La vida somni de Balso Snell, Nathanael West

En ocasions sembla que oblidem que la literatura no sempre ha de tenir un posat seriós, quasi sagramental, sinó que també pot estar caracteritzada per un to humorístic, sense que això hagi de suposar, necessàriament, una reducció del seu nivell qualitatiu. En certa manera, l’ombra de la imatge de seriositat i de pregonesa de Franz Kafka ha acabat esdevenint massa feixuga, talment com si des de la seva irrupció, humor i lleugeresa fossin sinònims.

Per fortuna, segueixen existint autors que tenen present que algunes de les més fondes arrels de la novel·la —verbigràcia, El Quixot i Vida i opinions de Tristram Shandy— provenen d’una visió còmica de la vida. La vida somni de Balso Snell(The dream life of Balso Snell), de Nathanael West, Editorial Males Herbes, 2013, posa en evidència que ironia i profunditat no tan sols no són incompatibles, sinó que poden arribar a esdevenir les millors aliades. Amb major raó quan, com succeeix amb aquesta obra tan ben traduïda per Ruy D’Aleixo, a una idea enginyosa se li afegeix la intel·ligència i el domini del llenguatge del seu autor —un llenguatge que esdevé, ben sovint, el màxim protagonista de la narració.

Tot i que en certs moments, principalment a les primeres pàgines, la seva explícita voluntat paròdica arribi a forçar un xic més que no convindria aquest virtuosisme —“Oh Birra! Oh Mirra! Oh Bach! Oh Offenbach!”, (pàg. 14); “Oh porta rosada! Oh jardí humit! Oh pou! Oh font! Oh flor enganxosa! Oh membrana mucosa!”, (pàg. 16)—, la subtil ductilitat amb la què tracta el llenguatge per als seus objectius sarcàstics no pot ésser més rellevant ni escaient: “Avui, mentre m’afaitava, he buscat en mi les emocions d’ahir. He buscat en mi, és a dir: he buscat a les butxaques de la meva bata i als estoigs de l’armariet dels medicaments. Com que no hi he trobat res, he seguit mirant”, (pàg. 45).

Ja des del seu inici, brutal i totalment esbojarrat —que el lector o lectora rep inesperadament, com “un terrible cop de puny al ventre”, (pàg. 65)—, en decidir que el seu heroi dugui a terme la seva peculiar Odissea dins del Cavall de Troia, i més havent-hi d’accedir precisament per “la part posterior del canal alimentari”, (pàg. 13), West situa palesa la seva intenció de col·locar totes les cartes ben esbatanades damunt la taula: el que es proposa és una paròdia duta a l’extrem, que no tindrà pietat per res ni per ningú; i, encara menys, pels (autoescollits) mandarins de la literatura.

Convertit en una mena de Rei Midas a la inversa, tot allò que entra en contacte amb el seu alter ego es transformarà automàticament de metall preciós sobrevalorat en pura quincalla; aquells escriptors que creuen que la seva genialitat els situa “entre «els grans menyspreadors» que Nietzsche estimava perquè «ells són els grans adoradors; ells són les sagetes que apunten a l’altra riba»”, (pàg. 33), rebran exactament allò que mereixen: “un notable baix” però, sobretot, “un bon gec d’hòsties”, (pàg. 44).

La seva sàtira sarcàstica, que es riu del mort i del que el vetlla —potser precisament perquè aprengué del filòsof alemany que aprendre a riure és el veritable senyal de superioritat—, assoleix el seu objectiu: fer-nos respirar l’aire pur de veritat, aquell que ens retorna a la nostra condició primigènia com a persones de carn i ossos; persones en la nostra condició original —“genuïna”, per emprar un dels mots clau de l’obra— que, tot i que a voltes alcem els ulls envers el cel, seguim tocant de peus a terra.

Amb una causticitat punyent, l’autor s’afila les dents amb la ploma —“com si provés de dibuixar amb la punta d’un llapis l’ombra de llapis que dibuixa”, (pàg. 34)— i sembra blanc sobre negre iconoclàstia, retornant les coses al lloc d’on mai no haurien d’haver sortit: “Aquests judicis comporten una sèrie d’associacions literàries que encara m’allunyen més del sentiment genuí”, (pàg. 47).

Dessacralitza la literatura i la cultura enteses com a pedra filosofal de la humanitat —si més no, com a única pedra filosofal de la humanitat. I, sobretot, a aquells que es creuen dotats d’una missió especial, més enllà de la resta del seus congèneres: “Hi havia un temps en què em creia un esperit rar”, (pàg. 50). A tots aquests imbuïts de messianisme, que estan convençuts que són una benedicció divina per a l’espècie humana, que mai no els agrairà mai la seva existència, els abaixa dels seus pedestals, els retira els seus immerescuts llorers i els recorda que la vera genialitat acostuma a ésser tan humil com discreta.

En conclusió, en aquest món nostre d’oripell literari, on fa la impressió que neixi un autor absolutament excepcional a cada cantonada —només cal donar un cop d’ull a les hiperbòliques faixetes que acompanyen els llibres— La vida somni de Balso Snell esdevé un fabulós antídot contra la cada dia més incontenible epidèmia de la presumpció artística.