La final

5.08.2015

A l’escenari hi ha dues butaques de respatller baix, oposades, i la sala és plena de gent. Se sent la remor de converses i els nervis dels assistents com una boira que s’agafa a les parets de l’auditori. A l’hora en punt apareixen, un a cada banda de l’escenari, Grubleren i Denker. Els dos finalistes s’acosten cadascun a la butaca que té més a prop mentre la sala, com suspesa a mig singlot, queda en silenci. Els llums de l’auditori s’abaixen a poc a poc mentre el públic encaixa culs i esquenes als seients i se sent un cànon nerviós d’escurar goles. Un home amb vestit gris puja a l’escenari, presenta breument els oponents i recorda l’estructura en tres assalts de la final. Només hi ha una regla, no es pot parlar. Es gira cap a Grubleren primer, cap a Denker després i els convida a encaixar les mans, cosa que fan seriosos. Al fons s’il·lumina un cronòmetre immens. L’home del vestit gris es fa enrere i abans de deixar l’escenari mira els finalistes i deixa anar un breu “a pensar”.

Denker s’asseu a la butaca de l’esquerra amb l’esquena al respatller i les mans agafant-se els braços amb força, les puntes dels dits se li veuen gairebé blanques des de platea. Grubleren s’ha deixat caure a la de la dreta sobre mig cul i amb el cos desendreçat, les cames estirades i creuades pels turmells i els colzes asimètricament recolzats als braços de la butaca. El cronòmetre comença a córrer.

Denker ha arribat a la final del campionat escombrant els contraris. És dur, molt, aconsegueix destil·lar pensaments punxeguts i feridors. Estudia els contrincants i troba la manera més ràpida i dolorosa de desconcentrar-los i desballestar-ne les defenses. Grubleren és pura intuïció. Llegeix els embats dels oponents i hi balla, fa rodar els pensaments dels altres dins el cap i els rebota, els fa tornar com bumerangs. És una estrella, un ídol de masses. Els contraris tenen por d’atacar-lo, ningú vol ser ferit amb els propis pensaments.

El primer assalt el dediquen al tempteig, un ara tu, ara jo per escalfar el públic i provar el descans mental de l’altre. Grubleren canvia de postura creuant les cames, obre la boca juganer com per fer alguna confidència a la platea. El públic sap que no parlarà —està prohibit— i riu. Denker  tanca els ulls i acota el cap. Les mans encara se li agafen fort a la butaca. Al segon assalt Denker es decideix, ataca Grubleren amb pensaments foscos, durs, metàl·lics, com ràfegues de kalàixnikov directes al front. Se sent el crit endins d’un home del públic, esglaiat. Grubleren, no del tot sorprès, es defensa àgil i pren la iniciativa. Denker entoma l’atac i s’hi torna. Els cinc minuts del segon assalt són de desgast.

A platea, en silenci, el públic fa apostes assenyalant amb el dit l’un o l’altre quan comença el darrer assalt. Denker ataca. Grubleren s’hi torna. La intensitat i cruesa dels pensaments creix. Falten dos minuts per al final i Grubleren decideix guanyar el campionat. Pensa a poc a poc, unes cames, unes calces rebregades, unes pigues amagades. El públic es mou inquiet als seients, se senten xiulets, uns quants NO des de platea. Denker queda quiet, sense poder respirar, suant. Al final, com temia, la ganyota suosa i entregada de Camille, la seva dona. Grubleren somriu, el públic xiula, crida, dóna cops amb els peus. Falta un minut. Amb la mirada fixa a terra Denker s’aixeca i s’atansa a poc a poc a l’altra butaca. Fill de puta, li diu, fill de la grandíssima puta, li crida. El cronòmetre s’atura i Denker perd la final.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Bon dia, Andrea.
    Com ja saps, Núvol demana als participants del concurs que valorem i votem tres contes i que donem a conéixer el per què mitjançant les xarxes. Com que encara no tinc facebook, ni twitter… “ni cotxe ni carret”, que diria el gran Ovidi Montllor, ho faig directament aquí.
    M’he llegit tots els realts que han estat publicats i per a mi, el teu sí és un conte, Andrea. I ho és perquè és el que més assoleix les expectatives que demano tingui un conte; és el que més m’ha satisfet.
    D’entrada, és un conte ( i no cap altra mena de relat curt: anècdota, prosa poètica, biografia, autobiografia, crònica estètica d’un viatge, etc., etc.) perquè té un conflicte (narratiu) i si hi ha un conflicte, hi ha una història; conflicte que el lector espera veure resolt a final de la narració i que s’expressa en termes molt prosaics, en el teu cas: “Qui guanyarà i com?”.
    Té idea principal que articula el sentit últim del conte i que, com la part submergida d’un iceberg, no es veu, però hi és i sustenta tot el text i el lector la dedueix -no cal fer cap anàlisi- un cop l’ha llegit senser. La idea principal és ben primària: la Possesió… de fama, diners, bens, territoris, de guanyar la final d’un campionat… i de persones: una dona. D’aquesta idea principal -un home, Denker, que “posseix” una dona, Camille- se’n deriven d’altres de secundàries: la infidelitat d’ella; la gelosia-banyes d’ell; la doble victòria d’en Grubleren.
    Per mostrar aquesta història no t’emboliques amb experiments d’estructura narrativa -no cal, aquesta història no ho demana-, vas directament a Plantejament, Nus i Desenllaç. El primer paràgraf és perfecte com a plantejament: qui actua?, què passa? on passa? com es manifesta?… i ens identifica el conflicte que ens incita a seguir llegint.
    Els tres següents paràgrafs configuren el Desenvolupament o Nus. I l’últim paràgraf, més que perfecte, és el Desenllaç on se’ns resolt la incògnita plantejada i se’ns revela la idea principal (o Tema Universal).
    La història l’he trobada original: un duel-combat telepàtic on el perdedor ho serà perquè farà una cosa exclusiva dels humans: parlarà. El que m’ha “grinyolat” -i és l’única cosa- és que és un combat estereotipat, és a dir: un tòpic combat entre dos mascles alfa per dirimir qui es el “millor”, qui és l’alfa de veritat. Al final, mira per on, guanya el qui li ha pispat la famella a l’altre, com no ho ha deixat de ser des del principi del món animal. No m’atreveixo a suggerir-te com hagués anat si, en lloc de dos homes, haguessin estat dues dones barallant-se. Bé, no és el cas. A la fi, representa una societat que ha seguit el seu procés evolutiu mental i ha aconseguit el somni de comunicar-se telepàticament; cosa que, diuen, ens apropa als éssers superiors: àngels, esperits, etc. Però, que alhora, manté tics dels més primaris que ens lliguen encara a la nostra animalitat: el combat, la lluita…la Possessió.
    A mi m’ha agradat força, Andrea. Està ben narrada en tercera persona, economitzes personatges i els has caracteritzat molt bé amb un parell de pinzellades. Dins del llenguatge, frases com “…una boira que s’agafa a les parets de l’auditori; la sala suspesa a mig singlot; se sent un cànon nerviós d’escurar goles…” denoten un estil propi, Andrea. I la informació, la clau cap on anirà el final l’has sabut col·locar amb precisió en el lloc i moment oportu en una frase molt bona: “Ningú (no) vol ser ferit amb els propis pensaments”. Hàbil, molt hàbil, Andrea.
    Per finaltzar, dir-te que he gaudit, m’ha fet reflexionar (que, per molta telepatia, no hem avançat gaire) i, finalment, confessar-te que m’hagués agradat escriure’l; i, amb això, ja t’ho he dit tot.
    Et desitjo que guanyis i sigui un pas més per anar endavant en l’escriptura. I espero llegir un dia ben proper un recull de contes teus, Andrea.
    Si tens curiositat, els altres dos contes que he triat són “La subhasta dels somnis”, de Carmina Vallverdú; i “Quarts de vuit”, de Jordi Martí. El dilema el tenia entre el teu i el de la Carmina; al final, l’atenció i la tensió narrativa del teu han inclinat la balança.

  2. Felicitats, Andrea, aquesta tarda en persona i ara per escrit per a que quedi constància. Per a mi és el millor com així ho ha considerat el jurat. Enhorabona.

  3. Felicitats pel premi. Em permeto fer una reflexió amb esperit constructiu. No crec en absolut que sigui el millor dels contes que he llegit. Està molt ben escrit però totalment mancat d’estil. Hi ha molts autors que escriuen bé, però molt pocs amb estil, i això és el que marca la diferència. En canvi sí que hi trobo originalitat, si se’m permet dir-ho així, però nul·la profunditat, i no és estrany, perquè el que hauria de ser el suc de la història està eclipsat en tot moment per la originalitat de la proposta, i per la resolució. Crec, en definitiva, que és un conte ben construït però només efectista, sense pes específic.

  4. Estic d’acord amb l’Esteve, aquest conte és original i sí, té conflicte (que és el que un conte ha de tenir). Però si no hi poses tu mateix el farcit l’argument és pla. Es veu que en Feliu l’ha farcit força. A mi, en canvi, no em fa dir res, aquest conte. Agraeixo el comentari de l’Esteve perquè després de llegir el del Feliu m’he sentit com una estúpida. Hi ha altres contes que m’han agradat molt més.

    • Disculpa, Cristina, no és la meva intenció que et sentis com una estúpida ni ningú altre s’hi senti. El conte de l’Andrea m’ha satisfet i agradat, no el trobo pla, com dius tu i, potser li manqui una mica més de profunditat com diu l’Esteve per a que es capti millor el subtext. Si no hi hagués la limitació d’espai, seria interesant saber si l’Andrea li podria donar més suc; perquè aquesta història ho permet. Potser per això l’he farcit massa, perquè he projectat les possibilitats que detecto té aquest conte i no les que realment han estat mostrades per l’Andrea; disculpeu-me. Hi ha un parell de relats que em van agradar més des d’una perspectiva estètica/emocional (ben narrats, amb belles imatges, sentiments colpidors…), però, i per a mi, no tenien prou tensió narrativa o no en tenien cap. Va a sensacions personals i aquestes són subjectives per molt que s’argumentin tècnicament; penso, doncs, que el veredicte potser hagués estat diferent amb un altre jurat, i tots dos veredictes serien igual de vàlids com ho són la teva opinió i la de l’Esteve.