L’esplendor íntima del barroc francès

XXXV Festival de Música Antiga de Barcelona. Dijous 4 d’abril del 2013. Sala Alicia de Larrocha de L’Auditori. Jordi Comellas (viola de gamba), Juan Carlos de Mulder (tiorba i guitarra barroca) i Ignasi Jordà (clavicèmbal) proposen revisitar un dels territoris més rics de la música francesa entre els segles XVII i XVIII. Jordi Cornudella es va apuntar al viatge.

El 1678, Jean Rousseau, «Maître de Musique et de Viole», va publicar a París (a la impremta de Christophe Ballard, «seul Imprimeur du Roy pour la Musique») un Traité de la Viole dedicat «à celuy de qui cet Instrument tient toute sa perfection»: el senyor de Sainte Colombe, de qui Rousseau havia après, sobretot, el «beau Port de main» que segons ell feia possible que la viola (la nostra viola da gamba) sobrepassés tots els altres instruments per la capacitat d’imitar a la perfecció els trets més bonics i tota la delicadesa del cant. El Traité de la Viole de Rousseau és encara avui una de les fonts imprescindibles per acostar-se a la interpretació del repertori francès per viola de gamba, tan ric a la segona meitat del XVII i a entrada del XVIII.

A la segona part del tractat, Rousseau distingeix entre «Jeu de Mélodie» i «Jeu d’Harmonie». El de les peces de melodia és un tocar simple i que per tant exigeix molta delicadesa i molta tendresa, diu Rousseau: és quan es toca així que cal provar més particularment d’imitar tot el que la veu humana pot fer d’agradable i d’encantador en el cant. En canvi, les peces d’harmonia es caracteritzen pel fet que les veus diferents «omplen gratament l’orella, sempre que estiguin ben combinades en la composició i ben tocades en l’execució»; aquesta manera de tocar «exigeix una gran disposició i molt d’exercici».

Per a l’oient d’avui, la diferència més audible entre les peces de l’una i de l’altra mena és que les de melodia recorren amb més moderació al so simultani de dues cordes i se centren molt més en els efectes melòdics i rítmics, mentre que les d’harmonia juguen sobretot amb la polifonia de les cordes dobles i les variacions harmòniques. Rousseau planteja la qüestió en termes que recorden una «querelle des anciens et des modernes»: com si les peces d’harmonia fossin en aquell moment l’estil antic i canònic, i les peces de melodia fossin l’estil nou i encara, segons ell, no prou reconegut.

És a això al que es referia el títol Jeu d’harmonie versus jeu de mélodie que el violagambista Jordi Comellas, el tiorbista i guitarrista Juan Carlos de Mulder i el clavicembalista Ignasi Jordà van donar al concert que van oferir el dijous 4 d’abril a la Sala Alicia de Larrocha de L’Auditori. Les peces d’harmonia les representava, al mig del recital, una suite en re menor del senyor de Machy (de les Pièces de viole, 1685), i les peces de melodia eren tres obres de Marin Marais: per obrir el concert, la suite en sol menor del seu tercer llibre de Pièces de viole (1711); després del Machy, l’esplèndid Tombeau pour Mr. de Sainte Colombe del segon llibre (1701); i, per tancar, dues peces de la Suite d’un goût étranger, del quart llibre (1717), l’última de les quals, l’extraordinari Le Labyrinthe, és un viatge espaterrant per les tonalitats més diverses i extremes i constitueix, en certa manera, una superació de la querelle.

Però el programa encara anava més enllà, almenys per dues bandes. Per un cantó, va incloure dues obres per a clavicèmbal de dos grans mestres contemporanis de Machy (i de Sainte Colombe): el Prélude à l’imitation de Mr. Froberger de Louis Couperin, un preludi non mesuré (és a dir sense indicació de compàs ni de durada de les notes en les seccions primera i última), i una suite en re menor (1698) de Jean-Henry d’Anglebert, que s’obre també amb un preludi non mesuré. En tots dos casos es fan evidents fins a la transparència els deutes que el llenguatge dels clavicembalistes francesos del XVII té amb el dels llaütistes de les generacions anteriors, quan el llaüt, amb la seva «harmonia estesa, graciosa i commovedora» (Titon du Tillet) i amb el seus característics arpegis coneguts com a style brisé, va arribar a l’apogeu en la música francesa.

L’abandó progressiu del llaüt, que va començar ja abans de mitjan segle XVII, va coincidir amb la introducció de la guitarra, d’origen espanyol, i la tiorba, d’origen italià, més aptes també per a funcions d’acompanyament. De l’apogeu de la tiorba com a instrument solista en va donar testimoni una peça de Robert de Visée, contemporani estricte de Marin Marais, que d’altra banda és una transcripció d’un rondó de François Couperin, Les Sylvains (del primer ordre, és a dir suite, inclòs al Premier livre de pièces de clavecin, 1713). Per aquest cantó, doncs, el programa de dijous permetia veure també, ni que fos indirectament, com va canviar en una generació (en el pas de l’oncle Louis Couperin al nebot François) el llenguatge dels clavicembalistes francesos.

Tot això, però, són només els aspectes històrics que Comellas, de Mulder i Jordà van il·lustrar amb el seu programa. La fascinació que encara avui exerceix la música barroca francesa en el seu vessant més intimista, més de cambra (tan diferent de les fascinacions que també produeixen els fastos de l’òpera, o la música coral d’església, o els tedèums i les fanfàrries a l’aire lliure), té a veure més aviat amb les maneres d’aprofitar els moviments de dansa per expressar una infinitat d’afectes, de caràcters, de matisos emocionals, i amb la seva extraordinària capacitat de commoure.

El repertori estava triat amb molta intel·ligència; la idea d’associar el Prélude à l’imitation de Mr. Froberger de Louis Couperin i el Tombeau pour Mr. de Sainte Colombe de Marais com a pern del concert, per exemple, va donar un resultat òptim. A més, Comellas, de Mulder i Jordà van interpretar les peces amb molta solvència. Els ho hem d’agrair de debò. Però en concerts d’aquesta mena, davant d’un auditori assequible (els assistents devíem ser un centenar una mica llarg), hi trobo sempre a faltar una mateixa cosa.

Com deia aquell, el passat és un país estranger, i sempre hi fan les coses d’una altra manera; quan ens proposen d’anar-hi de viatge, estaria bé que els que ens hi porten assumissin una mica més la seva funció de guia i presentessin mínimament les peces amb unes quantes frases, per ajudar-nos a apreciar-les més. No n’hi ha prou de confiar-ho tot al que el públic pugui saber, o a un comentari escrit que de vegades, ai, queda mal imprès, ni a la llista d’obres al programa de mà, que en una sala a les fosques és impossible de llegir.