David Vann. Respirar fora de l’aigua

Des de dins, la peixera és l’univers sencer. Des de fora, és una presó plena d’aigua. No fan falta vidres gruixuts ni curiosos observant des de l’altra banda per adonar-se que la realitat va més enllà d’uns límits imposats i que, en alguns casos, l’esperança neix lluny del territori conegut. Però no tothom és capaç de travessar les fronteres i tastar la llibertat. D’aquest procés, sempre tortuós i ple d’estrebades emocionals, David Vann n’ha extret L’aquari (Periscopi, 2016), una novel·la magnífica sobre totes les vegades que cal ennuegar-se amb la vida per aprendre a mastegar-la sense fer ganyotes i pair-la amb satisfacció. I ho ha fet amb una protagonista tan precisa com farcida de les imperfeccions indestriables en una nena de 12 anys que està submergida en la misèria i que només té la mare per agafar-se ben fort.

L’aquari que dóna nom a la novel·la exerceix de refugi de la Caitlin, que s’hi passa hores fins que la mare arriba de treballar, però també de vincle amb un món fins aleshores desconegut. La seva realitat comença a canviar quan topa amb un home gran amb qui pot conversar sobre peixos i amb qui té un lligam familiar. Aquest punt de contacte, a simple vista casual, desperta una nova mirada en la noia, que a poc a poc deixa enrere la credulitat de la infantesa per endinsar-se en unes aigües tèrboles i inexplorades fins aleshores. El confort i la calidesa del cos de la mare s’atenuen quan els defectes de la progenitora es fan visibles i la Caitlin ja no vol apartar la vista. Vann relata amb una veu minuciosa el viatge interior de la noia, que parla en primera persona des d’un futur proper. La por salvatge davant la possible pèrdua de la mare, la incomprensió dels adults i la gradual presa de consciència nodreixen la novel·la d’un acordió de matisos narratius que demostren l’habilitat de l’autor per traslladar les sensacions de la protagonista sense que li tremoli el pols.

Amb L’aquari, Vann demostra que no està ancorat al seu passat literari i que guarda noves històries per explicar. La novel·la és, indubtablement, filla del seu autor i aquest no se n’amaga. Com en obres anteriors, Vann explora les relacions entre pares i fills furgant en les profunditats dels llaços i fent-ne emergir les cares més fosques, però alhora les més humanes. Hi ha una cruesa intrínseca a L’aquari que també és habitual en les històries de Vann i que el defineix com un autor excepcional quan toca escriure sobre les emocions més viscerals. La ràbia, la desesperació i, en essència, el dolor formen, en les seves obres, huracans narratius dels quals és impossible sortir-ne sense l’estómac regirat i l’admiració cap a un bon escriptor. Amb tot, Vann dota la història de la Caitlin d’un escenari urbà que trenca amb els entorns rurals de les novel·les precedents. A més, L’aquari pren un to menys desolador i això la converteix en un llibre més lluminós i brillant respecte els anteriors.

L’alliberament de la Caitlin es vehicula a través de l’home de l’aquari i va lligat, en primer terme, a la descoberta del passat de la Sheri i, en segon terme, a una experiència sexual amb una amiga. Tot plegat gira al voltant de la necessitat, per part de totes dues, d’entendre els propis pares. La Sheri lluita contra l’impuls del perdó que la traurà d’una vida enfonsada en el ressentiment i el desig de venjança. La Caitlin, en canvi, s’obre a la comprensió però, inevitablement, deixa enrere l’amor incondicional que li tapava els ulls. És un sacrifici, però també l’impuls definitiu per poder ser ella mateixa, pujar a la superfície i, per primera vegada, respirar fora de l’aigua.