Ningú sap el que pot un cos

15.02.2017

Aquest passat cap de setmana, la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure s’ha reduït a la seva mínima essència, sis files de butaques han ocupat part de l’espai que s’amaga darrera el teló tallafocs per acollir íntimament la ballarina i coreògrafa escocesa Claire Cunningham i el seu espectacle Give Me a Reason to Live, una nova proximitat per acostar-nos a aquesta punyent exploració del cos i l’empatia.

Claire Cunningham a ‘Give me a reason to live’. © Teatre Lliure

Formada com a cantant clàssica i convertida en ballarina i coreògrafa, Cunningham — que certament duia la dansa al cognom — pateix osteoporosi des que va néixer i fa servir crosses des dels 14 anys. Després d’uns anys com a cantant, i de descobrir que la força adquirida als braços arrel de les crosses li permetia explorar les seves inquietuds artístiques més enllà de la seva veu, s’introduí en el món de la dansa de la mà de Jess Curtis. La coreògrafa escocesa, que es defineix a si mateixa com a ballarina discapacitada, treballa a partir de les capacitats del seu cos, ajudant-se de les crosses i les múltiples possibilitats que li ofereixen. En aquesta ocasió ens ha presentat un espectacle introspectiu que demana un públic capaç de mantenir la tensió, i sobretot el silenci, un públic disposat a redescobrir la bellesa i el dolor, de les imatges, del cos.

Give Me a Reason to Live està inspirat en les pintures del pintor medieval Hieronymus Bosch, i vol ser un homenatge a les víctimes discapacitades del programa d’eutanàsia nazi Aktion T4, i a les actuals víctimes discapacitades de la darrera reforma del “benestar social” al Regne Unit. Si fa quinze dies al CCCB vam poder gaudir de la conferència del pensador queer Jack Halberstam Cossos Trans on, entre d’altres, se’ns convidava a pensar el fracàs com un espai de resistència a la normativitat, Cunningham conjura aquest fracàs a partir de la presentació d’un cos que s’ha definit com a fracassat en la normativitat de la nostra societat, partint d’El Bosco, que representava els discapacitats com a elements de pecat i cobdícia i fins a avui.

Claire Cunningham es defineix com a ‘ballarina discapacitada’. © Teatre Lliure

Durant el primer terç de la peça, no veiem el rostre de la ballarina, que després d’uns llargs minuts de foscor, d’esquenes al públic, i ajudada de la il·luminació de Karsten Tinapp i Gregor Knuppel i l’espai sonor de Zoë Irvine reprodueix els quadres medievals davant els nostres ulls, entreveiem el dolor però encara se’ns fa llunyà. En el moviment central de la peça, finalment Cunningham ens mira, ara sí, i davant el seu tremolor, que se’ns exposa, esdevenim els ulls de la institució mèdica que jutja les capacitats del seu cos, ens convertim en la màquina podrida de l’estat de benestar que denuncia. Finalment, allunyada de nosaltres i sota un focus de llum, la coreògrafa s’enlaira damunt les crosses mentre reprèn el seu passat com a cantant i ens ofereix un moment en el que el liricisme i el dolor es fan un; mentre l’escoltem cantar Den Tod de Bach, Claire Cunningham exemplifica a la perfecció la cita d’Spinoza, “ningú sap el que pot un cos”.

Give Me a Reason to Live, i perdonint-me l’atac de cursileria, és tan preciós com intens, tan dolorós com necessari. L’espectacle finalitza amb la mateixa foscor amb la que ha començat, una negritud normativa que durant 40 minuts se’ns ha il·luminat en una direcció sovint oblidada. Volem més espectacles d’aquesta bellesa, volem més Claire Cunningham a Barcelona.