Ningú et cuidarà com una mare

Poques setmanes després que Barcelona hagi acollit la fira Bebés & Mamás, per les xarxes i en algun mitjà hi hem vist córrer un anunci de la plataforma virtual Mom2Mom amb l’eslògan “Quién mejor que una madre para cuidar de tu hijo”. La plataforma consisteix en una aplicació mòbil per posar en contacte mares que s’ofereixen a fer cangurs perquè, tal com es pot llegir si entres al web, “Sólo una madre puede cuidar a un hijo como tú”.

En una societat que ignora les cures i on moltíssimes dones segueixen assumint pràcticament soles aquestes tasques d’una manera gratuïta i gens reconeguda, missatges com aquests (hem esmentat dos casos recents, però en trobaríem molts més) no fan més que reforçar la idea que això de la criança és cosa nostra i que som nosaltres, les dones, qui tenim la responsabilitat d’assumir aquesta feina, perquè ens pertoca.

Si bé les dones hem entrat ja fa temps al món laboral remunerat que a l’època de les nostres àvies era reservat als homes, no es pot dir que els homes (tampoc els joves) hagin entrat en l’àmbit domèstic amb la mateixa força. Un dels moments en què aquest desigual repartiment del treball domèstic es fa més evident és, justament, quan una parella (heterosexual) decideix tenir criatures: encara avui, i és molt fàcil de veure, són les dones en gran part qui s’ocupen de la major part de la feina relacionada amb l’atenció i cura del nen o nena.

Des de fa molts anys, i encara ara, es considera que la dona ve programada de fàbrica per cuidar els altres, per entregar-s’hi i per estar al servei de les persones que estima fent tots els sacrificis que calgui. Com si la seva capacitat cuidadora fos un fet inqüestionable, natural i automàtic. Aquesta creença, tan arrelada i tan còmoda per a molts, fa que en moltes cases on la dona treballa a fora de la mateixa manera que ho fa l’home, sigui igualment ella l’encarregada de vestir la canalla, d’alimentar-la, de banyar-la, de canviar-la, d’adormir-la. Fa, en definitiva, que es vegi com a normal que sigui la dona qui carregui amb la immensa part d’aquests treballs sense que ni tan sols ningú es plantegi per què li toca a ella (i no a ell).

Les estadístiques diuen que entre la població que té infants menors de 10 anys, les dones dediquen a Catalunya 5 hores i 30 minuts al dia a les feines domèstiques i familiars, mentre que els homes hi dediquen 2 hores i 45 minuts. Alhora, està comprovat que ells disposen de més temps per al lleure i “les seves coses”, mentre que en el cas d’elles el temps lliure propi és o inexistent o molt més escàs. De fet, és habitual que quan una noia que és mare està gaudint d’una activitat de lleure tota sola se li pregunti amb qui ha deixat els fills o filles, mentre que això no passa en el cas dels pares (en aquests casos, es pressuposa que és la parella-mare qui se n’està fent càrrec).

Fins i tot en parelles més igualitàries i amb un repartiment més equitatiu, acostuma a ser ella qui planifica les feines a fer: és qui pensa quines disfresses cal portar per Canaval a l’escola, és qui demana hora a la pediatra, és qui compra roba nova quan es fa petita, és qui forma part del grup de WhatsApp de la classe i qui pensa què cal posar a la llista de la nevera. Són feines, totes aquestes, que no es veuen però que hi són, i que comporten una dedicació i una energia impossibles de mesurar per inacabables.

Aquesta doble jornada que fan moltes dones sense que consti massa enlloc es tradueix, és clar, en menys disponibilitat per a altres activitats socials o per a l’autocura i el benestar personal. Es tradueix, a la pràctica, en una vida més atrafegada, on la criança sembla ser responsabilitat, sobretot, de qui és mare (amb el sentiment de culpa que suposa sovint l’intent de desmarcar-se d’aquest engranatge). En aquest sentit, són moltes les dones que se senten malament si no s’ocupen personalment de tot el que té a veure amb les seves criatures, i alhora, són comuns els comentaris de mofa o de sorpresa que reben alguns pares que exerceixen una paternitat activa i compromesa (que no és més que una paternitat responsable, de fet).

Repetir i escampar missatges com “Quién mejor que una madre para cuidar de tu hijo” o organitzar fires de puericultura per a mares i nadons (deixant els pares al marge) contribueix a enfortir aquest panorama que esgota tantes dones i que fa que molts homes (no tots, ja ho sabem, però encara massa) visquin còmodament escarxofats sobre uns privilegis que ningú no els qüestiona i que ells no tenen cap interès a abandonar.

Finalment, difondre el dogma de la dona naturalment cuidadora també és una solució perfecta per a un estat que ja té qui li fa una feina imprescindible sense cobrar ni un euro: una feina que es menysté perquè interessa, però que hauria de ser un dels pilars més visibles de la nostra organització social, econòmica i política.