De Camallera a Celrà

Avui el sol picava de valent. Hem començat a caminar, i això és diferent de fa tres dies, del dia de la festa nocturna. Ens hi hem posat d’hora, a les nou hem sortit de Camallera. El paisatge barreja camps no gaire grans, petits turons, bosquets; els camps estan llaurats, i el marró argilós de la terra contrasta amb el verd dels pins. De tant en tant trobem cases de pedra i veïnats de quatre cases, i a les fondalades humides, on sempre hi ha canyes, no falten els horts. Els pobles són petits –Gaüses, Pins, Vilopriu…– i les carreteres, que no ho són del tot, fan giragonses imprevisibles. Hi ha molta pedra a les cases i als empedrats del terra dels carrers, però, en canvi, una absència total de pedra en el paisatge. Sospito d’un treball ocult, de molts anys, que no es nota primera vista: els habitants van aprofitar les pedres per construir, amb tanta fal·lera, que ja no se’n troben. El paisatge és ordenat, suau, fins i tot acollidor, molt amable. Hi ha segones residències –això es nota deseguida–, però també treballadors de la terra, pagesos, ramats de bens i cabres, i les omnipresents granges de porcs, com prou ens indica la fortor d’algunes raconades. La tranquil·litat és absoluta.

Avui fa una mica de vent i l’atmosfera és clara i transparent. Cap a Vilopriu, veiem un fet que es repeteix cada any des de fa milers d’anys: les orenetes comencen a aplegar-se per tocar el dos. Volen al voltant d’uns fils elèctrics, s’hi pengen, fan assemblea, consideren les circumstàncies d’un viatge que segurament començaran avui mateix i que les portarà molt lluny d’aquí, a moltes hores de vol.

–Adéu orenetes voladores, que arribeu al vostre destí! –els desitjo, els dic.

I llavors penso en nosaltres, en la nostra caminada, en la nostra espiral que ens ha de dur a Sant Feliu de Guíxols amb l’Hac Mor i el seu fracassart, o sigui cap al no-res, cap al cosmos.

I com que ja fa una bona estona que caminem sota un sol que comença a ser aclaparador, aquesta circumstància, i també, potser, el fet que encara no hem esmorzat, em fa exclamar:

–Ah, elles van directament per les carreres de l’espai, i nosaltres, pobres miserables, caminem feixugament pel terra!

La Núria Font, quan arribem al Ter, a l’interior d’un mirador d’ocells, precisament, ens proposa de veure el vídeo Ocells, de David Hinton. És un treball que explora els vols i moviments de les aus; els cants, la dansa. Diu la Núria que una coreografia és la interacció entre diferents cossos en moviment, i suggereix que estiguem atents a la coreografia del nostre grup. Ho trobo molt interessant. El grup s’estira i s’arronsa, es divideix, s’agrupa en subgrups: és coreogràfic.

Passem el Ter per la presa de Colomers, i allà trobem els carboners, tres integrants del col·lectiu Refugis, cabanes i altres construccions efímeres. Sí, construccions efímeres; sembla un contrasentit.

Quan en aquell indret, que és molt emboscat, es feia carbó, per tal portar la llenya fins a les places carboneres, s’apilaven els troncs damunt les espatlles dels portadors segons unes estructures verticals equilibrades, anomenades alabardes, que s’aguantaven pel seu propi pes. El més curiós d’aquesta manera de carretejar la llenya és que posa en joc l’equilibri i la verticalitat del portador i que el cap queda empresonat dins de l’alabarda, creant una estranya sensació de presó mental.

He vist caminar pel bosc els nostres tres carboners, carregats amb unes alabardes fetes de centenars de llistons –unes alabardes del segle XXI, podríem dir–, i el seu silenci, l’equilibri, la lentitud, la verticalitat, juntament amb una vaga impressió de caminar a cegues –com un mèdium que no hi veu però hi va– ens han ofert una estampa molt solemne, i encara més tenint en compte que han conduït el nostre grup –la nostra coreografia–, en aquest cas condicionada pels entrebancs del bosc, cap a l’església romànica de Sant Romanç de les Arenes, que havia estat centenars d’anys colgada pels arenals del Ter fins que va ser redescoberta en època recent.

Els artistes participants en aquesta etapa han estat: Helene Yousse, Johannes Zacherl, Pilu Sala, Nuria Font, Santiago Planella, Eduard Baulida, Oriol Grañé, Montse Seró, Núria Efe.