Un gran narrador de petites històries: Joaquim Ruyra

Editorial Mediterrània ha publicat Joaquim Ruyra i els caputxins, un recull de tres narracions que Ruyra va dedicar a l’entorn caputxí. El volum, magníficament il·lustrat per Miquel Oliveras. El poeta Jordi Pàmias n’ha fet el pròleg, que podeu llegir aquí.

Sense cap mena de dubte, Joaquim Ruyra és un narrador que ocupa un lloc central en la història de la literatura catalana del segle XX. Els relats de Marines i Boscatges, La parada o Entre flames transformen la prosa de la Renaixença i la converteixen en instrument afinat per al relat modern. Ruyra és una anella ineludible entre Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla.

Al costat de la seva gran tasca com a narrador, Ruyra va ser poeta, crític, traductor, autor teatral, lingüista… Té, doncs, una obra extensa i variada. El 1920 reedita Marines i boscatges (afegint-hi L’idil·li d’en Temme), amb el títol Pinya de rosa. Des de llavors, aquesta obra és considerada la més significativa de l’autor.

Maurici Serrahima, a Dotze mestres, ens diu que Joaquim Ruyra no era un novel·lista —i tampoc un assagista—, sinó, fonamentalment, un narrador. No li interessava ni la fabulació ni el desplegament de grans històries; es limitava a contar petits episodis. Ruyra era l’escriptor veritable, que es concentra en la creació d’un llenguatge propi. Fins i tot, coneixem una part important dels repertoris de paraules i maneres de dir que triava per al seu ús personal.

Fill d’advocat, Joaquim Ruyra i Oms va néixer a Girona l’any 1858 i va estudiar Lleis. Era un ric hisendat i un meticulós administrador de les seves finques. Home d’una profunda religiositat cristiana, se sentia atret per l’esperit franciscà: en una obertura d’amor a totes les criatures.

Dins la Renaixença catalana ocupa un lloc especial. D’una banda, conreà l’amistat amb Jacint Verdaguer, màxima figura de la Renaixença, durant el segle XIX. Però el seu primer fruit literari, Marines i boscatges, va aparèixer l’any 1903. Tres anys més tard, amb el Glossari, d’Eugeni d’Ors, i amb Els fruits saborosos, de Josep Carner, s’inaugura el Noucentisme, pel qual Joaquim Ruyra sentí una profunda simpatia.

Sens dubte, el jove Carner va tenir molt en compte Marines i boscatges a l’hora d’escriure Els fruits saborosos: primera efusió poètica del Noucentisme. La delicadesa, l’amor per les coses petites —l’esperit franciscà, en definitiva— són trets que apareixen en les dues obres, al marge de les diferències de gènere: prosa narrativa en Ruyra, poesia lírica en Carner.

També el gironí se sentí involucrat en l’obra purificadora duta a terme per Pompeu Fabra i acceptà les Normes ortogràfiques de l’any 1913. S’interessà vivament per les qüestions gramaticals. A les seves Obres Completes, ocupen un centenar de pàgines les Qüestions de llenguatge —començant per una conversa que va sostenir amb Jacint Verdaguer. El discurs presidencial que va pronunciar als Jocs Florals de Barcelona, l’any 1922, és un text fonamental per a conèixer el seu pensament.

Manuel de Montoliu assenyala tres elements en l’art descriptiu de Ruyra: minuciós sentit decoratiu d’orfebre o miniaturista; sentit poètic infós per la presència de la imaginació i de l’emoció; sentit vitalista de la realitat, que té el secret d’animar les coses descrites.

Més endavant, Manuel de Montoliu parla de la concepció religiosa de la vida que té Joaquim Ruyra. En ell hi ha una ànima profundament religiosa, entranyablement cristiana; la seva religiositat s’anà enfondint i condensant a mesura que avançava pel camí de la vida. Però el cristià fervorós mai no arribà a ofegar del tot l’artista enamorat de les més exquisides manifestacions de la vida sensual i de la bellesa del món visible. Ja de jove, s’havia familiaritzat amb la mitologia i la poesia dels antics clàssics. Referint-se a Ruyra, Carles Riba parla de l’equilibri que hi ha entre l’element clàssic —més concretament, homèric— i l’element cristià.

El rem de trenta-quatre és una bona mostra de relat èpic homèric, amb un final d’exaltació cristiana. El llibre Entre flames es va publicar l’any 1928, i el seu títol, molt expressiu, al·ludeix al paorós incendi que devastà les Gavarres, on hi havia les suredes de l’autor. El foc de Montnegre de la Selva arrasà una extensió de cent cinquanta quilòmetres quadrats i causà un efecte colpidor en Joaquim Ruyra.

El llibre conté una dotzena de proses, entre les quals hi ha Les coses benignes i El frare escalfallits. Els dos relats tenen un alt valor literari. A Les coses benignes sobresurten tres personatges, molt interessants, que, en certa manera, es complementen: el pare Armengol de Juneda, Provincial de l’orde dels caputxins, el pare Guardià, del convent de Blanes, i el frare Sadurní, dels ocells.

El pare Armengol és un home bastant rígid, molt convençut de la seva missió d’inspector: cal evitar els perills de la dolcesa excessiva en el clima i en els costums dels caputxins de Blanes —una blanesa que aniria en contra de l’austeritat: tret distintiu en la vida dels deixebles de Sant Francesc. El pare Guardià s’adona de l’actitud fiscalitzadora del Provincial i no sap com fer-hi front, ja que en ell no hi ha cap mena de malícia. Finalment, en fra Sadurní trobem una actualització del veritable esperit franciscà. Els ocells s’arremoren al seu voltant; els pescadors segueixen els consells del frare, gran coneixedor dels secrets de la natura; fins i tot, veu abans d’hora un fet dramàtic, en una premonició del futur. D’altra banda, la nuesa del jove frare, en una cala amagada, l’apropa als cànons de la bellesa hel·lènica, tan valorada pels noucentistes. I el pare Armengol se sent transformat interiorment, per l’exemple de fra Sadurní.

Mentre Les coses benignes és gairebé un fidel retrat de l’ànima de Joaquim Ruyra —oberta sempre a la bellesa del món, als delicats espectacles de la natura: boscos i mar—, El frare escalfallits és una mena de divertiment deliciós, basat en un equívoc del llenguatge: a la Cerdanya s’anomena frare l’objecte —en altres llocs, burro o maridet— que serveix per escalfar el llit, en les nits d’hivern.

El text comença així: «És el mes de gener. L’aire és sereníssim i glacial, i la lluna guaita (…) el mas Cotells de Puigcerdà». En aquest mas hi ha dues minyones. Una d’elles, la nerviosa i desnerida Vicenta, avesada al parlar de la Cerdanya, no acaba d’entendre paraules de la mestressa, la senyora Adelaida, filla de Figueres i educada en un col·legi de Ripoll.

Aquell dia havien casat l’hereu. La cerimònia l’havia presidida un honorable caputxí, el pare Pancraci de Ridaura, de moviments acompassats i solemnes. Es queda a dormir al mas; li assignen la cambra de Sant Tomàs… gran ben moblada…, però s’hi respirava un aire geliu. I es produeix el divertit equívoc: la ingènua Vicenta rep l’encàrrec de portar el frare a una habitació i a una altra, per tal d’escalfar-les…

La gràcia de l’argument harmonitza molt bé amb la saborosa riquesa de la prosa de Ruyra: viva, exacta, eficaç en el fil narratiu i en la trama de les descripcions. Un exemple perfecte de domini de la llengua catalana, amb un ús escaient de tots els recursos estilístics.

Joaquim Ruyra morí a Barcelona, l’any 1939, en circumstàncies dramàtiques: tot just acabada la guerra civil, al llindar d’una època que va ser de conseqüències nefastes per a la literatura catalana.