J.M. Castellet: Què és un director literari?

9.01.2013

Ha mort Josep M. Castellet, escriptor i editor d’Edicions 62. Ens agrada recordar-lo amb aquesta magnífica foto de Pere Virgili i amb aquest text seu, de lectura obligatòria per a qualsevol editor, que ell mateix ens va autoritzar de publicar quan vam celebrar els 50 anys d’Edicions 62.  

 

Josep M. Castellet | © Pere Virgili

 

Molta gent m’ha preguntat en què consisteix exercir de director literari. Mai no he sabut explicar-ho, per moltes raons. En primer lloc, perquè depèn del nivell qualitatiu o quantitatiu de l’editorial, és a dir, si és petita, mitjana o gran i si aquesta es planteja com un negoci qualsevol o amb una ambició cultural determinada; si n’ets l’amo o només un assalariat; si gaudeixes de la llibertat de marcar la línia de l’empresa o et ve traçada d’antuvi i només has de triar els llibres que s’hi adaptin. En segon lloc, perquè tractant-se d’un ofici que no s’ensenya enlloc, el fet autodidàctic obliga a projectar sobre la feina tots els recursos de la pròpia personalitat, amb la qual cosa —si ets l’amo o tens la llibertat de poder assenyalar una línia editorial— acabes, indefectiblement, retratant-te, vull dir que, a través del catàleg que construeixes, ensenyes al públic les teves manies, les teves afeccions, els teus fantasmes, la teva cultura o la teva incultura, la teva gosadia o el teu conservadorisme, la teva capacitat o no d’incidir sobre el canvi de gustos dels lectors. I així, l’ofici ets tu mateix. Finalment, el caràcter de director literari ve molt determinat pel país, per la cultura o per la llengua en els quals es publiquen els llibres que has de triar: els anglesos o els nord-americans, per exemple, tradueixen, proporcionalment parlant, molt poc—per autosuficiència cultural i de temperament. A Espanya es tradueix molt: no cal dir que no hi ha suficiència de cap mena. Així, la tipologia d’aquest ofici és variada i té més o menys importància en relació amb l’empresa i amb la pròpia personalitat.
De directors literaris n’hi ha hagut d’importantíssims: el premi Nobel senyor T. S. Eliot —que va exercir l’ofici en una editorial tan notable com Faber & Faber— ho va ser. No se sap —vull dir que jo no ho sé— si va ser un buròcrata editorial competent. Sense anar més lluny, entre nosaltres, els senyors Marià Manent i Joan Oliver han estat gent del métier. El primer ha tingut tot el respecte dels propietaris de l’editorial. El segon —«Pere Quart»— ha estat una de les víctimes més notòries de la propietat, el cas més evident.

En aquest país, hi ha hagut directors literaris considerables.Contemporàniament, s’han d’esmentar, almenys, per la seva poderosa personalitat i perquè malauradament ja no exerceixen, dos editors/directors literaris que han rebut un respecte consensuat: Josep Janés i Carlos Barral.

Una de les virtuts de Carlos Barral va ser trencar l’aïllacionisme dels editors espanyols. En muntar el Prix Formentor i l’Internationale de littérature ens va posar en contacte, als seus col·laboradors—Joan Petit, Gabriel Ferrater, jo mateix—, amb els millors editors europeus de l’època: Einaudi, Gallimard, Rowohlt, Weidenfeld.

Alguns d’ells no solament van cometre la imprudència d’editar alguns dels nostres llibres, sinó que, al llarg de moltes converses, amb ells o els seus col·laboradors, ens van ensenyar alguns secrets de l’ofici. A través dels viatges que alguns de nosaltres vam fer acomençaments dels anys seixanta vam tenir ocasió de conèixer—més com a escriptors potser, que no pas com a professionals del llibre— gent d’altres editorials europees: Seuil, Minuit, Feltrinelli, Bompiani. Gabriel Ferrater —bon coneixedor de llengües—va ser fitxat per Rowohlt i va viure com a lector de la casa, a Hamburg, tot un any, fins que l’en va foragitar el fred. Jo vaig tenir ocasió de participar en alguna de les reunions que de tant en tant Einaudi convocava a la seva casa pairal —als langhe de Pavese—amb crítics literaris de tot Europa. Les convocava només per tal d’escoltar i prendre nota del nostre parer sobre la marxa de la literatura i el pensament als nostres països i, en general, al món. De totes aquestes relacions —principalment amb els escriptors, però també amb els editors— n’he escrit alguns papers.

No cal, ara, insistir-hi.

 

Jo procedia de la crítica literària i vaig tenir la sort d’encertar algun llibre: els meus editors estrangers han estat Einaudi, Feltrinelli i SuhrkampGallimard a part, el qual em va encomanar algunes col·laboracions especials. D’ells vaig aprendre una cosa important: el tracte que dispensaven als autors, molt més social i amistós que no pas estrictament professional. Giulio Einaudi ha estat el gran senyor de l’edició europea. A Feltrinelli li va agafar la fal·lera revolucionària i una nit li va esclatar la bomba que intentava de col·locar en una xarxa elèctrica per deixar a les fosques la ciutat de Milà: vull esmentar la seva gran simpatia i generositat.

De Claude Gallimard vaig aprendre un fet important: el pluralisme i la neutralitat ideològica de l’editorial, dins els principis generals de les idees democràtiques. El seu pare, Gaston, havia patit, en els moments de l’ocupació alemanya, el fet d’haver acceptat
col·laboracions i equilibris imposats. La història del vell Gallimard i la Nouvelle Revue Française (NRF) és, tanmateix, prou complicada per explicar-la ara. Anys més tard, vaig publicar—en col·laboració amb Pere Gimferrer— una antologia a Suhrkamp: allí vaig conèixer un dels grans editors europeus, Siegfried Unseld, persona de tracte exquisit, editor i admirador personal de Mercè Rodoreda, a qui visitava a Romanyà de la Selva. És, potser, d’un estil més actual que els altres i ha escrit un llibre exemplar sobre les relacions entre autor i editor.

La síntesi del que havia après a través dels meus contactes la vaig resumir un dia tot explicant a algú que un director literari era un ull, un nas, una orella i una mà: també, certament, un cervell i un savoir faire social, com veurem després.

L’ull no sols per llegir els originals —feina feixuga i obligada que, en part, es delega en lectors de confiança— sinó també i sobretot per copsar la mirada furtiva dels autors candidats a la publicació d’un llibre quan t’expliquen alguna mentida. El nas és una altra cosa: com un perdiguer, un director literari ha de flairar constantment. No sé ben bé què: els originals, sens dubte, però també els autors, el gerent de l’empresa i, per si de
cas, el Consell d’Administració; però, sobretot, l’aire del temps, vull dir, el de l’època històrica i les seves implicacions culturals, el ventijol de la moda, els prestatges de les llibreries, l’estrany, misteriós i anònim lector que llegeix —cas insòlit— un llibre de la
casa a la parada de l’autobús. El sou d’un director literari hauria de ser fixat, bàsicament, pel volum i la finor del seu nas.

L’orella —l’oïda— és un altre element imprescindible: cal escoltar tot el que es diu referent a l’ofici, als llibres publicats, a les malvolences dels competidors o a les dels agents literaris; les xafarderies abundantíssimes que circulen sobre els autors, les seves ambicions, la seva vida social i sexual i la seva situació econòmica; els projectes demencials; els fitxatges d’autors, que són com els dels futbolistes, i els dels directors literaris, que són com els dels entrenadors. La mà, finalment, ha de ser una mà esquerra i sensual: esquerra, per tal de saber manipular les complexitats del món literari, i sensual, per tal de saber acariciar i tocar els manuscrits, mètode de coneixement que només saben utilitzar els iniciats: és unamena de lectura pel tacte, com una aplicació del mètode Braille per a vidents.

Potser el lector es preguntarà per què em baso, en la meva caracterització, en quatre dels cinc sentits. Certament, no he esmentat el del gust, perquè llepar, xuclar o mastegar un llibre no ajuda al seu coneixement: més aviat fa fàstic. Ara, com que sóc un materialista he esmentat els altres sentits perquè crec que nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu—i perdonin la pedanteria. L’ull, el nas, l’orella i la mà han de ser servits per un cervell adequat a la professió. Les radiografies dels cervells dels directors literaris més competents tendeixen a assemblar-se a una esponja de mar, és a dir, una esponja de veritat. L’esponja absorbeix les sensacions visuals, olfactives, sonores i tàctils de tot el que hem dit. A continuació, després d’una contracció, ha d’expel·lir totes aquestes sensacions en forma d’idea de llibre possible i realitzable, si pot ser d’èxit o, si més no, de prestigi. El cervell que no funciona com una esponja és apte per a qualsevol altra activitat, excepte la de director literari. La summa intel·ligència o la màxima cultura no són totalment necessàries, però el que és imprescindible —com en qualsevol ofici— és l’adequació a la funció encomanada: una característica indefugible de l’ofici és l’esponjositat.

 

Josep M. Castellet

 

Resta el savoir faire, el tracte social. Davant un autor que presenta un original no hi ha més que una actitud possible: el respecte. L’original pot ser bo o dolent, adequat o no a les característiques de l’editorial, vendible o gens comercial. En qualsevol cas és l’esforç de moltes hores de treball i, fins i tot, en certa manera, un compromís vital de l’autor amb el món. Davant d’aquest fet, un director literari ha de respectar l’esforç il·lusionat, temerari, encertat o fracassat de l’autor. El respecte és de rigor: no hi ha cap excusa per no acceptar, d’entrada, un manuscrit acabat. Una altra cosa són els projectes més o menys utòpics. Davant els trescents fulls d’un manuscrit—moltes hores de feina, sovint equivocada— la consideració s’imposa. El que vingui després, serà una altra cosa. Sense respecte no hi ha una possible relació humana i, en conseqüència, la materialització d’una realitat que es presenta, en primera instància, com una incògnita.

He dit que l’ofici no s’ensenya, s’aprèn. Una de les millors formacions és la de començar des de baix, és a dir, fent feines menors en una editorial o altra. Aquesta va ser la meva carrera —ultra la d’escriptor— després d’haver-me llicenciat en dret, jaque mai no vaig exercir d’advocat. Per tal de guanyar uns diners —pocs—, vaig fer de corrector d’estil a Luis de Caralt, editor. Més tard, vaig ser lector de Seix Barral. Finalment vaig dirigir
una editorial jurídica. Mentrestant, amb Joaquim Horta i Paco Todó, havíem muntat una petita impremta, que va fracassar, però que em va donar una dimensió directament relacionable amb el món de l’edició: una sèrie de sensacions olfactives i tàctils—l’olor
de la tinta, el tacte del paper— que formen part important del llibre. Aquest és un objecte destinat a ser llegit, però els professionals sabem, també, que per penetrar-hi ha de poder ser grapejat i olorat com un cos en els preliminars del coit. Hi ha llibres que ja saps que no poden ser bons, només pel tacte i l’olor. Asseguro al lector d’aquestes ratlles que això és una veritat com un temple.

Publicat dins ‘Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics’. Edicions 62, Barcelona, 2012.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Un article fantàstic, Josep M.! Ara mateix ja t’enyorem i no cal dir que et trobarem a faltar.
    Gràcies pel teu nas ta fi i pel catàleg que ens deixes, encara que la majoria d’aquests llibres ja no es poden trobar a les llibreries que ens queden. Per sort hi ha les biblioteques, per ara!