Plaute

19.09.2012

Plaute, Els bessons. Traducció d’Esther Artigas. Editorial Adesiara. Martorell, 2012 

Els bessons (Ed. Adesiara, 2012, traduïda per Esther Artigas) és una comèdia escrita entre el 216 i el 186 aC pel comediògraf romà Plaute. De la seva vida, Gel·li conta que aquest havia nascut a Sarsina, Umbria, vers el 251 aC. Va fer diners in operis artificum scaenicorum, «al servei dels artistes teatrals», és a dir, com a fuster o mecànic d’escenaris -en un primer moment els teatres a Roma eren de fusta i es muntaven únicament per a l’ocasió dels Ludi Scaenici- o com a escriptor de guions. Malauradament, va perdre els seus estalvis per culpa d’un mal negoci i va ser empresonat pels seus deutes, moment en què va decidir començar la seva producció literària (Aul Gel., NA, III, 3). La tradició va arribar a atribuir-li cent quaranta obres, de les quals Aule Gel·li (íd.) considera que només li’n pertanyen vint-i-una, les anomenades fabulae Varronianae: «(Moment de parlar) sobre les comèdies que han de ser conegudes i examinades de Plaute, perquè indistintament porten el seu nom tant les que li pertanyen com les que no». Es creu que va morir el 184 aC, fet que queda corroborat per un parell de notícies que han arribat i per una sèrie de referències històriques que es troben dins de les seves comèdies -encara que les fonts històriques dins d’una comèdia no siguin del tot fiables-.

Poques més notícies han arribat de la seva vida i la major part són tan dispars com escasses. Encara que la tradició li concedís un nom complet, Titus Macci Plautus, les seves comèdies normalment apareixen encapçalades amb el nom de Plautus. Algunes fonts asseguren que el nom de Plaute seria una romanització de Plotus, que en dialecte umbre significava «el de peus plans», i el nom sencer Titus Maccus Plautus respondria a un pseudònim professional jocós que únicament enfosquiria encara més la figura del dramaturg.

L’obra que ocupa aquest article, Els bessons, és un joc de miralls: la trama principal gira entorn a l’equívoc a causa de la idèntica homonímia dels protagonistes, dos bessons que, per una fortuïtat, van ser separats de petits i es retroben de grans a Epidamne: que l’acció ocorri a Grècia, com diu la traductora d’aquesta edició, no és fruit de l’atzar sinó que «obeeix a una convenció teatral segons la qual tots els elements i tots els efectes d’ambientació han de ser grecs» (pàg. 16). El Pròleg -personificat en un personatge informatiu- explica el fil argumental i anticipa tot el que succeirà, fet que demostra que l’element sorpresa no és imprescindible, sinó que el que importa és com es desenvolupa la trama.

En total, deu personatges conformen l’obra. Els protagonistes són els dos Menecmes, -ambdós identificats amb el personatge prototípic d’adulescens-, els provocadors de la confusió principal; reben el mateix nom perquè a l’haver estat segrestat un dels germans, el seu avi decideix canviar el nom a l’altre bessó, fet que embolica encara més la troca. Els bessons van acompanyats l’un del seu esclau, Messenió, i l’altre del seu paràsit, en Raspallet, també personatges prototípics d’aquestes comèdies romanes anomenades fabula palliata. En aquesta obra hi apareixen els papers de la Matrona -la mestressa-, la meretrix -anomenada Eròtica-, Ancilla -l’esclava-, Cilindre -el cuiner-, el Vell, el senex, i, finalment, el Metge, encara que es tracti d’un personatge poc recurrent a les comèdies.

Plaute dóna molta importància als aspectes formals de l’obra. Seguint Esther Artigas (pàg. 26-27), els aspectes lingüístics prenen preponderància, ja que a més de confegir la ficció dramàtica, tenen una funció metateatral gràcies a l’ús d’una llengua viva i quotidiana: que el públic també participi i s’identifiqui amb l’argument. A nivell estructural, la comèdia segueix un patró que alterna escenes cantades, escenes recitades -molt comunes en el teatre antic- i escenes parlades. L’obra es pot esquematitzar de la següent manera: una exposició, una complicació, que deriva en una sèrie deu errors produïts sempre que un dels dos Menecmes topa amb un personatge i immediatament és confós amb l’altre bessó no només per similitud sinó també per nom. Finalment l’esquelet dramàtic culmina amb el reconeixement, quan els dos germans es troben cara a cara i l’embolic es soluciona.

El tema dels bessons que es retroben ja havia estat tractat per comediògrafs de la Nova Comèdia Grega, o comèdia de costums, com Menandre, Filemó, Dífil o Posidip; no és d’estranyar, doncs, que Plaute contaminés algunes obres gregues per conformar l’eix central de la seva pròpia. Com es pot intuir, la pràctica de la contaminatio -la fusió de dues comèdies gregues en una de nova- era molt freqüent i no era concebut com un plagi, sinó que concedia autoritat a l’obra. Malauradament, però, el model grec que hauria utilitzat per aquesta obra no ha estat trobat i, encara que existeixin una sèrie d’hipòtesis al propòsit, no s’ha arribat a cap conclusió satisfactòria. És difícil conèixer el model d’inspiració, perquè, a diferència d’altres obres, en aquesta comèdia Plaute no sembla mencionar l’original grec.

L’obra dels Menecmes, una de les primeres composicions de Plaute, és la precursora, juntament amb Amfitrió -l’única obra plautina amb argument mitològic-, de totes les comèdies d’equívocs. Com diu Esther Artigas a la introducció de la present publicació (pàg. 28), «no és gens estrany que la curosa arquitectura d’Els bessons, bastida sobre un fons amb tantes possibilitats com el de la identitat de personatges i conformada pel talent i la força còmica de Plaute, hagi esdevingut, en la literatura europea, model i font d’inspiració d’obres innombrables». Efectivament, l’argument d’aquesta comèdia ha donat molt de si, ja que, tothom qui havia rebut una educació clàssica, podia conèixer aquesta comèdia. The Comedy of Errors, de William Shakespeare, és un exemple il·lustratiu d’aquest tipus de comèdies que proliferen a partir del Renaixement a Europa. Nogensmenys, si bé que pren com a protagonista un personatge secundari, El metge per força de Molière s’inspira també en un personatge tan inepte com el que apareix a la comèdia plautina d’Els bessons.

La present edició, publicada enguany per l’editorial Adesiara, conté l’original llatí, de manera que aquest confereixi més rigor al llibre, a més d’una introducció i d’una traducció acurades i detallades a càrrec d’Esther Artigas. El text, tant la traducció com l’original, a més, va acompanyat de les notes que la traductora ha cregut pertinents per tal que el lector no pugui perdre’s i pugui fruir d’una lectura tan àgil, amena i, valgui la redundància, còmica.

 

Per a la redacció d’aquest article s’han tingut en compte les lectures següents:

AULE GEL·LI, Noctes Atticae, http://agoraclass.fltr.ucl.ac.be/concordances/aulu_gelle_attiquesIII/lecture/3.htm

LLARENA, Montserrat, 1994 Personae Plautinae. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.

PLAUTE, 1993, Menaechmi. Edited by A. S. Gratwick. Cambridge: Cambridge University Press.

PLAUTE, 2012 Els bessons. Martorell: Editorial Adesiara. Traducció d’Esther Artigas.

RAFFAELLI, Renato i TONTINI, Alba, 2007 Lecturae Plautinae Sarsinates. X. Menaechmi. Urbino: QuattroVenti.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: Errors i jocs de miralls fosos en una comèdia plautina | nugas agis

  2. L’obra dels Menecmes, una de les primeres composicions de Plaute, és la precursora, juntament amb Amfitrió -l’única obra plautina amb argument mitològic-, de totes les comèdies d’equívocs. Com diu Esther Artigas a la introducció de la present publicació (pàg. 28), «no és gens estrany que la curosa arquitectura d’Els bessons, bastida sobre un fons amb tantes possibilitats com el de la identitat de personatges i conformada pel talent i la força còmica de Plaute, hagi esdevingut, en la literatura europea, model i font d’inspiració d’obres innombrables». Efectivament, l’argument d’aquesta comèdia ha donat molt de sí ja que, tothom qui havia rebut una educació clàssica, podia conèixer aquesta comèdia. The Comedy of Errors, de William Shakespeare, és un exemple il·lustratiu d’aquest tipus de comèdies que proliferen a partir del Renaixement a Europa. Nogensmenys, si bé que pren com a protagonista un personatge secundari, El metge per força de Molière s’inspira també en un personatge tan inepte com el que apareix a la comèdia plautina d’Els bessons.

  3. La traducció d’Esther Artigas em sembla excel·lent. Un gran treball, i que lluny de les traduccions de la Bernat Metge! (que em semblen bé, però allò és una altra cosa).
    Visca!