La nostra Transilvània

Una primera novel·la és com una gimcana. D’il·lusions i entrebancs. El fil narratiu tira endavant en la foscor, perd el rumb i el recupera, com el vaixell que lluita amb les onades. Gangues de l’ofici. A partir del patiment, la història desprèn suor d’hores de picar pedra. “Licantropia” del Carles Terès barreja esforç i nervi, també un trot narratiu que el lector haurà d’acceptar si vol arribar a la darrere pàgina, agafat a la crinera i prement les cames contra el llom per tal de no caure. Si comença amb la promesa d’una d’aquestes novel·les històriques tant d’ara, continuarem la cursa d’obstacles sortint de la carretera cap a una casa abandonada plena de sabates. Com si plantéssim la llavor d’una planta i ens en creixés una altra.

Llavors, la família i el secret. En aquest cas, escampat pel temps i una geografia que abans es cavalcava i ara es fa en cotxe. L’escenari es belluga pel territori com es mouen les ferides per la pell amb el pas dels anys. Per complicar la trama i la investigació.

Llavors, el missatge. Que transcendeixi la història, que l’enriqueixi, com un factor de risc afegit en la cursa d’obstacles. Les intencions que es trobin en aquest transvestisme de carn i ossos, obra de la mare natura en un dels seus deliris. Tot plegat forma part de l’aventura de la lectura. Com l’alè dels monstres, els armaris oblidats, els banys en parella, l’actual i molt moderna manca de cobertura dels telèfons mòbils. Les veritats incòmodes que donen vida a la literatura.

A partir d’aquí, la lluna plena i el moment d’esquinçar-se la roba. L’esforç admirable d’explicar el cas, la marca de naixement i la maledicció indestriable.

Ni brillen en l’obscuritat ni fan sexe per a l’excitació lectora. Coses més de la terra, estil Jesús Moncada, per allò dels orígens. Com un HP Lovecraft, tirant cap al Matarranya.

Des d’ara, la nostra Transilvània.