Morir de riure amb Los Galindos

Criticar un espectacle de clown mai és senzill, i més quan els protagonistes et demanen que no n’expliquis res. De tota manera, ho intentarem. Aquests dies el Teatre Nacional de Catalunya programa MDR (Mort de Riure), un espectacle de Los Galindos que va ser premiat el 2021 amb el Premi de la Crítica a Millor espectacle de circ, el Premi Zirkòlika Especial del Jurat i el Premio del Público al TAC de Valladolid. Amb tots aquests honors, ja us podeu imaginar que el muntatge no decep.

Però anem per parts. De què tracta l’espectacle? El cert és que no us ho puc explicar, però sí que puc dir que parteix d’una gran injustícia que deixa devastats als protagonistes. Un cop rebut l’impacte, s’iniciarà un llarg camí cap a la recerca de justícia. Però no serà fàcil, perquè la justícia no és igual per a tothom, i menys quan l’amistat protagonitza la teva relació amb el principal acusat.

Los Galindos presenten una obra gamberra, hilarant i fins a cert punt surrealista, on exploren lliurement qualsevol barbaritat. Sense defugir els clàssics del clown de tota la vida, aconsegueixen que el públic no pari de riure des que comença fins que acaba l’espectacle.

Melon, Mardi i Rossinyol (Anicet Leone, Gabriel Agosti i Marcel Escolano) són els tres personatges que veurem caure, volar, riure, plorar, cremar-se, mullar-se i potser fins i tot perdre el cap. Tot plegat en un gran exercici d’acrobàcies, equilibris impossibles, caigudes de vertigen i riscos innecessaris que faran posar els pèls de punta al públic. Un exercici de slapstick en tota regla. De fet, en molts moments no tens clar si estàs veient un capítol de dibuixos animats macabres o una peli d’en Tarantino. L’humor negre i descarnat ho impregna tot i la brutalitat de les escenes t’acompanya tota l’obra.

Us parlaria de l’escenografia, però crec que no seria apropiat fer-ho sense revelar la màgia de l’espectacle. Us diré que és com si encara estigués en construcció. Podríem dir que és una escenografia de Poliklin, és a dir, escatològica, llefiscosa i fins a cert punt, perillosa. Ah i no espereu pas seure en una butaca ben còmoda, el públic acaba formant part de la mateixa escenografia.

El que sí que podem comentar és la creació de l’espectacle. Bet Garrell i Marcel Escolano, les dues ànimes de Los Galindos, han dut a terme una autèntica meravella conceptual. Un jurat de pallassos haurà de dictaminar una pena de mort que difícilment arribarà a bon terme. Ara bé, al final l’obra fa un gir total i inesperat que farà que el públic ovacioni als actors a peu dret. Si estàveu acostumats a l’humor intimista de Los Galindos, prepareu-vos per una autèntica bogeria escènica que us permetrà eixamplar pulmons i fins i tot patir unes certes agulletes l’endemà a la zona abdominal.  

En definitiva: aneu al TNC i deixeu-vos endur per l’humor d’Anicet Leone, Gabriel Agosti i Marcel Escolano. Ah, i feu cas de les recomanacions de l’obra i no hi dugueu a infants menors de 12 anys!