A l’Obrador d’Estiu tota cuca viu

14.07.2017

L’edifici del Poblenou que havia acollit la Cooperativa Pau i Justícia i la Sauna Penis bull d’activitat des que la Sala Beckett va instal·lar-s’hi, ara fa un any. Però si hi ha uns dies en què aquesta activitat envaeix literalment tots els racons de la casa és quan se celebra l’Obrador d’Estiu, que enguany ha arribat a la seva dotzena edició. Gent de teatre de totes les mides i procedències es reuneix durant uns dies per escriure, interpretar, debatre i llegir teatre. Les treballadores de la Beckett (el teatre té una plantilla molt femenina, excepte en el departament tècnic i a la direcció) van amunt i avall resolent dubtes i solucionant imprevistos a alumnes, professors i espectadors. Els veïns del Poblenou passen pel carrer Pere IV i miren encuriosits a dins de l’edifici, mentre Pau Roca i Ariadna Cabrol els miren desafiants i Emma Vilarasau s’apunta amb els dits al cap els pòsters que anuncien les obres en cartell.

Pissarra amb els cursos de l’Obrador d’Estiu 2017. © Nani Pujol

El sofà vermell del vestíbul de la Sala Beckett, a mig camí entre una chaise longue serpentina i un divan de bordell futurista, allotja temporalment els culs d’aquells que van i venen. Arribem el dissabte al matí i entrem a la Sala de Baix, on a l’escenari, amb els mobles enretirats de l’escenografia d’Un tret al cap, ens trobem l’autor italià Marco Calvani, descalç i amb banyador i samarreta de tirants, fent una classe de relaxació als seus alumnes del curs Raça, sexe, històries, cossos, visions: el valor de la diversitat en la interpretació. Amb música de fons i caminant suaument entre els alumnes, Calvani els xiuxiueja paraules a l’orella mentre els actors i les actrius han de repetir una paraula en concret. Abandonem la sala, quasi amb la sensació d’haver interromput quelcom molt íntim, i pugem a una de les aules del pis de dalt, on l’actor Ramon Fontserè (actual director d’Els Joglars i un dels protagonistes de Nit i dia) està portant una classe d’interpretació de to ben diferent. Són improvisacions que tenen lloc dins d’un Centre d’Atenció Primària (és coneguda la dèria hospitalària de la família joglaresca) i en què els actors es reparteixen els papers de metge, infermer i pacient. La metgessa que veiem (no parlo en plural majestàtic, sinó que érem dos) és tan versemblant que ens fa pensar que no sigui de veritat una metgessa que s’ha apuntat a un curs de teatre. Fontserè s’ho mira divertit, donant poques indicacions però les encertades, mentre els companys de curs riuen i escolten atents els seus companys.

Entrem llavors a l’aula on el dramaturg escocès Anthony Neilson imparteix el curs titulat De la pàgina en blanc a la representació: a la recerca del vincle entre dramaturgs i intèrprets. “The more you write, the quicker you type”, afirma l’autor, defensant la idea que no cal donar massa informació sobre el background dels personatges. Neilson s’aixeca i exemplifica la importància de l’espai dins d’una escena: no entrem de la mateixa manera (amb la mateixa energia o velocitat) en una habitació petita que en una d’àmplia, i un mal actor es reconeix de seguida perquè entra en un despatxet amb el mateix ímpetu com si entrés en un palau. Els alumnes d’aquest curs tenen el privilegi de disposar de dos actors com Anna Alarcón i Ramon Pujol per a llegir i provar els seus textos. Un autèntic luxe, sense cap mena de dubte.

Anna Alarcón i Ramon Pujol llegeixen un text al curs d’Anthony Neilson. © Nani Pujol

A la sala d’assaig, Ferran Dordal i Natàlia Lloreta dirigeixen les actrius Blanca Garcia Lladó i Neus Pàmies en una de les lectures dramatitzades que cada any es materialitzen gràcies a Simon Stephens, el dramaturg anglès que ja fa nou anys que organitza un seminari internacional de dramatúrgia, que enguany porta el suggerent títol de Teatre per a un temps d’emergència. Les actrius estan situades a punta i punta d’una taula llarguíssima, fet que obliga l’espectador a haver de decidir si en mira una o l’altra, com en un partit de tennis.

Fem ara un salt endavant en el temps, sense efectes de so ni efectismes de cap tipus, i ens plantem ara al matí de dimecres. A l’oficina de la Beckett les treballadores segueixen sense parar, i els becaris les obeeixen diligents i amb un somriure a la boca. Pugem a l’aula on Victoria Szpunberg imparteix un curs d’iniciació a la dramatúrgia: totes les alumnes són dones, menys un noi, i quan entrem estan llegint una escena que ha escrit una d’elles. L’escriptora Isabel Franc (la meva acompanyant n’és una fan absoluta), alumna del curs, llegeix el paper d’una iaia centenària que ha rebut la visita d’un periodista de La Vanguardia. Szpunberg reflexiona amb el grup, després de la lectura, sobre les imatges que ens venen a la ment quan pensem en una categoria humana com “periodista de La Vanguardia”. “La comèdia no ha de ser més fàcil i explícita per definició”, diu Szpunberg, “també pot tenir més capes i substraccions, com el drama”.

L’actor, director i autor uruguaià Gabriel Calderón a l’Obrador d’Estiu 2017. © Nani Pujol

Al mateix pis, uns deu metres més enllà, hi ha l’aula on l’actor, dramaturg i autor uruguaià Gabriel Calderón fa el curs La paraula com a plataforma d’acció. “Querida hermana Matilde…”, diu un actor a una actriu, mentre Calderón s’ho mira mossegant-se (quasi) les ungles, i aturant l’escena per dir-hi la seva. Als cursos de la Beckett la mescla també té lloc als grups d’alumnes, on es poden barrejar actors novells amb d’altres de més bregats als escenaris: al curs de Marco Calvani hi hem vist Agnès Romeu i Patrícia Mendoza, i al de Gabriel Calderón a Oriol Guinart i Marc Pujol. Després entrem a l’aula de Yesim Özsoy, la dramaturga turca que ha estrenat Històries d’Istanbul, a contrapeu aquest dijous al Grec (a l’Espai Lliure), espectacle que farà temporada al Lliure de Gràcia. La classe és en anglès, amb traducció simultània de la dramaturga Helena Tornero (un altre luxe), que l’altre dia també exercia de traductora del francès de Jean-Pierre Rynagaert. Els alumnes d’Özsoy escriuen textos breus i els seus companys els llegeixen: “No has llegit les acotacions”, li diu un noi a l’autora de l’exercici, “Perdona, és que estava escoltant com sona el text” respon ella.

A l’aula del costat, molt més gran, Simon Stephens és amb el grup de joves dramaturgs provinents de països com Finlàndia, Alemanya, Itàlia o els Estats Units, discutint amb vehemència sobre quina és la millor manera de fer parlar els seus personatges. Una dramaturga explica com, després de molt temps investigant sobre quina era la millor manera de donar la informació a l’espectador sobre un personatge en concret, va trobar la solució amb un recurs tan simple com definint la seva veu. Un dramaturg estatunidenc recomana un llibre i als seus companys se’ls il·luminen els ulls com un llop que hagués vist un conillet blanc entre les mates. Deixem l’aula, que no volem destorbar, i a la pissarra hi ha molts conceptes i moltes fletxes en totes direccions.

Abans de baixar a dinar, entrem a la Sala de Dalt, on el dramaturg i actor Jordi Oriol fa un taller als joves actors dels Malnascuts i als de la companyia P14 de la Volksbühne de Berlín. Oriol els parla de l’efecte d’alienació explorat per Bertolt Brecht (el tan pronunciable Verfremdungseffekt) i de quina manera els actors poden aplicar aquesta distància o estranyesa a les seves interpretacions. Els joves intèrprets comencen a caminar per la sala i Oriol els va especificant quines parts del seu cos adopten, de sobte, un pes sobrehumà. Baixem cap a baix, que la gana apreta i al menjador de la Beckett el dinar ens espera.

Marco Calvani i els seus alumnes han fet el curs a la Sala de Baix. © Nani Pujol

A les tardes de l’Obrador d’Estiu, després dels cursos, han tingut lloc les lectures dramatitzades dels textos del seminari de Simon Stephens, un parell de jornades de l’Speaker’s Corner (en veu alta s’escriu millor) i dues representacions de SLASH o les Apories de l’Avantguarda dels P14 de Berlín. I també han seguit les funcions d’Un tret al cap, de Pau Miró, a la Sala de Baix, i s’ha estrenat Tender Napalm, de Philip Ridley, a la Sala de Dalt, que es representa els caps de setmana. Si l’edifici de l’antiga Cooperativa Pau i Justícia aguanta tantes activitats simultànies, està clar que ho pot aguantar tot. Ni en els temps de la Sauna Penis es veia tant de moviment al carrer Pere IV.