Manuel Forcano: “A Espanya els jueus són una entelèquia”

17.02.2016

Manuel Forcano serà nomenat pròximament director de l’Institut Ramon Llull. Forcano és poeta, i molt bon coneixedor de les cultures del Pròxim Orient. Hi ha poques persones que dominin alhora l’àrab, l’hebreu, l’arameu i el català. Manuel Forcano (Barcelona, 1968) n’és una. A la seva biblioteca personal s’alternen alfabets semites i llatins, diccionaris bíblics amb llibres de poesia, alguns escrits per ell mateix. Els jueus catalans (Angle Editorial, 2014) és la seva última aportació a la història del judaisme a Catalunya, un llibre divulgatiu perlat de curiositats històriques que ja va per la sisena edició. Durant l’entrevista, beu d’una tassa decorada amb el sil·labari etiòpic. “És amàric: aquest sí que és una mica complicat, perquè són uns 286 signes.”

Manuel Forcano

Manuel Forcano | Foto: Laia Serch

Com vas interessar-te pel món jueu?

Això va mig de broma, però de petit totes les imatges del Pròxim Orient que veia a la televisió mostraven gent amb màniga curta. Pensava que vivien en un estiu perpetu. I jo sóc una persona molt estival, m’agrada la calor, el mar. En aquell racó del Mediterrani el sol brillava sempre: havia d’anar cap allà! I allà hi ha àrabs i jueus. He viscut durant anys a Síria, Jerusalem i Egipte.

El conserves bé, l’hebreu?

Se m’ha rovellat perquè no el faig servir tant, però sí, perquè llegeixo bastant i tradueixo. A més és una llengua que vaig aprendre de molt jove, quan el cervell encara absorbeix molt bé.

Com ressuscita l’hebreu després de segles sense parlar-se?

És un cas bastant únic. Es va deixar de parlar al segle V abans de Crist, hi ha indicis que aleshores la gent ja parla arameu més que hebreu. I passen 25 segles i un gramàtic lituà, Eliezer Ben Yehuda, fa ressuscitar la llengua. Però ressuscita amb un cadàver que mai no es va refredar. S’havia fet servir durant els segles com a llengua escrita, llegida i resada.

La comunitat ultraortodoxa estava en contra de la seva popularització, per tractar-se d’una llengua sagrada…

Els ultraortodoxos estan en contra de gairebé tot, per tant no m’estranya. Hem de tenir present que a la guerra del Golf, l’any 1991, quan queien les bombes de Sadam Hussein a Ramat Gan [suburbi de Tel Aviv] els ultraortodoxos sortien a celebrar-ho. Perquè per ells l’estat d’Israel ha de ser creat per la mà de Déu. Però això sí: viuen en hebreu, viuen de l’estat i no paguen impostos.

L’anècdota era que van fer una pintada insultant a la tomba de Ben Yehuda, però van fer-la en hebreu.

Són molt contradictoris. No val la pena parlar d’ells. Fan molt soroll, però són una minoria.

Demogràficament són útils per l’estat d’Israel.

Depèn… si no paguen impostos i no van al servei militar obligatori, no ho són. I si eduquen les criatures en el feixisme de la seva ideologia, doncs tampoc.

A Els jueus catalans, expliques que Sefarad [terme hebreu amb què s’anomena Espanya] no incloïa Catalunya.

Hi ha una polèmica, ara, perquè molts hebraistes catalans diem que Catalunya no era Sefarad. Els jueus catalans anomenaven Sefarad el que en àrab coneixem com l’Àndalus, l’Espanya musulmana; el nord de Catalunya quedava sota domini cristià. Quan els catalans parlen dels sefardites parlen dels jueus andalusins, els que estan sota domini musulmà. La confusió ve del fet que a partir del moment que són expulsats el 1492, tots passen a anomenar-se sefardites.

Els jueus medievals catalans eren propietat del rei.

Sí, eren coses. Tu mataves un jueu pel carrer i no passava res, pagaves el que valia i ja està. A l’edat mitjana els jueus no tenien categoria de persones. Al dedicar-se a la usura tenien ingressos importants, i al rei això li interessava, perquè cobrava els impostos directament de les comunitats jueves. Era una manera de tenir diner líquid. Els documents es refereixen a ells com “cofre e tresor nostre”. És a dir, un jueu era una capsa on obrir i treure diners.

Hi havia molts jueus a la cort?

El segle XIII és el gran segle de l’ascensió i el poder dels jueus. A l’edat mitjana gairebé no hi ha jueus analfabets: per prescripció religiosa han de saber llegir i escriure, perquè han de llegir la Torà i les pregàries a la sinagoga. Aprenien hebreu, arameu i llatí, i el català ja el parlaven al carrer. En canvi la resta de la gent no sabia res de lletra, ni tan sols nobles i l’elit. Per tant quan un ajuntament feia unes oposicions les guanyaven els jueus, que eren gent formada. Al segle XIII l’administració s’omple consellers, secretaris, financers, diplomàtics, traductors jueus. Tot això amb gran escàndol de l’Església.

Gaudien de posicions privilegiades però no tenien estatus de persona.

Exacte. El clam de l’Església era aquest: com pot ser que aquestes coses manin per sobre de persones cristianes? L’Església catòlica a tota Europa va intentar prohibir que les autoritats civils cristianes contractessin jueus en la funció pública. I ho van aconseguir sobre el paper l’any 1282. Però la realitat s’imposava, va haver-hi jueus a les corts reials fins a 1492, amb l’edicte d’expulsió dels reis catòlics.

Al llibre parles d’una sèrie d’avalots antijueus que van tenir lloc el 1391…

Aquesta data no es coneix gaire perquè la de 1492 s’ha dramatitzat molt. Va ser terrible, evidentment, perquè no van poder tornar, i això ha provocat que s’hagi magnificat el trauma. A Catalunya, però, el greu va ser un segle abans: 1391 és veritablement l’any negre, l’any de l’apostasia. La majoria es van convertir per salvar la vida. Els avalots de 1391 van representar la desaparició de gairebé tots els jueus catalans. Quan arriba el decret d’expulsió aquí en queden molt pocs.

I això que Barcelona havia estat seu de la càbala.

La que va fer famosa Barcelona va ser la càbala pràctica, la dels que a banda d’estudiar els missatges ocults de les escriptures, feien cerimònies i celebracions místiques per entrar en comunió amb la divinitat. Entraven en trànsit ballant, recitant els noms de Déu, etc. Aquí a Barcelona va haver-hi Abraham Abulàfia, el saragossà…

Aquest era tot un personatge.

És un personatge molt important, molt interessant, molt divertit també. Ell és el gran representant de la càbala pràctica que es duia a terme a Barcelona, la va portar pel món.

Va intentar convertir el Papa al judaisme.

El Papa Nicolau III, sí. Però va morir just abans que Abulàfia arribés al Vaticà. Tot i així el van acusar d’haver-lo matat! Un personatge molt novel·lesc. La seva vida no té pèrdua. A les seves pràctiques extàtiques proposava inclús postures eròtiques; per comunicar-se amb la divinitat organitzaven unes festes que Déu n’hi do. Per aquest i altres motius el rabí de Barcelona el va excomulgar.

Era molt promiscua, la comunitat jueva?

És veritat que els jueus es podien casar amb dues dones. La llei judaica no ho nega, per tant en principi està permès, per gran escàndol dels jueus nord-europeus. També podien tenir concubines mentres aquestes fossin musulmanes; era una pràctica habitual a l’edat mitjana, els cristians també en tenien. Eren els estàndards de l’època.

Nahmànides, el gran talmudista, es deia Benastruc sa Porta i era de Girona…

Tots els jueus religiosos del món saben qui és Mossé ben Nahman (Nahmànides) de Girona, i nosaltres no. I és català! És un dels grans teòlegs jueus de tots els temps, i és la figura més gran de la història del judaisme a Catalunya. Una llumenera molt gran: va escriure el Comentari de la Torà, una obra exhaustiva que comenta gairebé paraula a paraula els cinc llibres de la Bíblia. Inclús fa diagnòstics mèdics i psicològics dels personatges bíblics, perquè ell era metge.

Qui era Hasday Cresques?

Un sionista avançat. Cresques és el gran protagonista dels avalots de 1391. A ell no li passà res: era el gran rabí de Saragossa, i els calls d’Aragó no van ser atacats, perquè hi havia el rei i els seus exèrcits. Un cop destruïts els calls principals del país, Cresques va iniciar negociacions secretes amb el sultà d’Egipte perquè permetés l’arribada de refugiats jueus a Palestina, cosa que no va aconseguir. Cresques és un avançat perquè el sionisme polític trigaria segles a arribar.

Parles d’uns antievangelis clandestins que corrien per Barcelona al segle XIV. El Charlie Hebdo medieval?

Exacte, eren caricatures del messies cristià. Qui els posseïa s’arriscava a anar a la foguera. És comprensible que els jueus traduïssin la seva frustració en l’escriptura d’uns textos com els antievangelis, perquè només rebien pals i pressions de l’Església. Però quan els llegeixes impacten. Son molt bèsties, molt insultants, molt crus. La mare de Déu és una puta, sant Pere és un impostor, Jesús és un bastard i el crucifiquen en una col, Judes Iscariot ejacula sobre el seu cadàver… unes coses! Això s’escrivia per burlar-se del fundador de la religió que els estava perseguint. També, per dissuadir jueus de la temptació de convertir-se.

Manuel Forcano | Foto: Laia Serch

Manuel Forcano | Foto: Laia Serch

Després de l’edicte d’expulsió va haver-hi més conversos que gent que fugís.

Els jueus porten aquí des del segle I dC. Al segle XV els hi posen aquest dilema, convertir-se o marxar. Molts devien dir-se: “per què me n’he d’anar? Aquest és el meu país”. La identitat catalana és de l’Edat Mitjana; els jueus hi eren abans. Molts van decidir-se per la conversió. Alguns seguien conservant i practicant en secret el judaisme i eren perseguits per la Inquisició, que anava a furgar si complien com a bons cristians. Si vestien de blanc els divendres per rebre el shabbat, o si buscaven el primer estel del vespre, els podien enxampar. Era un estat policial, una dictadura religiosa brutal.

Quan parles de l’antisemitisme actual, dius que encara hi ha qui identifica els jueus amb “allò que hom mata amb una carraca per Setmana Santa”.

Nosaltres ja no ho hem vist, però generacions anteriors sí. Per setmana santa, a les esglésies, hi havia un moment quan es llegia la passió de Crist que es feia soroll amb unes carraques. Era el moment de matar jueus. Així s’evocava el tumult de quan la gent realment sortia de l’església per matar jueus, a l’Edat Mitjana. Per això els calls es tancaven per Setmana Santa. Això de les carraques ha durat fins fa 25-30 anys.

Espanya és encara antisemita?

És un país estrany, pel que fa l’antisemitisme. Com que ha tingut una pressió molt gran de l’Església, el sentiment contrari als jueus a Espanya ha estat sempre de to religiós. Més que antisemitisme ha estat antijudaisme. Perquè a partir de 1492 els jueus es converteixen en una entelèquia, no hi ha cap contacte personal. D’altra banda, el sentiment antijueu que pot perdurar actualment està molt lligat al conflicte israelopalestí. A la no comprensió de la política d’Israel contra la minoria palestina, que està aixafada, discriminada i maltractada. Tot es barreja.

Al final fas una mena de comparació entre catalanisme i sionisme…

Hi ha hagut una identificació. A Catalunya sempre se l’ha vist com una terra de jueus, se’ns ha insultat dient-nos jueus, fenicis, lligant-nos amb aquest tòpic semita. El catalanisme polític, dominant pel pujolisme durant tots aquests anys de Convergència, ha estat molt filo judaic. Les relacions d’Israel amb Espanya han estat sempre difícils, sempre tibants; tot l’esforç per establir relacions diplomàtiques es va cuinar aquí, a Barcelona. És cert que l’esquerra catalana s’ha identificat més amb la causa palestina, cosa lògica, però l’esquerra catalana ha estat minoritària, només ha estat al govern en ocasions puntuals. I sinó, a la banqueta de l’oposició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Identificar feixisme amb l’ortodoxia jueva no és un exercici Intel·lectual gaire reeixit.

    També han de demanar els jueus ortodoxos “perdó” per mantenir la seva fe?

    Atentament