Xais en ‘streaming’

Em trobo la cupletista més picant del firmament, Brigitta Lamoure, just davant del Teatre Poliorama. Ella rambleja, anant cap a la Boqueria. Per cortesia, no li pregunto què hi va a comprar. Ella, en canvi, sí que pregunta. Té la llengua desperta i dispara ràpid: “I vens a veure Ovelles?”, m’interroga, com una senyora, assenyalant amb el cap el gran rètol que encapçala l’entrada del coliseu. “Així és”, li contesto. “Ahà”, respon (pausa): “Doncs ja et llegiré a veure què dius!”. La fem petar una estona més i ens acomiadem perquè ja és l’hora i l’obra comença.

Perquè, efectivament, Ovelles, escrita i dirigida a quatre mans per Carmen Marfà i Yago Alonso, ha tornat als escenaris. Lluny queda el 31 de maig de 2018 quan la Sala Flyhard va estrenar aquesta producció, que els va funcionar a la primera. Després de fer-hi temporada, va iniciar una gira de dos anys per Catalunya i Andorra. Ara, treu de nou el nas, un cop desempolsegada després de tot plegat (llegeixis annus horribilis) i d’un bolo a Alpens (Osona) perquè l’elenc es desentumís. [Picada d’ullet simpàtica: Alpens és el carrer de BCN on té la seu la Flyhard].

En Víctor (Albert Triola) ja és a l’escenari. Assegut al sofà, amb sabatilles i llegint. Un piset molt bufó i molt ben posat. Ikea style (escenografia cortesia d’Elisenda Pérez). L’actor torna a fer de gai i d’arquitecte. Sembla el seu destí, després dels dos Smiley. Però és que ho fa tan bé!!!! Espera impacient els seus germans bessons, una mica més joves: l’Arnau (Biel Duran) i l’Alba (Sara Espígul). Reunió fraternal d’urgència. Han heretat d’un oncle perdut en un poblet de Terol, i han de decidir què coi fan amb el llegat. No és una transmissió convencional: 512 ovelles valorades en 35.000 euros. Ah, i el gos d’atura, en Pili. Una Coloma aragonesa, però sense fama televisiva. També els pertoca una casa sense llum elèctrica ni aigua corrent. Amb un pou, això sí.

Ja tenim la comèdia servida. Per què ja em diran què fan tres urbanites de soca-rel amb un ramat de xais, per molt abraçables (sic) que siguin. La reacció immediata, que és vendre i embutxacar-se 12.000 euros per barba, no és viable. El que prometia ser una bicoca esdevé un malson. Ningú els ha informat de la lletra petita de fer de pastor. Un merder, vaja. Tres personatges molt ben perfilats, divertidíssims, individualment i en conjunt. La sintonia i la complicitat interpretativa que té el trio genera un somriure sostingut, que periòdicament es trenca per derivar en sonores riallades. I el públic, que també té el seu protagonisme (no el revelarem, malgrat haver-ne donat ja una pista) hi participa, de manera totalment conscient. Perquè qui més qui menys es planteja el mateix que passa a escena: què faria jo si em caigués del cel aquesta herència? Abandonaria la meva zona de confort per embarcar-ne en una aventura rural plena d’interrogants? “Vivim a les ciutats perquè ens fa por la vida simple”, expressa en un moment determinat l’Alba.

Aquesta és l’altra derivada de la proposta, que passa del bucolisme al drama. La insòlita herència no només posa a prova la relació entre els tres germans (solidesa, altruisme, empatia, egoisme…) sinó que retrata molt fidelment la crisi generacional que viuen persones a cavall entre els trenta i els quaranta anys. Marfà i Alonso volen aprofundir en la crisi econòmica i els seus efectes, la inestabilitat laboral, les realitzacions i frustracions personals, l’assoliment dels nostres somnis, i l’esfondrament social i les seves derivades. I això que el text original és pre-Covid! No cal ni esmentar les lectures que se’n fan ara mateix, en què tot l’anterior s’ha accentuat i multiplicat de manera superlativa.

Doncs sí, estimada Brigitta, si llegeixes això, et diré que el ramat de corders que t’espera dins del Poliorama paga la pena. Tant si hi vas tu sola o acompanyada del teu nebot David (de fet, el podries convidar i exercir de tieta enrotllada!), gaudiràs d’aquesta comèdia agredolça. Els cops de puny, amables, hi són? I tant! Però embolcallats amb amor i humor a cabassos. Ah, i, a més, cosa poc freqüent, reivindica el barcelonisme! I tu, com a reporteradicharachera de Betevé, segur que en pots treure profit, a part de passar una més que bona estona. Això sí, afanya’t, perquè les ovelles estaran a la Rambla barcelonina només fins al 30 de setembre abans (desitgem) no emprenguin noves pastures.