Un estranger per als meus connacionals?

Aquests dies s’ha generat un debat prou molest per a alguns i senzillament necessari per a d’altres. El conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Germà Gordó, va fer aquestes declaracions en una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent: “Una Catalunya independent no hauria de fer oblidar la nació completa”. Les seves paraules van ser titllades –per representants del PSOE i del PP dels antics països de la Corona d’Aragó, curiosament– de “totalitàries”, “despropòsit” “dissortades”, “equivocades”, “injurioses”, “ofensives”, “perverses”, “inoportunes”, “irresponsables”. Què passarà, doncs, amb la resta dels països que conformen la nació catalana una vegada Catalunya esdevinga, després de més de tres segles, un estat europeu més?

Actualment, la nació catalana està esquarterada i dividida per fronteres politicoadministratives d’estats liberals sorgits al llarg del segle XIX i més artificials que la intel·ligència d’alguns (el nom dels quals no vull recordar): la Catalunya del Nord (i si ho volem, també Andorra) a l’estat francès; Catalunya i part d’Aragó, Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, València i, si ho volem, en algun moment de la història, Múrcia i Navarra a l’estat espanyol; l’Alguer (i si ho volem, tota Sicília, Nàpols, Sardenya i Milà) a l’estat italià; Jerusalem (si ho volem) a l’estat israelià; Atenes i l’antiga Neopàtria (si ho volem) a l’estat grec.

Aquesta nació tan gran, aleshores inscrita dins la Corona d’Aragó, i a hores d’ara tan petita, sembla tenir com a destí la seua reducció en la futura República Catalana de les actuals quatre províncies. Els valencians que ens sentim catalans de nació vivim amb impotència el fet de pensar que si un dia viatgem a l’estat de Catalunya, haurem de fer-ho amb el passaport espanyol (que, per cert, fa temps vaig esgarrar) i sentint-nos estrangers en una part de la nostra nació natural (la catalana). Ningú no pot dir-nos als valencians, als mallorquins, als andorrans, als algueresos, a alguns murcians o alguns aragonesos si hem de ser i sentir-nos espanyols o catalans perquè això només és decisió de cadascú de nosaltres.

El candidat d’Unió Democràtica de Catalunya, Ramon Espadaler, va dir que ningú podia decidir la voluntat dels valencians o els habitants de les illes Balears i Pitiüses. També va dir-ho en Garcia Albiol (candidat del PP de Catalunya). Sembla que els únics que demanen “respectar” la voluntat dels valencians i dels habitants de les illes Balears i Pitiüses són aquells que, sense demanar-nos la nostra opinió, ens volen espanyols per sempre més; ens volen castellanitzats per sempre més. I no. Perquè els qui pensen, com el conseller Gordó o Vicent Partal, que hi ha catalanitat més enllà de la Catalunya de les quatre províncies, ho encerten de ple.

Romandre dins els estats liberals i artificiosos esmentats adés comporta la liquidació definitiva de la cultura i llengua catalanes. El retrobament i reconeixement polític dels connacionals catalans en una futura República Federal Catalana –o Catalànica, com va anomenar-la el valencià Miquel Adlert– serà la solució per salvar la nostra llengua i cultura. Que no ho dubte ningú, perquè coneixent l’estat espanyol dubte –fins deixar de rebre oxigen a les neurones– que aquell permeta que la República de Catalunya actue com un kin-state amb la resta dels Països Catalans (com va batejar-los el valencià Benvingut Oliver).

A l’esborrany de la Constitució catalana de 1702 hi ha escrit: “ARTICLE 1. La nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori comprèn: Catalunya, amb els comtats de Rosselló i Cerdanya; el regne de València; el Regne de Mallorca”. Què volen que els diga. La història parla per si mateixa.

Jo, com a català de Gandia, sol·licite al futur president o futura presidenta de la República de Catalunya, el passaport que em correspon per a dignificar la identitat dels avantpassats que han patit la repressió, la fam i la humiliació durant els darrers tres-cents anys: el de la nacionalitat catalana. Qui s’hi apunta?