Vanya i Sònia i Masha i Spike

La meravellosa família Hardwicke es titula, en realitat, Vanya and Sonia and Masha and Spike (així, sense comes ni res). El dramaturg Christopher Durang (EUA, 1949) la va escriure el 2012, es va representar a Broadway (protagonitzada, entre d’altres, per Sigourney Weaver, poca broma) i des de llavors no ha parat de recollir premis, entre ells, un Tony. Ara, aquesta comèdia arriba a Barcelona, a La Villarroel, de la mà de les T de Teatre, La Brutal i Bitó, traduïda per Cristina Genebat i sota la batuta de David Selvas. És l’estrena absoluta a tot l’Estat.

Aquesta adorable família està composta per en Vanya (Albert Ribalta) i la Sònia (Carme Pla), la seva germana adoptiva. Tots dos, concos, passen dels cinquanta anys. I tots dos, sobretot la segona, desencantats i amargats. Viuen a la casa de camp on han crescut, a Pennsilvània, no molt gran però confortable. Té un jardí amb arbres i un estany a tocar. La seva pau i tranquil·litat –per no dir tedi– es veu pertorbada quan arriba, pràcticament sense avisar, la seva altra germana, la Masha (Marta Pérez), estrella de cinema, glamurosa i divina. Ve acompanyada del seu nou xicot (acumula ja cinc exmarits, l’artista), un explosiu jove de vint-i-tants, l’Spike (Alejandro Bordanove), que té la mania, a la primera de canvi, de treure’s la roba i quedar-se en calçotets. S’ho pot permetre. Ja tenim el quartet del títol.

A l’elenc s’hi afegeix la Cassandra (Lide Uranga), la dona de fer feines, pitonissa casolana, de llengua esmolada, i la Nina (Paula Jornet), una veïna jove, guapa i un pèl càndida, aspirant a actriu. No cal dir que el cap de setmana serà qualsevol cosa menys avorrit, perquè la trobada fraternal obre la capsa de Pandora i afloren els conflictes, els retrets, les rivalitats i les pulles. Ai, la família, temàtica top per a molts drames!

Però aquí, de drames, pocs. Estem davant d’una comèdia que és el que és: fresca, entretinguda i divertida. Què més volem? Ah, i plena de referències al cèlebre escriptor rus. Com diu el mateix Vanya només començar l’obra, «prou creu hem hagut de portar perquè els nostres pares ens posessin noms de personatges de Txékhov. Quina desgràcia tenir uns pares professors de literatura».

Les picades d’ullet són múltiples. Hi surt un «hort de cirerers» o la possible pèrdua de la llar ancestral (la Masha hi aterra amb la idea de vendre’s la casa, que és seva). Però tot i que la crítica nord-americana va elogiar l’espectacle com una adaptació humorística dels temes txekhovians, no cal estar familiaritzat amb la seva obra per a seguir les peripècies dels Hardwicke. És un plus, evidentment –com determinades referències cinematogràfiques o l’esplèndida banda sonora, firmada per Marcel Ferrer–, però el muntatge, en definitiva, ens parla de l’amor, la tradició, el passat, el futur, l’emoció o la solitud. Tot, això sí, passat per la coctelera d’un melodrama familiar farcit d’humor.

Destacar la vis còmica de Pérez i Pla, a bastament demostrada després de més de tres dècades damunt l’escenari, és redundant. Es despleguen amb el punt just d’histrionisme (bàsicament Pérez) i alguns gags hilarants. Bordanove broda el seu Spike (últimament, però, molt aficionat a acceptar papers lleugers de roba, i no voldríem que això l’encasellés, perquè és bon actor). Jornet té un rol menut, potser el més petit de tots, però quan surt s’il·lumina el teatre. Aquesta actriu cada dia m’agrada més. Ribalta, contingut i conciliador, té el seu moment –brillant– en l’arenga final i nostàlgica sobre el passat en tant que preocupat pel futur: «Llepàvem els segells de les cartes. No teníem contestadors automàtics. Havies de tornar a trucar les persones (…) Jugàvem a l’Scrabble i al Monopoly. No a videojocs en una mena de món virtual on matar policies i prostitutes és una forma d’entreteniment (…) Ara hi ha Twitter i mails i Facebook i televisió per cable, i programes de televisió que no valen res. Perquè a més a més ni tan sols veiem les mateixes coses que no valen res, tots a l’hora. Tot ho fem per separat. Ens connectem a tot, però les nostres vides estan… desconnectades (…) El passat potser era imperfecte, però jo, en part, el trobo a faltar (…) Teníem records compartits».

Però el gran descobriment del muntatge és, sense dubte, l’actriu argentina Lide Uranga, vinguda expressament de Buenos Aires. Selvas la va descobrir ara fa un any a Sólo llamé para decirte que te amo, que després d’estrenar-se al FITT va aterrar a l’Off de La Villarroel (on enguany tornarà a partir del 2 d‘octubre, per estar-s’hi dos mesos), i l’ha fitxada, sense pensar-s’ho dues vegades. El seu paper de dona de la neteja, vident i profètica, és un caramel. Diu «bon dia», en el seu castellà porteño, i el públic ja riu. Em recorda els vells temps de la Sardà! No té, ni de bon tros, un rol principal, però és un remolí roba-escenes, i les seves aparicions –periòdiques i dosificades– són una delícia.

Alejandro Andújar ha dissenyat una escenografia rectangular amb el públic a banda i banda, com ha passat en altres muntatges recents a la mateixa sala (L’oreneta, sense anar més lluny). És bonica i està ben ideada, però això no evita que qui s’assegui en una de les puntes hagi de fer alguns exercicis ortopèdics per no perdre’s res. L’elenc ja procura moure’s per a satisfer tothom, però en algunes escenes no s’acaba d’aconseguir. Són escenografies perilloses. En aquesta, a més, hi ha un joc de cortines que perd el seu sentit precisament per això. Hem d’aplaudir la il·luminació, a càrrec de Jaume Ventura, i el vestuari, mèrit de Núria Cardoner i el mateix Andújar.

La meravellosa família Hardwicke és una simpàtica proposta que té l’honorable pretensió de fer-nos-ho passar bé. Objectiu que assoleix amb escreix. «Som al crepuscle de la nostra vida i ens adonem que mai no l’hem viscuda de veritat», diu en un determinat moment la Sònia. Potser de tant en tant ens fa falta un revulsiu, o una festa de disfresses a la casa on va viure Dorothy Parker, per a sacsejar-nos i posar les coses al seu lloc. I potser la Vanya i la Sonia i la Masha i l’Spike ens hi ajuden. Com diu el mateix Selvas, citant l’autor, «entretenir, emocionar i fer pensar són coses que no tenen per què estar renyides».