L’espera més llarga

Intentar saber on som és cabdal si ens hem esgarriat. No serveix de gaire asseure’s i esperar conformat i pacient. Justament és com estem els catalans pel que fa a l’anunciat Pacte per la llengua: asseguts i alguns una mica repapats. Mentrestant tot de ments preclares ens exposen vaticinis fúnebres, amb gran i brillant desplegament conceptual. Però d’ells no n’esperem solucions òptimes, aplicables i pràctiques. No es pot demanar tot a tothom.

Quan ERC i Junts van començar a governar el maig del 2021, van nomenar el sociolingüista Francesc Xavier Vila com a màxim responsable de l’acabada d’estrenar Secretaria de Política Lingüística –més relleu que una Direcció General, més pressupost i, santa Rita no ens deixis, més audàcia-. Tot seguit van explicar-nos que durien a terme un Pacte Nacional per la Llengua entre els diferents partits parlamentaris, entitats de pes i algunes personalitats (actrius, cantants, ventrílocs, etc.). El Pacte per la Llengua seria un revulsiu que comportaria un impuls nou a la difusió de la llengua catalana en tots els seus usos –des de la ciència més alta a la col·loquialitat més burra, com ara l’acudit del gos Mistetas, que està demanant amb urgència una adaptació al català-. Ja ho vam proposar des de Molt a favor (Eumo), una obra col·lectiva que es tancava amb la proposta del Pacte entre els màxims poders polítics, econòmics i socials de Catalunya, una idea de Rudolf Ortega que els altres vam acollir. Una coincidència feliç: el govern de la Generalitat executaria el que un grapat de ciutadans havíem imaginat. No és freqüent. Sovint els governs et sorprenen amb el contrari del que havies imaginat. Se’n diu ‘realpolitik’, que és només un eufemisme.

Ningú, almenys a l’exterior del govern, coneix el document del Pacte, que jo sàpiga. S’havia de fer públic aquest gener, després es va dir el març. Ara ningú ja no s’arrisca a fer calendaris.

El primer pas del Pacte per la Llengua va consistir en una avaluació de la situació del catala, que va generar un document valuós redactat per set experts (Maria Corominas, Avel·lí Flors-Mas, Isidor Marí, Maite Melero, Eva Pons, Miquel Àngel Pradilla i Natxo Sorolla): Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana. Igualitari amb les llengües de la Unió Europea, especialment amb una que ha donat grans pasdobles a la humanitat. El document és una exposició excel·lent de la situació actual de la llengua catalana a Catalunya, amb unes conclusions encertades. Si els vaga, el tenen enlínia –és l’adaptació que proposo per a online-. Tot i que en coneixia gairebé totes les dades, tenir-les reunides i ordenades en un sol document és pràctic i aclaridor. Com em deia i em repetia sovint la meva mare amb insistència i desesperació, s’ha de tenir el quarto endreçat. Estaria contenta de veure que algú li ha fet cas.

A continuació van obrir un Procés participatiu en què els ciutadans abocaven propostes, matisos, suggeriments sobre  la llengua catalana, que va durar uns quants mesos. Vaig assistir a una reunió telemàtica conduïda per la subdirectora de Política Lingüística, Marta Xirinachs. Érem set i, com sol passar quan coincideixen defensors de la llengua, hi regnava la desolació, l’amargura i els retrets a la Generalitat i als catalanoparlants en general, que com sap tothom són campions mundials de la diglòssia i la indolència. Vam fer una mica de teràpia i ens vam acomiadar educadament. Posteriorment es van publicar algunes dades sobre el Procés participatiu (l’adjectiu ens adverteix que el Procés serà innocu i manipulable des dels despatxos, com és costum): 333 aportacions ciutadanes i d’entitats i 2.597 propostes processades. Després, el silenci.

Acabat el Procés participatiu, s’havia de redactar el Pacte i acordar-lo entre partits i entitats. Els ciutadans coneixeríem en quins termes es concretava i ens ajudaria a orientar els passos a seguir i adoptar actituds i plantejaments més enriquidors i constructius que la simple melancolia. Però ningú, almenys a l’exterior del govern, coneix el document del Pacte, que jo sàpiga. S’havia de fer públic aquest gener, després es va dir el març. Ara ningú ja no s’arrisca a fer calendaris. És probable que els governants s’estimin més deixar passar les eleccions municipals (no com els responsables i uns quants partits opositors de l’Ajuntament de Barcelona, que aquest març van presentar el seu Pactem municipal per la llengua consistent en 68 mesures).

Mentrestant el temps corre com una llebre mecànica. Als que havíem dipositat esperances fonamentades en aquest Pacte se’ns estan adormint els dits dels peus. Tenim la sensació que s’ha ajornat sine die i en desconeixem els entrebancs interns, si és que s’ha intentat sense èxit un acord, aspecte que ignorem. Tant de bo els esdeveniments es precipitin (i no precisament timba avall) i coneguem aviat el document del Pacte. Però no hi tinc gaire fe, en què sigui aviat. Per mi que el Pacte Nacional per la Llengua és com la pluja: molt desitjat i sense cap previsió clara.