix, bàsicament, a crear i escriure el codi informàtic que, posteriorment, dictarà a una màquina els paràmetres per elaborar les peces artístiques. Evidentment, aquesta praxi creativa no encaixa amb les definicions tradicionals que subjecten l’art a la seva tangibilitat. Per la seva banda, Checa elabora música amb tecnologia blockchain, és a dir, amb cadenes de blocs d’informació dissenyades per evitar la seva posterior modificació un cop publicades. És «una manera diferent d’operar en el món artístic», va assegurar la compositora digital.

Rikić, que confecciona algoritmes per a peces electròniques, va denunciar que no troba gaires institucions que vulguin o puguin exposar el seu art perquè «no estan condicionades per acollir aquestes obres». Si per a les tres artistes la intencionalitat creativa és l’element definidor de l’art digital, totes tres també van acceptar que és un tipus d’art molt vinculat a l’especulació. Per bé que aquest sempre ha estat un element força present en altres manifestacions artístiques visuals o plàstiques.

Sigui com sigui, tant Checa com Joan Fontcuberta, qui es trobava entre el públic, van advocar per una major desvinculació de l’art digital del mercat. Fontcuberta, a qui fa poc vam poder escoltar al Santa Mònica, va defensar que l’art digital té una gran capacitat de democratitzar el fet artístic. L’afirmació va despertar quòrum entre les ponents, però Carreras va reconèixer que, de vegades, «els artistes també han de jugar amb les normes del sistema per a poder menjar».

• 

  Parlem amb…

  Mónica Rikić: “Si els robots tinguessin sentiments, tindrien una crisi existencial”

  Joan Burdeus

Sobre beques i ajuts i els drets laborals dels artistes digitals

La segona ponència va reunir David Armengol, director artístic de La Capella; Christian Alonso, director del Centre d’Art La Panera de Lleida; i Daniel Pitarch, un dels membres del col·lectiu Estampa, per debatre sobre el model de finançament dels artistes digitals on les beques i els ajuts públics són, ara com ara, predominants.

Armengol va definir les beques com espais de desig de creació que es regeixen per unes condicions determinades: «Qualsevol artista digital pot, o no, aplicar a la modalitat que vulgui», va ponderar. Per a Christian Alonso, malgrat que a vegades sigui difícil encaixar amb els requisits sol·licitats, les beques són molt importants perquè permeten als artistes matisar els seus projectes. En aquesta línia, Pitarch va assenyalar que, en certa ocasió, l’Estampa es va finançar amb una beca d’Investigació de La Capella i no pas amb una d’Arts Digitals perquè aleshores aquesta línia, simplement, no existia. «Era un moment on s’estaven incorporant els mercats digitals i la investigació d’aquests espais era molt necessària», va emfatitzar Armengol, director de la institució que premià l’Estampa.

Des del públic, Rosa Sánchez, cofundadora de la companyia Kònic Thtr, va plantejar si les beques d’investigació digital continuen sent tan necessàries com abans ara «que hi ha una convocatòria pública més ampla i oberta» i si no caldria destinar aquests recursos a millorar les condicions laborals de tots els creadors.

Precisament, Sánchez i Alain Baumann, l’altre cofundador del Kònic, juntament amb l’artista visual i docent Alba G. Corral i l’investigador i artista Albert.DATA (Albert Barqué-Duran), van debatre, en la tercera ponència, sobre els drets laborals dels artistes digitals.

Sánchez i Baumann, autèntics pioners en la utilització i la incorporació de tecnologia interactiva en els projectes de creació, van coincidir en assenyalar l’excepcionalitat històrica que estan vivint els artistes digitals al nostre país, però van remarcar que cal avançar per definir millor el col·lectiu i la seva obtenció de drets. Per a Barqué-Duran, que els artistes digitals puguin decidir lliurement si les seves obres nodreixen o no els algoritmes i els sistemes d’intel·ligència artificial és un dret cabdal.

Davant la contínua manca i pèrdua d’espais d’exposició, Alba G. Corral va reivindicar el dret dels artistes a disposar de major temps de creació, a gaudir de residències remunerades i a tenir fàcil accés als softwares: «que tinguem dret a hackejar-los és molt important». Aquesta tercera ponència va arrossegar a bona part del públic a prendre partit en el debat, tot recollint algunes reflexions d’anteriors intervencions.

Rikić, per exemple, va respondre a Sánchez emfatitzant que la recerca encara és crucial a l’hora de conceptualitzar l’art digital, i va coincidir amb Fontcuberta i Corral a l’hora d’advocar per eines d’accés obert: «l’important és qui hi ha darrere l’algoritme, si és una eina de software lliure o no», va dir. Per la seva banda, Fontcuberta va voler raonar, juntament amb una artista musical del públic anomenada Àngels, que l’obra digital és, en si mateixa, intangible. Una afirmació que va aixecar polseguera i una àmplia i civilitzada discussió sobre els límits de l’art digital.  

Des del públic també es va reclamar unes convocatòries d’ajuts més accessibles «perquè, sovint, els actuals requisits tiren enrere». Una treballadora d’una escola d’art va encoratjar als artistes plàstics a organitzar-se per crear i adaptar-se a una institució semblant a la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE). Corral, en canvi, va apostar per ampliar el ventall de drets laborals dels artistes sense la necessitat d’adherir-se obligatòriament a entitats com la SGAE, però Baumann va tancar la discussió celebrant la possibilitat que actualment els artistes digitals puguin adherir-se a la institució, fet del tot impensable no fa gaires anys.

Els festivals i el punt d’inflexió digital

Com a tancament d’aquesta primera part, l’última ponència la van protagonitzar el gestor cultural i comissari del festival Eufònic, Vicent Fibla; el codirector i promotor del Festival MIRA, Marc Gomariz; i el director executiu de l’OFFF Festival, Pep Salazar.

Gomaritz va reiterar l’excepcionalitat de la jornada, titllant la reunió de tots aquests creadors digitals de «punt d’inflexió», i va celebrar la possibilitat de trobar-se en espais culturals del tot inimaginables fa deu anys com ho és l’IDEAL. Salazar es va afegir a l’observació de Gomaritz equiparant les jornades a «unes colònies» de creadors digitals, on «parlem del que ens agrada i interessa». No obstant això, el director de l’OFFF es va mostrar consternat en reconèixer que com a programador artístic sovint s’ha convertit en «generador d’estrès» per als artistes digitals. Aquesta autoconsciència l’ha dut a ser cada cop més respectuós i adaptable amb «els temps creatius dels artistes», segons va afirmar.

Salazar també es va erigir en un ferm defensor de la millora de les tècniques de conservació de les peces digitals (aspecte molt lligat a hardwares obsolets) i va reivindicar la funció d’aparador i pedagogia que tenen festivals com l’OFFF, l’Eufònic o el MIRA. Segons Salazar, ajuden a fer transcendir l’art digital entre la societat, sobretot, gràcies a «la seva grandíssima capil·laritat artística». En aquest punt, Fibla va coincidir amb Salazar i va aprofitar per lloar la sostenibilitat de l’art digital, realçant la seva vinculació amb el territori i la transversalitat que el caracteritza.

Per a Gomaritz, la jornada impulsada pel CoNCA certificava la consolidació d’un cert lobby digital i va aprofitar l’ocasió per posar deures als legisladors: «La definició d’art posava límits físics, ara potser és més important saber què és una obra d’art interactiva». Així i tot, va mostrar-se favorable a una participació col·laborativa amb els juristes per garantir els drets dels artistes. «No es pot regular la creativitat», va proclamar Salazar, mentre que Fibla replicava que l’art digital introdueix nous drets perquè les seves múltiples formes evoquen a aquesta necessitat. «Sempre és valuós que ens plantegem com defensar els nostres drets», va sentenciar.

• 

  Parlem amb…

  Antònia Folguera: “Cap llei es troba a l’altura de les nostres existències digitals”

  Joan Burdeus

El futur de la legislació digital

La jornada va prosseguir amb un debat entre juristes sobre les incerteses legals que afronta l’art digital. Va obrir foc l’Abel Garriga, advocat especialista en dret civil i propietat intel·lectual, posant en dubte que les entitats que actualment gestionen els drets d’autor «puguin canalitzar la grandíssima disparitat que hi ha entre tipus de creadors». En canvi, per a Manuel Martínez, advocat especialista en tecnologies de la informació i, també, en propietat intel·lectual, «no tot es pot protegir sota l’empara dels drets intel·lectuals».

Martínez va assegurar que la normativa vigent és «un galimaties», però que un cop saps «quins drets tenim i quins no», s’entén fàcilment. Segons ell, amb l’actual legislació, encara que costi d’entendre, «ho tenim tot cobert i el principal tema de discussió és qui ho canalitza i quan cobra». El jurista es va mostrar contundent tot afirmant que «al final, tots els artistes estan preocupats per la part econòmica». Una posició completament contrària a la de la doctora en Dret Eva Sòria, actual directora d’Innovació, Coneixements i Arts Visuals de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), segons la qual: «la llei no està ben feta perquè, potser s’ajusta a les pretensions de la indústria, però no a les dels artistes».

Sòria va assegurar que actualment la llei no permet que els artistes i creadors puguin apropiar-se «còmodament» de l’obra dels altres i que això, en el fons, va en contra de la mateixa història de l’art on l’apropiacionisme ha estat una norma imperant durant segles.

Segons Sòria, la llei actual «contempla els artistes com a intèrprets, però no com a creadors» i, emparant-se en exemples de la legislació estatunidenca –lleugerament diferent de l’europea– va assegurar que, ara com ara, «tenim una llei que defensa el disseny industrial d’una torradora, però no defensa una creació de land-art; una llei que protegeix abans obres de creadors fetes amb ordinador que no pas la idea darrere d’una obra d’art conceptual». 

Sigui com sigui, Garriga va intentar establir un punt intermedi entre les observacions de Sòria i de Martínez. Va assegurar que «un cop feta la norma, no tot pot dependre de la interpretació i l’habilitat d’un advocat», i que la legislació hauria d’adaptar-se constantment als canvis socials i tecnològics. També va alertar que la normativa vigent sobre drets d’autor es va fixar a Espanya als anys noranta i que, des d’aleshores, no s’ha modificat mai substancialment, malgrat la nova Directiva europea aprovada el 2019.

Drets d’autor vs. Intel·ligència Artificial

L’Abel Garriga també va considerar que el concepte de «drets d’autor», tal com l’entén la nostra legislació, «despulla contractualment als creadors» i va assegurar que seria preferible regir-se pel concepte anglosaxó del «copyright», que determina, sobretot, qui té dret a fer còpies. De fet, es va mostrar contundent en afirmar que «els drets d’autor no són els drets laborals de l’artista, sinó que són els drets a emprar l’obra creada per un autor per part del seu editor o productor».

En aquest sentit, Garriga va assegurar que l’aparició de les llicències de Creative Commons a principi del segle XXI va ajudar a resoldre certs conflictes i distorsions que les lleis ordinàries havien creat en el mercat; perquè per primera vegada es va posar en valor el compromís entre l’interès públic i l’interès privat d’una obra d’art o creació intel·lectual.

Malgrat considerar que «la promesa d’una terra lliure» dels inicis d’Internet no s’ha acomplert, Garriga va valorar que hi ha certs elements d’aquella època, «lliure i àcrata», que han perviscut i evolucionat «de manera notable» en l’actual era de l’Internet controlat i dominat per quatre o cinc grans empreses multinacionals. Finalment, Garriga va sentenciar que «la IA és una tecnologia per a temps cínics, una tecnologia sense esperança de retornar als orígens lliures d’Internet».

Sòria va advertir que «som en un moment on cal parar i pensar molt bé com legislem tot el tema de la IA» i va coincidir amb Garriga a l’hora d’assenyalar que «més que una qüestió de països, és una qüestió d’empreses». Segons Garriga, «qui tingui la potència de dirigir la IA serà qui tindrà el poder de canviar i flexibilitzar la norma». 

Des del públic es va expressar el temor que la normativa europea sobre dades digitals, força restrictiva, acabi cedint a les visions més laxes de països com els EUA, la Xina o el Japó, on, segons els experts, impera una política molt permissiva que ha convertit el país nipó en un paradís del machine learning (aprenentatge automàtic de les màquines).

Malgrat admetre que la regulació actual dificulta moltíssim la gestió de les dades a Europa, Martínez va advertir que enxampar infractors en l’entorn de la IA és molt complicat, «perquè és molt difícil tenir proves concloents que corroborin la infracció». Això comporta que moltes denúncies acabin decaient per manca de proves, va lamentar.

Martínez també va exposar que hi ha creadors completament despreocupats pels drets de propietat intel·lectual i que, fins i tot, han firmat contractes, amb altes remuneracions, per permetre alimentar els algoritmes d’aprenentatge de la IA i altres màquines amb les seves creacions. És a dir, que tota l’obra que fan es destina, íntegrament, a l’aprenentatge de les màquines. 

En general, però, entre els assistents va imperar un clima de desànim enfront dels reptes generats per la irrupció de la IA en l’entorn creatiu. Els principals temors naixien de la por de perdre el control de les pròpies creacions, és a dir, sobre la incapacitat dels autors per decidir si la seva obra pot ser emprada per alimentar els algoritmes d’aprenentatge i creació d’una multinacional tecnològica. «No pots demanar a la màquina que desaprengui allò que ja ha après de forma il·legal», es va dir.

Els tres juristes convidats pel CoNCA van acabar admetent que, en el futur més immediat, tot sembla indicar que la IA acabarà obtenint una mena de reconeixement «sui generis» de l’autoria. És a dir, que encara que no hi hagi un autor físic reconegut com a tal, sí que s’aplicarà alguna mena de reconeixement intel·lectual a la ment humana que ha desenvolupat la idea situada darrere de cada creació feta amb la IA.

Eva Sòria va assenyalar que a la llarga, amb la IA passarà una cosa semblant al que va passar amb les autories de les bases de dades o de la fotografia, on els continguts queden protegits per la llei encara que no hi hagi una autoria clara. «Quan hi ha un grup de suport a una tecnologia perquè darrere hi ha un negoci, sempre s’acaba legislant, sense problemes, per a regular-lo», va concloure. El gran problema, per a Sòria, és que el jurista i l’artista no parlen del mateix concepte quan es refereixen a una «obra artística» tal com sosté a la seva tesi doctoral Art contemporani i drets d’autor presentada a la Facultat de Dret de la UAB el 2021.

Mentre no es reguli tot plegat, Manuel Martínez és partidari d’emprar actes notarials com a eines per evitar els malentesos que es puguin produir en l’àmbit dels drets d’autor. De cara al futur, i en la línia de la seva tesi doctoral, Sòria va defensar un major reconeixement i ampliació jurídica de «la regla dels tres passos» recollida per primera vegada a la Convenció de Berna de 1886.

Segons aquest tractat internacional, que establia, per primer cop, els límits d’aplicació i interpretació dels drets d’autor, aquests només es poden regular en casos especials i la seva limitació no pot atemptar contra l’explotació normal de l’obra, ni tampoc pot causar perjudicis als interessos legítims dels autors o titulars dels drets d’autor. Sòria hi afegiria que les obres derivades d’una peça ja existent, i amb uns drets d’autor ja reconeguts, tampoc poden perjudicar econòmicament els autors o titulars de l’obra original.

Segons el seu parer, aquesta seria una bona manera de permetre l’apropiacionisme i, alhora, regular-ne els efectes nocius que pot comportar quan el duen a terme grans corporacions tecnològiques per nodrir els seus algoritmes i interessos comercials privats. En tot cas, hi va haver consens que per a solucionar algunes de les inseguretats actuals, caldria que la legislació parés «més atenció en el concepte d’autor i menys en el de l’obra artística». Un canvi de paradigma proactiu difícil, però no impossible.

Com va afirmar la persona encarregada de la relatoria de la jornada, Jara Rocha, «el dret pot participar activament en la construcció de les condicions de possibilitat per al canvi envers els autors». Antònia Folguera i Abel Garriga van cloure aquesta segona part amb un dubte inquietant: «la gran pregunta és, es pot arribar a eliminar del tot la creació humana?». I Folguera va respondre: «Mentre la IA no tingui necessitat d’expressar-se per si mateixa, tot anirà bé».

Al migdia, tots els presents van poder gaudir de Decay, una pel·lícula immersiva de l’artista sonor Shoeg (firma artística del tortosí Carlos Martorell), elaborada conjuntament amb la productora i curadora audiovisual Ana Drucker, i que va fer lluir les capacitats tècniques del centre IDEAL. Una reflexió audiovisual i sonora sobre la finitud del món humà i la seva voluntat de transcendència i autopreservació immortal que, cada cop més, es projecta irremeiablement cap al món virtual.

Del virtual al tangible: art digital, docència i mercat

A la tarda, va ser el torn per excel·lència dels artistes i creadors. Els diversos ponents, molts dels quals ja havien intervingut al matí, van anar més enllà dels debats jurídics i les definicions acadèmiques per centrar-se en l’intercanvi de coneixements i tècniques sobre la mateixa producció artística i debatre, sobretot, al voltant de les seves eines de creació.

Albert Barqué-Duran, Anna Carreras, Cristina Checa, Marcel Pie –del col·lectiu Estampa–, el mateix Shoeg i la Premi Nacional de Cultura Mònica Rikić van protagonitzar un debat a sis on van abordar des de la naturalesa i les condicions materials de les seves creacions, fins a la definició de conceptes com la IA o la Web3; terme encunyat el 2014 per referir-se a un ecosistema en línia descentralitzat basat en la tecnologia blockchain o de cadena de blocs.

Carreras va assegurar que la part més interessant de l’art digital és «que és infinitament reproduïble», encara que això comporta una «major dificultat de gestió del mercat». No obstant això, entre els mateixos artistes es va palesar que aquesta dificultat de gestió no afecta a tothom per igual perquè no tots els creadors enfoquen la seva pràctica artística cap a un negoci amb ànim de lucre.

Des del col·lectiu Estampa, per exemple, en Marcel Pie va manifestar que les seves creacions col·lectives no estan pensades per adreçar-se directament al mercat, sinó que tenen un component més reflexiu i d’investigació acadèmica i que, per tant, la seva principal preocupació és aconseguir que la seva tasca artística sigui correctament retribuïda en l’àmbit de la producció i la recerca. 

Per la seva banda, la Cristina Checa va admetre que, ara com ara, el món de la música és on més ha incidit l’aparició de totes aquestes noves tecnologies digitals. Segons Checa, al sector musical «s’han d’eliminar intermediaris». També va manifestar que plataformes com Spotify «poden ajudar a crear un ecosistema creatiu més sostenible», sobretot, «en comunitats petites com la catalanoparlant».

Tanmateix, va reconèixer que encara cal «molta verificació i millorar la traçabilitat perquè l’art digital sigui sostenible per als artistes». Una afirmació que va rebre el suport d’Anna Carreras, qui va apostar per la tecnologia blockchain com a possible solució en aquest àmbit. Malgrat que ambdues es van mostrar preocupades per l’auge del hackeig o pirateig digital, la Mònica Rikić va fer una defensa aferrissada de la cultura maker i de la cultura hacker assegurant que són moviments culturals tan vàlids com qualsevol altre.

Per a Rikić interactuar amb la IA, ara com ara, «és molt avorrit» i va considerar que «el fet que algú et vulgui copiar l’obra és bo». Tot i això, va admetre que hi ha sectors, com el musical, on és molt difícil fugir de la dinàmica del mercat. Rikić va exposar que els pioners de l’art digital solien treballar amb programari lliure i gratuït, en línia, i que això no els va impedir de ser reconeguts com a grans artistes i creadors, i va lamentar que aquesta faceta de la creació lliure sembla estar en retrocés.

Igualment, Rikić va reivindicar la docència com una part important de la seva tasca artística. La transmissió de coneixements i l’ajuda mútua a l’hora de dissenyar nou programari són fonamentals per a ella. Una posició compartida amb els membres d’Estampa que, no obstant això, van lamentar que a les escoles d’art i disseny com la Massana «encara hi ha poca comprensió de les disciplines i els llenguatges digitals que anem definint».

Sigui com sigui, tant Rikić com Marcel Pie van defensar la necessitat de dur artistes als laboratoris «perquè puguin obrir noves línies de recerca que no estiguin massa lligades a projectes amb finalitats merament tecnològiques o mercantils». La línia d’investigació artística pot ser un veritable motor d’innovació, segons va defensar Rikić, perquè massa sovint les novetats que se’ns presenten no són gens profundes i es limiten a «un processador més potent o una base de dades més gran».

Pie va assegurar que generalment, els codis que empren els artistes digitals no van ser dissenyats per a dur a terme projectes artístics: «és el que nosaltres fem amb aquests codis que els converteix en artístics; els donem un ús totalment contrari al motiu pel qual van ser creats».

Aclaparats per la IA

Per a Carlos Martorell (a.k.a. Shoeg) la irrupció de la IA és una gran oportunitat per a repescar conceptes artístics ja existents com la remescla i el mostratge o sampleig. Segons ell, la IA simplement potencia la capacitat humana de barrejar antecedents artístics previs. «Com a humans treballem igual que la IA; veiem art i el remesclem dins del nostre cap per a crear art nou. La principal diferència amb les grans empreses tecnològiques és que elles no ho fan de manera ètica». Segons el seu parer, la IA ha fomentat, de nou, «una cultura extremadament extractiva sense cap ètica al darrere».

Martorell és qui es va mostrar més crític amb l’aparició d’aquesta nova tecnologia a la qual considera que estem donant massa importància: «La IA és el gran truc d’il·lusionisme del segle XXI; fer-nos creure que hi ha una intel·ligència humana al darrere d’una tasca purament estadística». Va denunciar que ens entestem a antropomorfitzar-la, quan no deixa de ser una eina més de la creació humana i va considerar «absurd» que debatem tant al voltant de l’eina que els artistes empren per a treballar. La seva posició va quedar molt ben resumida en una frase de Marcel Pie: «És la primera vegada que parlem abans de l’eina que de l’obra creada».

Per la seva banda, l’Albert Barqué-Duran (a.k.a. Albert.DATA) va advertir dels perills que comporten els biaixos presents en la IA. Ho va exemplificar amb una peça d’art visual que necessitava una gran base de dades per generar diferents cossos humans. Els seus creadors van decidir usar la pornografia com a base perquè actualment el porno d’Internet és el catàleg digital més gran de cossos humans. Els resultats estaven tan esbiaixats que l’algoritme sempre generava un cos femení nu, blanc i caucàsic. Segons Barqué-Duran «cal treballar a fons per reduir aquests biaixos el màxim possible».

Barqué-Duran també va mostrar-se aclaparat per la velocitat d’innovació d’aquestes tecnologies. «Voler estar al dia de tots els avenços computacionals dels darrers anys és completament impossible», va assegurar, perquè «constantment estan apareixent novetats que et fan replantejar incessantment els teus codis morals i ètics com a creador». Sobre aquest punt, en Carlos Martorell va afirmar que cada dia es publiquen entre quinze i vint papers o estudis sobre les novetats i les evolucions de la IA.

L’autoria resideix en la intenció

En un moment determinat, els juristes que havien protagonitzat la segona taula del matí també van voler intervenir en la conversa i els arguments es van centrar, de nou, al voltant de l’autoria. L’advocat  Abel Garriga va assegurar que «gestionar els drets d’autor requereix temps i és precari» perquè sovint la compensació que s’obté per una denúncia no cobreix els costos del procés legal i només serveix com eina de reparació moral.

Tot i això, va assegurar que amb la IA estem davant d’una eina nova que tot just ara «està creant els seus propis usos, costums i consensos». Es va generar un moment molt interessant on el debat va orbitar al voltant de la definició de la dicotomia entre «obres generades amb IA» i «obres assistides per la IA».

Malgrat que no hi va haver consens, en part perquè alguns dels ponents, com en Carlos Martorell, insistien que la reflexió al voltant de l’art i de l’autoria ha de ser més profunda i no dependre només de l’execució final d’una peça, en general es va acordar que hi ha diferents maneres d’analitzar la intervenció de la IA en el procés de creació.

1. Pots demanar a una IA ja existent que creï una obra de zero a partir d’uns paràmetres establerts prèviament per una ment humana.
2. La ment humana pot crear una obra i, en determinats processos, emprar una IA ja existent per facilitar algun dels passos de la seva creació.
3. La ment humana pot desenvolupar una IA des de zero, amb un nou codi personalitzat per, posteriorment, entrenar-la perquè l’ajudi a crear peces artístiques.

Martorell va resumir el nucli de la discussió al voltant de tres qüestions fonamentals que, segons ell, corresponen a tres elements completament diferents. Qui crea el material que alimenta el model de la IA? Qui crea el model de la mateixa IA? Qui és l’autor de l’obra resultant d’un procés de creació en el qual ha intervingut la IA?

Des del públic, l’Alba G. Corral, va defensar, com la Mónica Rikić un major ús del programari lliure i del codi obert i va recomanar el documental Everything is a Remix (2014), de Kirby Ferguson, per entendre que copiar no equival, necessàriament, a plagiar. També es va mostrar partidària de recollir, als crèdits d’una obra, el nom de totes les eines tecnològiques emprades i dels desenvolupadors del programari que s’hagi pogut emprar en la seva creació. En canvi, per al col·lectiu Estampa, no és el mateix «dir l’eina que has fet servir per a crear una obra que reconèixer que l’autoria de l’obra és de l’eina o és compartida amb els creadors de l’eina».

Sigui com sigui, l’advocat Manuel Martínez va encoratjar als artistes a copiar tot el que puguin i a crear en xarxa: «perquè és la millor manera d’aprendre, d’innovar i d’adquirir noves idees». Segons el jurista, l’únic que cal vigilar és «tenir molta cura quan es fa la comunicació pública i la distribució de les obres que es puguin crear sota aquest sistema, perquè és quan es du l’obra al mercat que es poden generar conflictes de propietat». Fora d’això, «l’ús experimental de la còpia en l’art digital, si l’original ha estat adquirida de forma lícita, és completament vàlida», va asseverar Martínez.

La comissària Antònia Folguera va voler posar punt final a les jornades assegurant que les eines que empren els artistes digitals diuen moltes més coses de les seves obres i processos de creació del que es pensen i va cloure el debat amb una enumeració de dades i dates que evidenciaven que els processos de creació amb eines digitals i intel·ligència artificial es pot remuntar, ben bé, fins a mitjan segle XX; és a dir, que potser no és una innovació tan moderna com ens pensem.

La primera trobada sobre els drets dels artistes en l’entorn digital impulsada pel CoNCA va finalitzar amb una performance audiovisual multidisciplinària a càrrec d’un dels darrers ponents del dia: Albert.DATA, firma artística d’Albert Barqué-Duran.