El TNC s’apunta a llegir el teatre

Des que Xavier Albertí es va fer càrrec de la direcció del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ha volgut guiar els espectadors del Nacional cap a una comprensió més àmplia que la del propi fet escènic, agombolant les representacions amb un seguit de conferències, taules rodones, exposicions…, i ha volgut dotar les funcions amb uns programes de mà que aporten informació exhaustiva i assessorament de caràcter històric, sociològic, filosòfic o literari a l’espectador més interessat. Una d’aquestes activitats, potser la més ambiciosa, és Llegir el Teatre que aquest mes s’ha centrat en la lectura de El President, de Thomas Bernhard. L’espectacles es pot veure fins el 28 de desembre a la Sala Tallers.

Dins d’aquest conjunt d’activitats complementàries és, sens dubte, Llegir el Teatre la més ambiciosa i la nineta dels ulls del director del Nacional. Es tracta d’expandir la lectura de la tan denostada literatura dramàtica per tot Catalunya mitjançant la xarxa de biblioteques públiques, alhora que propiciar el visionat de l’obra de teatre. Per fer això, el TNC ha creat unes sessions de formació per a conductors que després coordinaran els clubs de lectura a les biblioteques respectives (enguany hi participen 27 biblioteques de tot Catalunya).

Llegir el Teatre proposa la lectura del text literari (gràcies a l’edició dels llibres que fa l’editorial Arola, còmplice imprescindible d’aquesta aventura) amb acurades versions de les obres traduïdes o en revisions dels textos clàssics, les quals són repartides en lots a les biblioteques adscrites. Aquestes edicions supleixen la mancança de textos teatrals editats, una de les principals dificultats fins ara per engegar un club de lectura de teatre. Per altra banda, el TNC ofereix als membres dels clubs de lectura importants descomptes per assistir a les representacions de les obres treballades.

Concretament, jo coordino el Club de Lectura de Teatre de la Biblioteca Gabriel Ferrater de Sant Cugat del Vallès, que és un dels pioners en aquesta pràctica, ja que portem set temporades intentant apropar la literatura dramàtica i el fet escènic als usuaris. Fins ara, la nostra biblioteca havia estat vinculada a la programació del Teatre-Auditori de la població i, a partir de l’any passat, ho està conjuntament a la programació del TNC. I puc constatar des de l’experiència d’aquests anys fins a quin punt la lectura i la representació s’ajuden i es retroalimenten mútuament, i es potencien l’una a l’altra.

I ara, si em permeteu, us voldria comentar breument les dues sessions que varem dedicar a Sant Cugat a l’anàlisi d’una obra excepcional: El President de Thomas Bernhard. El text, la temàtica de l’obra, la posada en escena, la interpretació actoral van donar peu i motiu a un col·loqui participatiu, abrandat i fructífer. Llegir el text ja va ser tot un plaer. En principi, ens va sorprendre la seva escriptura sense puntuació, amb frases curtes, com una mena de versos blancs. També la situació de l’obra mancada d’acció dramàtica aparent i que funciona a base de repeticions, com una mena de bucle obsessiu i reiteratiu. Tot i aquesta estructura, fora dels esquemes usuals de l’escriptura dramàtica, tothom va parlar d’un text magnètic, que atrapa el lector amb una força poètica i un poder de seducció molt alt.

L’obra està estructurada en dos monòlegs o pseudo-diàlegs: el de la Presidenta amb la minyona (la Sra. Frölich) i el d’el President amb l’actriu, cadascun amb uns interlocutors pràcticament muts, però amb una important presència escènica. Això propicia, en la posada en escena del Nacional, una interpretació excepcional i de gran volada a càrrec de Rosa Renom (Presidenta) i Francesc Orella (President), que els membres del club no van dubtar en definir com a magistrals i de les més reeixides que havien vist mai al teatre. Personalment, tot i coneixent l’ambivalent relació d’amor-odi que Bernhard tenia amb els actors, estic segura que si hagués vist aquestes interpretacions (hipòtesi altament improbable perquè confessava no anar mai al teatre) li haurien encantat. En el club es va parlar molt i bé de les interpretacions de Montse Pérez com a Sra. Frölich i de Daniela Feixas com l’amant-actriu del President. Ambdues pràcticament sense text, però d’un nivell altíssim en la gestualitat i en la creació del personatges respectius.

La posada en escena de Carme Portaceli interpreta fidelment el text de Bernhard, com una partitura feta de paraules, de silencis, de gestualitat, amb estossegades del President o rialles de l’amant. Tot perfectament pautat. Amb un espai sonor suggerent creat per Sila que propicia els canvis d’escena. Però, tot i aquest discurs pautat, l’obra s’endinsa mitjançant la tècnica del monòleg interior en les interioritats dels personatges i en les parts fosques de l’esser humà. En especial en el tram final del monòleg del President, amb un discurs provocador cínic i pervers sobre el poder, alhora que, resulta per a l’espectador, terriblement humà i perillosament seductor, dins d’aquesta mena d’ambivalència ideològica amb què juga constantment l’autor.

Una vegada més caldria agrair a aquesta dona de teatre agosarada i potent, que és Carme Portaceli, d’haver-nos fet arribar un dels grans textos d’autors de la dramatúrgia en llengua alemanya. Un Bernhard amb majúscula esplèndidament versionat al català per Bernat Puigtobella.

Falten pocs dies perquè aquesta obra es retiri de la cartellera del TNC. Des del Club de Lectura de Teatre de Sant Cugat del Vallès els recomanen sense pal·liatius el visionat d’aquest text poètic i profètic, que té tots els ingredients d’una gran tragèdia contemporània o d’un drama shakespearià, i que alhora els sorprendrà per la seva vigència i actualitat (una societat amb uns valors en decadència, unes democràcies formals que amaguen tics de dictadures, uns polítics que volen morir aferrats al poder i als privilegis… Els sona?) I pel que fa a la posada en escena, no es perdin la impactant proposta final (Portaceli-Azorín). El President: una gimnàstica per al’intel·lecte i un plaer per als sentits.