Juanjo Lahuerta o l’art modern

El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha sofert en els últims 20 mesos una sèrie de canvis (virtuosos) que han aconseguit atorgar més credibilitat a la col·lecció permanent, així com augmentar el nombre de seguidors, que han anat en alça d’ençà de la metòdica remodelació de les sales d’art Modern. “EINA a les 8” ha presentat, en la seva segona trobada d’aquesta tercera edició, un monòleg sobre la cultura barcelonina, catalana i europea, a mans de Juan José Lahuerta, cap de les col·leccions del MNAC i responsable de l’ampliació de l’espai expositiu.

El passat 28 de maig la Sala d’Actes de l’EINA (Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona) va comptar amb la visita de Juan José Lahuerta, que va realitzar un discurs sobre les possibilitats reals que atorga al visitant la remodelació del MNAC; Lahuerta va tractar tant els aspectes relacionats amb el muntatge, com la visió teòrica amb què s’ha fonamentat l’emplaçament de les peces.

La intervenció de Juan José Lahuerta comença amb una exposició dels canvis i les novetats que han ocorregut en el museu nacional arran de l’actualització de la mostra d’art modern. La nova proposa és, en paraules del propi cap de col·leccions, “una contrastació amb el relat català de l’art”. El MNAC ha guanyat sensibilitat artística des que va trencar amb els patrons dogmàtics i decimonònics amb els que es presentava l’exposició anterior, on es pretenia crear un discurs basat en les personalitats més conegudes de l’art modern català, i no un relat d’esdeveniments i esperit popular com el que es presenta actualment.

“La idea de que l’art català segueix els mateixos esquemes amb què s’explica la història de l’art modern és una idealització”, diu Lahuerta. La crítica del conferenciant neix de la negació a acceptar un patró expositiu superficial com el que promouen altres espais d’art. No s’ha de ser molt despert per veure que el nostre museu nacional tenia problemes d’autoestima. El taló d’Aquil·les del MNAC es fonamentava en un fort complex d’inferioritat, provocat per la mancança d’obres paradigmàtiques a la seva col·lecció. Ressonaven per les sales els fantasmes de noms com Picasso, Dalí o Miró; personalitats que ja tenen museus per a ells sols, que comparteixen fama i autoritat arreu del món i sobre tot que no (d)escriuen de primera mà la continuïtat del relat de Barcelona i Catalunya, com sí ho fan altres artistes de “suposadament” menor autoritat, però que formen part del canon d’art modern i d’avantguarda proposat, o millor dit imposat, per museus com els americans.

El MoMA va ser una de les institucions anomenades en la vetllada, ja fos per la seva transcendència museística, ja fos per l’autoritat que ha assolit dintre del discurs de les denominacions que conformen el relat general de la historiografia artística.

La novetat del MNAC i el premi de Juan José Lahuerta és que s’ha aconseguit capgirar la voluntat expositiva, s’ha trastocat l’estatisme que com un fantasma recorria el museu nacional, i s’han donat possibilitats a artistes que van construir intel·lectual i artísticament la modernitat a Barcelona. El més idealitzant de tota aquesta nova remodelació és que el MNAC no s’ha plantejat adquirir obres per a enriquir la seva col·lecció, sinó que les peces surten directament de la societat barcelonina; la feina de Juan José Lahuerta i altres professionals del sector ha estat la de valoritzar la miscel·lània que ja es tenia i que parteix del relat de la ciutat; un relat de Bohême i Avantguarda, de revolució, política, art i espectacle.

La narrativa principal que es va donar al llarg del acte va ser una defensa intel·lectual de la nova situació del MNAC, propugnant l’analogia entre el museu i la ciutat comtal que el va crear i l’ha vist, i l’ha fet créixer. La nova col·lecció, com s’ha apuntat anteriorment, és dinàmica i dinamitzadora, pensada perquè l’espectador tregui unes conclusions generals, i pròpies, del que va ser l’art modern. El més extraordinari: arriscar-se a plantejar aquesta novetat amb, aproximadament, unes mil tres-centes obres i resoldre aquest repte postulant una exposició ordenada en quatre parts que narra i defensa la formació i l’ascensió de l’artista modern sense haver de recorre a obres icòniques i aïllades que parlen per elles mateixes. Ara, la col·lecció és un banquet platònic, amb tot un seguit de personatges i veus discordants que donen la seva opinió i relaten, a la seva manera, el que va ser Barcelona i la modernitat. Una reunió relaxada d’artistes que tornen a la vida gràcies a la seva participació amb el relat proposat, d’aquesta manera tothom pot apropar-se a obres perdudes o amagades que formaven part de particulars i que per fi han estat donades al museu per a contribuir amb l’enriquiment de la cultura catalana.

Sens dubte, una intervenció per a reflexionar sobre el consumisme a l’art. Consumisme des d’un sentit àmpliament capitalista i des d’un sentit completament cultural. Què és això que volem observar? Què és això amb el que ens volem identificar? Juan José Lahuerta va deixar clara la seva posició des de bon començament amb un discurs potent, respectuós, inclús humorístic, però sempre contat des d’una absoluta franquesa professional.