Joan Pons i el seu llibre de culte

'L’illa dels arbres vençuts' de Joan Pons comença amb una cita de La tempestat de William Shakespeare, la millor i més màgica.

L’escriptor menorquí resident a Barcelona, Joan Pons (Ferreries, 1960), torna al mercat editorial després d’uns anys de silenci. El llibre de poemes L’illa dels arbres vençuts (AdiA Edicions, 2016) és, indubtablement, una primera incursió, un triomf ple però també un dels títols estrella d’aquest Sant Jordi, que es preveu multitudinari i ple d’explosives revelacions. Jaume C. Pons Alorda ha quedat fascinat després de la descoberta i ens ofereix la seva lectura per a Núvol.

Joan Pons | Arxiu personal

Durant els darrers mesos, hem comprovat com creadors inqüestionables de les lletres catalanes han aconseguit girar les tornes de les seves escriptures per arriscar-se en gèneres diferents: el seu acte és d’atreviment, i sabem que la fortuna és favorable a aquells que s’esforcen en l’art del valor. El poeta Joan Perelló s’enfronta a una primera magnífica novel·la com Música de la indiferència (Premi Pare Colom, Lleonard Muntaner, 2015); la narradora Antònia Vicens confirmava plenament la seva poètica amb un tercer títol immens com Fred als ulls (Eumo/Cafè Central, 2015); Sebastià Perelló deixa de banda la poesia, momentàniament, per enfrontar-se a una novel·la monòleg de la contundència de Veus al ras (Club Editor, 2016); Joan Duran ens porta una excel·lent opera prima novel·lesca com és Eva Túrmix Ginebra (AdiA Edicions, 2016) i Lucia Pietrelli segueix combinant les dues possibilitats, i més, amb Cadenes (Premi Joanot Martorell, Edicions 62, 2015) i V (Eumo/Cafè Central, 2016). El mateix ha passat amb Joan Pons, que arriba amb un primer llibre de versos que és, simplement, increïble.

L’illa dels arbres vençuts de Joan Pons comença amb una cita de La tempestat de William Shakespeare, la millor i més màgica i il·luminada de les obres del bard, al meu gust. No podria ser més adient. En aquestes poques línies d’un diàleg, que quasi podria entendre’s com un monòleg de desesperació, ja que l’interlocutor no podrà respondre de cap manera que no sigui amb el menyspreu, observem com Calibà, l’esclau lleig, el desterrat, el desheretat del seu propi reialme, es queixa a Pròsper, el mag dominador, el tirà que tot ho controla talment un director teatral, per la traïció patida. El nadiu ara sotmès fou abans el protoguia capaç de mostrar tots i cadascuns dels secrets del seu regne illenc després usurpat. A canvi, Pròsper li ensenyà el llenguatge, i des de llavors Calibà només sap, com dirà més endavant, maleir: per això es lamenta desmesuradament, patidor d’angoixa, situat en un espai que no li correspon, aquest exili de renecs.

La poesia de Joan Pons es pot entendre com aquest cant desil·lusionat, com un lament d’exili, el d’un monarca que ha perdut el control dels seus dominis màgics, com sabia Joan Vinyoli. Ara sols es pot cantar la traïció multiplicada, feréstega, plena de rudesa, i els culpables són el temps i la natura intrínseca de l’illa, de les illes. No és estrany que Pons defensi, al final del recull, “la insularitat del món”, perquè al final tot són illes, de felicitat o no (Miquel Bauçà).

Joan Pons | Arxiu personal

Per lluitar contra això, injustícia sonora però delicada, sols queda el blasme, la paraula exaltada, el poema, i potser la poesia és una illa més, un oasi, món d’arbres vençuts, últim refugi d’una llengua ferida ben igual que l’existència. I aquest conglomerat de certeses queda molt ben reflectit en uns versos macerats, de gran càrrega simbòlica, per expressar la brutalitat d’una moral personal i d’una immoralitat col·lectiva. L’illa dels arbres vençuts podria acabar en un plany estrambòtic, però aconsegueix enfilar-se per les línies de la veu i del furor. El resultat colpeix de forma desmesurada, com amb intel·ligència demostra el poema “Cementiris”:

Conec més morts que vius.
Blancs de calç amarga,
ciutats habitades per l’aire.
Balenes albes sobrevolades per estols.
Els ocells s’atreveixen amb les flors.
Beuen l’aigua dels pitxers
i graten les pasteretes emparats
per l’ombra de les roses.
Vermell damunt blanc.
Cada rosa que es panseix
és un viu que abandona aquest món
i queda fixat en la volta del cel.

Com podem comprovar, tant aquí com en altres espais, la mort és una presència constant: la dels pares, la de la terra, la de tothom (com al poema “El clot de Son Granot”, que comença així: Bartomeu em va assegurar, / molt seriós, els ulls blaus, el cap d’or, / que el seu pare, abans d’exhalar / el darrer sospir, / l’havia despertat, / eh, Tomeu, que me’n vaig, / i un alè vibrant / havia recorregut el menjador) i per això ara sols queda un cementiri marí a la manera de Paul Valéry, una galeria d’espectres sens ànima, tragèdies consecutives. Segurament el déu Tànatos és el predominant dins d’aquesta cosmogonia fàustica: el màxim dansaire d’escenari desolat amb tendència al nocturn, potser seguint els mestratges d’Orfeu.

I tot això s’entén des de la mitologia clàssica, sí, però també sota el prisma de mitologies ultramodernes com les inventades per una bèstia com Neil Gaiman: Joan Pons coneix molt bé la cultura anglosaxona, ho demostra un homenatge secret a Tom Waits com és la seva premiada novel·la Gossos de pluja, una cruel salvatgia narrativa, una obra important. Per això, L’illa dels arbres vençuts és un compendi de lectures vibrants de tota una vida, lectures literàries però també lectures vitenques, perquè el poeta que aquí trobem interpreta l’univers i el sotmet a la fúria de la seva ploma, tremoladora d’intuïció i lucidesa:

Semblava un ocell mort i era una fulla seca.
Semblava un lladre i era l’ombra d’un arbre.
Semblava un atac de cor i era una rampa.
Semblava un tumor maligne i era una piga.
Semblava la mort i era la mort.

La poesia de Joan Pons em recorda la poesia d’un altre narrador ben conegut però que també ha ofert versos molt valuosos: estic parlant de Paul Auster, que quan regala poemes ho fa seguint el mestratge de Mallarmé, de Celan, poesia propera al silenci, al blanc, a l’espai buit, propera i simbòlica, quotidiana però sota l’influx d’una pseudoinvisibilitat d’epitafis infantils.

Joan Pons | Arxiu personal

Més referències vénen al cap: narradors que han estat excel·lents poetes, William Faulkner, Vladimir Nabokov, o Thomas Hardy! Que bona que és la poesia de Thomas Hardy, d’una autenticitat fragant. I afegiré una altra dada important de rellevància: si el narrador manacorí Gabriel Galmés, fatalment desaparegut, cosa que ens impedeix gaudir de la seva escriptura prodigiosa, hagués escrit poesia, m’atreviria a assegurar sense dubtes que hagués parit un llibre molt similar en to, textures i totalitats com L’illa dels arbres vençuts de Joan Pons, que amb aquesta obra s’assegura un espai a l’Olimp dels poetes de veres, si és que encara podem creure en olimps i parnassos. Potser cal creure en la passió, últim bastió que ens queda, i Joan Pons és passió pura a través del que escriu i del que aconsegueix.

Es desprèn, doncs, el clar sentiment que Joan Pons ha sabut aglutinar el poder del seu món particular d’una manera magnànima per configurar el que possiblement és la seva obra mestra. I aquí no basten només llibres i escriptors que ens ajudin a fixar unes similituds o unes ajudes tàctiques, necessitem anar més enllà i també tenir en compte altres referències que dins del llibre de poemes del menorquí són també fonamentals, com els esments que dedica a pintors del valor de Sorolla, Goya o Miquel Barceló. Els tres són experts en paisatges de la devastació, llocs aniquilats, terres ermes, eixutes, seques, naufragis terrestres, però també demiürgs de pintures fosques, negres, matèriques, com obscura i palpable és aquesta poesia de Pons. Material d’enderroc, art pobre que esdevé d’una riquesa contundent. S’erigeix un lligam d’ordre umbilical entre la invocació d’aquestes personalitats plàstiques i la il·lustració que acompanya el recull: Tónia Coll ens mostra com és un arbre vençut, o un arbre bandera, sota la intempèrie d’un maquiavèl·lic i juganer déu que bufa fins a l’estremiment de l’extenuació. Els poemes aquí compresos són arbres vençuts, acorralats, queixosos com un Calibà que ja no pot més, i Pons és Calibà i Pròsper alhora: un perdut sense forces però també un invocador d’esperits i controlador de màgies, que sempre són, efectivament, poètiques.

Per entendre l’abast de bona part d’aquestes màgies poètiques cal seguir les biobibliografies dels il·lustres Pere Gomila, Ponç Pons o Antònia Vicens. D’una manera o l’altra apareixen aquí com presències alades, Ariels ben alts. Ja sigui perquè han estat inspiradors, pioners o ajudadors. Amb l’epíleg de la Gran Dama de les Lletres Catalanes a L’illa dels arbres vençuts, i el sagrat beneplàcit de les tres figures ja esmentades, Joan Pons signa un debut remarcable, contundent, un llibre de poemes molt ben construït, de gran qualitat melòdica i farcit d’una semàntica crepuscular de profund impacte, com si Clint Eastwood pogués segregar versos talment bales de plata. Tinc el mateix sentiment poderós que quan vaig llegir Lovely d’Antònia Vicens, precisament, el d’assistir al naixement d’una veu poètica de primera magnitud que s’inaugura amb un volum inesperat, sorprenent, místic i àuric.

Sé cert que L’illa dels arbres vençuts és un d’aquells llibres que entusiasmarà als que estimen la poesia, però que també serà un volum generós capaç d’enganxar aquelles persones que no estan habituades al gènere: una victòria integral, doncs, perquè serà capaç d’arribar a moltes esferes i a molts cercles de lectura, i el resultat, n’estic convençut, serà molt més que positiu, sempre. Llegint-lo i rellegint-lo, recitant-me’l de pur plaer ètic i estètic, perquè fremeix quan sona en veu alta, està clar que L’illa dels arbres vençuts de Joan Pons és l’inici de quelcom més gran que ell mateix perquè s’enlaira, semblava un llibre excels de Joan Pons i era un llibre excels de Joan Pons, sí, un títol destinat a esdevenir llibre de culte.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació