Quimera

10.10.2012

Montse Camps Piró, professora de Llengua i literatura catalanes.

Ma padrina , d’Alcoletge ( comarca del Segrià), sempre deia “no en passis quimera”, en el sentit de no preocupar-se per alguna cosa, o també “Noia, estàs ben enquimerada”, quan demanava continuadament la mateixa cosa. El diccionari Alcover-Moll descriu en la primera accepció de l’entrada de “Quimera” el conegut animal fabulós que tenia cap de lleó, cos de cabra i treia foc per la boca. En la segona accepció, quimera ja és una imaginació personal i fictícia, sentida com a realitat, és a dir, una ficció que hom creu com a real. És en la tercera accepció que el diccionari la tracta d’idea fixa, mania, preocupació o desig intens i cita textualment el mateix exemple de l’expressió que usava ma padrina, amb el verb “passar” ( “No passeu quimera que tot anirà bé”). Jo sóc professora de Llengua i Literatura Catalanes en un centre d’adults i també he treballat amb adolescents. És evident que les franges d’edat marquen un estil en la parla d’un mateix idioma i que aquesta expressió ja no se sent a dir. Ara digueu-me què se n’ha fet d’aquell parlar tan genuí de ma padrina, digueu-me com podem encomanar al jovent el gust per les arrels en matèria lingüística, quan està ben enquimerat en els plaers que li aporta la globalització.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Doncs al meu poble l’expressió s’utilitza com a la segona acepció: ” Em fa quimera què avuí apareixerà Sento”
    Oliva. La Safor.