Lluís Utrilla: “L’Ateneu és una finestra enfora”

Lluís Utrilla és artista conceptual i gestor cultural. Destaca la seva tasca com a director i president del Cercle Artístic de Sant Lluc en els darrers anys. Actualment és també el ponent de l’àrea d’arts visuals de l’Ateneu Barcelonès. Aina Vega Rofes ha conversat amb ell. 

Aina Vega: Vostè és artista i ha estat gestor cultural, amb una llarga trajectòria…

Lluís Utrilla: Vaig començar ja fa molts anys a la Fundació La Caixa, i vaig introduir-me en l’art conceptual, fins al punt que vaig escriure un llibre al respecte, i després vaig dedicar-me a la gestió cultural. En paral·lel havia treballat a la Generalitat com a cap de Gabinet, després vaig dedicar-me a comissionar exposicions, vaig estar a centres d’interpretació, i aleshores vaig entrar com a director al Cercle Artístic de Sant Lluc, durant l’època del canvi. Vaig estar-hi sis anys de director i quatre de president. Quan vaig acabar vaig implicar-me més en l’Ateneu.

AV: Què vol dir ser ponent a l’Ateneu?

LU: L’Ateneu Barcelonès té una junta directiva que s’elelegeix cada quatre anys (hi ha un president, un secretari, un tresorer) i les ponències són independents de la pròpia junta, n’hi ha de cada matèria, i són elegides pels socis. Nosaltres tenim la llibertat de poder programar. El meu programa es va basar en la investigació, en observar què està passant en les arts plàstiques a Catalunya i, per altra banda, en recuperar la memòria. Al gener farà un any que estem desenvolupant el projecte i estem molt satisfets.

AV: Expliqui’m què significa recuperar la memòria i com funciona la recerca?

LU: Per exemple, recuperar generacions com la del mig, entre Tàpies i Ràfols Casamada i els actuals, també saber quines institucions del país propicien i són responsables de l’art, fer una anàlisi sobre les fundacions… I també ens interessava saber com s’actua en una època de crisi en les institucions públiques en relació a l’art. Tenint en compte que l’Ateneu sempre respecta les interioritats polítiques del país, fem investigació. Per exemple, l’altre dia vam fer una taula rodona sobre nous espais i noves produccions. Per Catalunya hi ha una sèrie d’institucions que tenen vida pròpia i que a més produeixen. Va venir el responsable de la Panera de Lleida, el de Lo Pati d’Amposta, un galerista nou que s’instal·la a Santa Eulàlia d’Hospitalet i el director de l’Escocesa, una fàbrica de creació que s’ha fundat ara i que té una força molt important, com les de Berlín quan va caure el mur. Fins ara havien estat molt instal·lades –les que duren, perquè n’hi ha moltes que tanquen, i cal preguntar-se per què tanquen. I el mes passat, per exemple, vam convidar dues persones que tenen una certa influència crítica en el món de l’art, com el Josep Minguet i la Nora Ancarola.

AV: A l’Ateneu no hi ha espai expositiu. Com compenseu aquesta limitació?

LU: Per això fem debat i ens plantegem fer coses fora. Per a l’any vinent estem pensant a fer un projecte en relació a la novel·la gràfica i ho farem juntament amb l’Arts Santa Mònica. Destaca el workshop que farem amb escriptors, que hauran d’escriure sobre el Raval i un dibuixant que ho converteixi en novel·la gràfica. Aquí falten espais, ens hem d’espavilar.

AV: Parli’m d’altres projectes.

LU: Ara farem un altre cicle parodiant la cançó d’Albert Pla “Mama jo vull ser torero”, reinterpretant-la així: “Mama jo vull ser artista”. Ho farem amb Llotja, Massana, Belles Arts, Eina i farem un debat sobre què s’ensenya a una persona que vol ser artista. D’altra banda, creem un altre debat amb artistes de diferents generacions per tal que ens expliquin com van arribar a ser-ho. També estem impulsant una enquesta de cinquanta persones especialistes en art de Catalunya i Espanya -taxadors, crítics, artistes, galeristes- i vint a nivell internacional perquè ens diguin quin ha estat el millor moment del 2015 i volem trobar una tendència.

AV: Ha pensat més en les necessitats dels socis o a obrir-ho a altres públics?

LU: Nosaltres pensem que els socis són uns espectadors passius -i actius quan intervenen-, però allò que l’Ateneu sempre ha fet és ser una finestra fora. De la mateixa manera que l’Ateneu té un premi de literatura o una col·lecció d’art, programant activitats és bastant generós, els no-socis hi poden assistir amb unes condicions concretes. Les programacions s’han de fer pensant en l’entorn, que és molt obert. A més és un goig treballar en una comissió de cultura amb vicepresidència de la Patrícia Gabancho, en la qual tothom parla de les seves inquietuds.

AV: Aquest mes encara hi ha hagut una altra activitat. Us ha visitat la cap de comunicació de la Fundació Vila Casas…

LU: Les fundacions tenen una llibertat absoluta, en primer lloc, perquè són privades. Però la Vila Casas, la Bassat, al Sorigué, la Suñol, donen comptes socialment de la feina que fan, però cadascuna té unes direccions personalistes. És com si parléssim de les fàbriques de creació, com la Fabra & Coats, La Seca, Hangar, Piramidón, les polítiques són diferents i val la pena confrontar-les. El públic que ve és obert, no hi ha només socis de l’Ateneu.

AV: Quin és l’element diferencial de l’Ateneu?

LU: És una institució catalana en tots els sentits de la paraula, una institució centenària que ha passat per èpoques esplendoroses, on venien tots els intel·lectuals a fer tertúlia. Durant la dictadura era un refugi; després, a la democràcia, s’ha tornat a obrir. És un espai de debat, de tertúlies, un lloc per fer la migdiada, i les juntes sempre són potents i els programes interessants. L’Ateneu està viu.

AV: Com veu el panorama visual català?

LU: No és ni millor ni pitjor que l’espanyol o l’europeu, amb diferències importants: som un país pobre i molt petit, endogàmic, on només podem tenir una persona que destaqui en cada àmbit. Si parlem de l’òpera, hi havia la Caballé, en pintura, Tàpies, en poesia l’Espriu, si parlem ara de música ara, la Capella Reial. En ser un país endogàmic, les galeries no fan el seu paper, no el poden fer perquè no hi ha diners, el col·leccionisme gairebé no existeix, i molts artistes han de sortir fora. Una cosa molt perillosa és que abans l’artista tenia un marxant i una galeria -vol dir que tenia la seva vida més o menys assegurada. Ara, l’artista es llença sense xarxa, pinta, pinta, pinta. Hi ha encàrrecs, però la subsistència és dura i per això han de marxar fora.

AV: I amb la independència millorarà el panorama?

LU: No ho sé. Nosaltres sempre hem lligat la cultura amb la llengua, i hem deixat de banda els pintors. Jo sóc bastant crític amb la política de la Generalitat respecte les arts plàstiques: hauria de comprar llegats perquè no es perdin, i hauria d’haver-hi més pressupost. Jo no sóc optimista en el fet que això canviï, perquè crec que estem al final de la cua, però crec en la independència.