Fans de les històries d’amor al metro, absteniu-vos

27.01.2016

Nictofòbics, claustrofòbics i cors sensibles, serà millor que no passeu d’aquest punt. Lluís Llort (Barcelona, 1966) ha escrit una història breu i camaleònica, que ens endinsa al laberint de túnels i passadissos foscos de la xarxa de metro de Barcelona. El protagonista viu obsessionat pels misteris i les persones, vives i mortes, que nien Sota l’asfalt (La Magrana, 2015), i, un dijous qualsevol, decideix anar a buscar el seu pare, i alguna cosa més, a les profunditats.

Llort | © Ana Portnoy

Llort | © Ana Portnoy

En Marçal té 27 anys, i la càmera de Llort –és novel·la, però podria ser el guió d’un thriller– el segueix gairebé en temps real durant 192 pàgines trepidants, tota la nit. Una nit infestada de tenebres i violència, de misteri i d’erotisme, i d’humor –la ironia marca de la casa, una barreja interessant. La meva mare diria: “És forta, eh”, però la llegiria sencera, segur. I què se li ha perdut al pare del Marçal allà a baix? Haureu de llegir-la; i no oblideu les crispetes.

“La idea era fer un thriller” explica l’autor. “Un noi entra al metro i, al llarg d’una sola nit, li passa de tot: terror de fantasmes, violència física, una trama d’acció amb elements més elaborats, com un fast food amb alguns ingredients de gurmet”.

Potser per això al web de l’editorial La Magrana no s’han decidit a posar-hi gènere, hi ha només un guionet. “Indeterminat”, sembla que diguin. Novel·la negra? Gris asfalt? Fantàstica? Novel·la de terror? Mireu: novel·la potent, que muta, sorprèn i arrossega el lector, hipnotitzat, fins al cop de puny final a l’estómac. (Per què, tantes etiquetes? Val la pena, punt.)

Llort és periodista. Treballa a l’Avui –ara El Punt Avui– des del 1986. Ha polit la prosa a base d’hores, milers de pàgines: té aquella senzillesa, tan efectiva, i tan difícil d’assolir (i, per si això fos poc, compta amb una “arma secreta”, la seva companya Aurèlia Manils, filòloga, traductora, lectora).

Quan no és al diari o parint novel·les, contes o guions, en Llort juga a la PlayStation, escolta música, llegeix (“bé, això sempre”), mira pel·lis o toca la guitarra. Però hi ha nits que assisteix a sopars on, a vegades, salten guspires. “Mai em forço a escriure, per això mai no he acceptat un contracte previ. Escric el que vull, quan vull i puc” diu.

La guspira de Sota l’asfalt va saltar en un sopar amb il·lustradors i escriptors amb qui es reuneix, diu, un o dos cops l’any. Aquella nit, una noia que també escriu va explicar-los tot d’anècdotes del seu dia a dia com a conductora de metro, i així, en un àpat distès en un restaurant menut i ple de gent al centre de la ciutat, va posar-se en marxa aquest curiós procés mental que du algú a tancar-se durant setmanes, o mesos, per aixecar una història del no-res –en aquest cas, a partir d’unes quantes batalletes, i molta imaginació.

Creep

Creep

“Va ser com una sacsejada, tòpica, allò de ‘collons, aquí hi ha una novel·la’. Fins i tot vam fer la conya sobre aquesta possibilitat”. Al cap d’uns mesos s’hi posava de veritat, amb la febrada creativa: “No sóc disciplinat, sóc arrauxat. Quan tinc la guspira en marxa, m’hi poso tant com puc. Ja miro que coincideixi amb vacances, si més no l’arrencada”.

Hi ha els escriptors que no fan ni un pas abans de tenir-ho absolutament tot cartografiat dins del cap. I hi ha els que necessiten la fiblada del desconegut, l’aventura. L’autor d’Herències col·laterals i de Si quan et donen per mort un dia tornes és d’aquests últims:

“La primera vomitada és divertida, perquè miro de no preveure gaire cosa, segueixo la intuïció i vaig fent” Llort sol tenir la primera versió enllestida en un o dos mesos i, després, cisell en mà, pot estar refent i refent i refent, any o any i mig. “Sota l’asfalt la vaig rellegir no menys de cinquanta cops, de punta a punta. Només quan me les sé de memòria, començo a creure-les”.

Llort assegura que, malgrat la disponibilitat d’aquesta (amiga) conductora del metro i escriptora a explicar-li tot el que fes falta i més (de fet, la novel·la està farcida de detalls i curiositats que la fan versemblant, malgrat el girs i l’alt voltatge), va preferir no abusar demanant-li d’accedir amb ella a zones restringides. Sí que li va demanar una lectura, per caçar possibles errors o detalls que preferia que no es fessin públics. “Sóc massa prudent, a la vida, potser massa. Probablement per això em surt aquesta mena de bèstia a l’hora de crear, hi aboco tots els meus dimonis i part dels dels altres”, etziba.

Això explicaria segons quines escenes escabroses de la novel·la. “Tampoc volia fer una guia sobre el metro, per això hi ha poques descripcions del que tots podem veure, comptava que els lectors, poc o molt, ja coneixen l’espai. On sí que em recreo és en les zones més fondes”.

Ell mateix confessa influències tan diverses com la novel·la Relat somniat (1926), d’Arthur Schnitzler, que Kubrick va dur al cinema amb Eyes Wide Shut (1999), o pel·lícules com L’escala de Jacob (Adrian Lyne, 1990), Kontroll (Nimród Antal, 2003) o Creep (Christopher Smith, 2004). I afegeix que “també surt el conill d’Alícia, referents artístics com ara Munch, Mapplethorpe, el Bosc, Waterhouse, Tom i Jerry”. Irònic i eclèctic, i inclassificable… Val la pena, punt.